Josep Cañas: 25 anys d’absència i d’un llegat que no ens mereixem
Article de Joan Jané i Figueras, extutor de Josep Cañas, en el 25è aniversari de la mort de l’escultor fill il·lustre de Banyeres del Penedès.
Aquest dilluns es compleixen 25 anys de la mort de Josep Cañas (Banyeres del Penedès, 1905 – El Vendrell, 2001). L’efemèride hauria de ser una ocasió per reivindicar un dels artistes catalans més singulars del segle XX. Però, per damunt de tot, ens obliga a una reflexió incòmoda: què n’hem fet, del seu llegat?
L’obra de Cañas roman, incomprensiblement, a l’ombra. No per manca de qualitat o de rellevància, sinó a causa d’una deixadesa sostinguda per part de les administracions que tenien el deure moral —i legal— de preservar-la, estudiar-la i difondre-la.
Fill de pagesos, Cañas va modelar el fang de la seva terra amb la mateixa humilitat amb què va viure. A Vilanova, sota el mestratge de Joaquim Mir, va consolidar una vocació que el portaria a París i a Londres, on va entrar en contacte amb els grans clàssics al British Museum.
Compromès amb la cultura i amb el seu poble, va lluitar perquè Banyeres tingués un Ateneu i perquè els llibres fossin a l’abast de tothom com a eina contra la ignorància. Republicà convençut, va deixar el càrrec de secretari del Sindicat d’Artistes de Catalunya per anar voluntàriament al front de l’Ebre, on combatien els seus amics, per defensar la llibertat i plantar cara al feixisme.
La vida, tal com ell mateix recull en la compilació de pensaments Espines i flors, no li va ser fàcil. La postguerra el va colpejar durament, però el seu talent li va obrir camí fins a Amèrica. A Mèxic, el retrobament amb els amics exiliats va catalitzar una de les seves etapes més brillants: una obra pictòrica i escultòrica dedicada als pobles indígenes que li va valer un reconeixement internacional.
De retorn a Catalunya, gràcies a la venda de l’obra pictòrica mexicana —exposada tan sols una vegada a Madrid—, va poder dedicar-se al somni que compartia amb Pau Casals: el monument als castells. Així es va erigir en l’escultor dels grans símbols col·lectius de Catalunya: Als Castellers de Vilafranca (1963), El Quatre de Vuit del Vendrell (1976) o La Sardana de Montjuïc (1966).
El reconeixement institucional va arribar tard, als anys vuitanta, amb la Creu de Sant Jordi, el nomenament de Fill Il·lustre de Banyeres del Penedès i l’exposició retrospectiva a la Capella de Santa Àgata el 1992, organitzada pel Departament de Cultura. Però la desídia ja s’intuïa: la seva aportació pictòrica mexicana a la gran exposició “Due mondi a confronto”, al Palau Ducal de Gènova, va passar pràcticament desapercebuda al nostre país.
I va arribar un moment en què, com ell mateix deia, “has de fer les maletes” tot endreçant retalls de diari, cartes, escrits, fotografies, pensaments… una feina immensa que, avui, encara no s’ha acabat.
Al final de la seva vida, dues il·lusions el mantenien actiu: veure publicat el seu llibre sobre Mèxic i convertir la casa natal en un focus cultural, gestionat per una fundació, amb persones de confiança i amb el suport de les administracions.
La primera la va poder veure feta al Museu Deu poc abans de morir; el que no va arribar a saber és que se’n faria una edició en castellà, presentada a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara el 2004. La segona, malauradament, no la va poder veure.
El Museu Josep Cañas es va inaugurar un any i mig després de la seva mort. Per als governants municipals de l’època, “no era pas prioritari”.
La seva voluntat, expressada mitjançant donació i testament notarial, va acabar convertida en paper mullat. La fundació es va transformar en un ens local inert —un organisme autònom local— amb una comissió assessora integrada per les diferents administracions, que no s’ha convocat des del 2004, en un incompliment flagrant dels mateixos estatuts. La seva casa-taller de Sarrià, que hauria pogut esdevenir un espai de beques per a joves artistes, es va malvendre.
Els seus llibres són avui inaccessibles: no es poden trobar ni a les llibreries ni a internet, mentre s’amunteguen, condemnats a la degradació, en un magatzem municipal. Mentrestant, el museu, mancat de promoció i de renovació, perd visitants any rere any.
Vint-i-cinc anys després, la conclusió és esfereïdora. No és que no hàgim estat a l’altura del llegat que Josep Cañas va confiar al seu país; és que hem fracassat col·lectivament a l’hora de protegir-lo. I la pregunta ja no és si ens el mereixem, sinó per què hem permès que la indiferència devorés una de les donacions culturals més importants que s’han fet mai al Penedès.
