“Em pregunto si soc una infermera privilegiada. Però no. Perquè sortir cada dia a treballar, i estar en contacte amb gent és un risc”
Tres setmanes confinats donen per molt. Moltes hores per pensar, moltes hores per sentir. A Diari de Confinament compartim com viuen l’estat d’alarma diversos penedesencs
Aquesta és la història de l’Ana Morillo, infermera al CAP de Sant Sadurní.
Durant la segona setmana d’aquesta crisi sanitària i confinament continua la incertesa i el temor, ja que això no hi ha qui ho pari. El nombre de contagis va en augment. L’ambient a les guàrdies és frenètic i cada cop més angoixant.
No us ho he dit, però de tant en tant també faig alguna guàrdia d’Atenció Continuada a triatge d’urgències a l’Hospital de Vilafranca, a part de les consultes al CAP de Sant Sadurní.
Dic que és frenètic i angoixant perquè durant la segona setmana s’estableixen unes mesures de prevenció d’aïllament molt més estrictes, tant de control de mobilitat d’usuaris com d’actuació de professionals, i ens hem de canviar de roba i protegir de dalt a baix quan entrem a l’àrea d’urgències.
Cada cop venen més pacients que entren per la porta d’urgències amb simptomatologia respiratòria –possiblement Covid-19– i totes les precaucions són poques, tot i que la dotació de material de protecció va amb comptagotes.
A mesura que passen els dies em preocupa i em fa patir veure i llegir a les xarxes socials el cansament dels companys i companyes de professió (i els que no són de professió), que estan a primera línia, ensumant constantment i diàriament aquest “aire viciat”, el de les mascaretes, el del lloc de treball, ja sigui a urgències, a unitats de cures intensives, plantes d’hospitalització o simplement als passadissos. Per tant, em pregunto si soc una infermera privilegiada envers tots ells. Però no. Crec que no, perquè sortir cada dia a treballar, sigui on sigui –hospital o ambulatori– i estar en contacte amb gent ja és un risc per se.
Em marevella l’acció ciutadana de voluntariat arreu, comarques i províncies que han treballat i dotat hospitals, centres i residències de mascaretes i gorros de roba cosits a màquina, i les pantalles impreses a 3D. Vull expressar el meu agraïment des d’aquí a tota la gent que ha aportat el seu granet de sorra per protegir-nos, als sanitaris i no sanitaris, que treballem per atendre les persones.
Pel que fa el meu dia a dia de confinament a casa, intento parlar poc de la meva feina. Quan arribo busco altres distraccions, com fer mitja, classes de ioga online, cursos que tinc començats online, mirar alguna sèrie o pel·li a Netflix amb els de casa, fer videotrucades amb la família i amics per compartir algunes rialles… Podem dir que ha estat una setmana de cansament mental, més que físic, però continuo despertant-me sovint a les nits.
