Fum, fum, fum…
Jordi Parellada
La llengua catalana s’esvaeix lentament, mentre els governs acumulen discursos. Ho confirmen els estudis recents: el català retrocedeix com a llengua d’ús habitual i perd presència social, especialment entre els joves i en els entorns urbans. Davant d’aquest diagnòstic, la resposta institucional continua sent previsible: declaracions solemnes, compromisos genèrics i escassa acció transformadora. Fum, vaja.
L’actual executiu de la Generalitat –com també els anteriors– proclama la defensa del model d’escola catalana, però a la pràctica prioritza una gestió prudent i submisa a sentències judicials que reforcen l’ús del castellà, abans que desplegar polítiques lingüístiques valentes i dotades de recursos. Aquesta renúncia política deixa el català a mercè dels tribunals i de la inèrcia social, amb conseqüències greus a curt, mitjà i llarg termini.
La signatura del Pacte Nacional per la Llengua va generar expectatives, però un pacte sense pressupost, calendari ni mecanismes d’avaluació és poc més que una fotografia institucional. Sense desplegament real, torna a ser fum.
El contrast entre la retòrica i la realitat és cada cop més evident: normalització lingüística tímida en l’àmbit laboral, presència insuficient del català als mitjans –també als públics– i una política d’acollida incapaç de garantir una integració lingüística efectiva dels nouvinguts. No és una qüestió ideològica, sinó una constatació empírica.
Cal una política lingüística integral: protecció legal efectiva, inversió sostinguda en educació, una oferta ambiciosa de formació per a adults, incentius reals per a les empreses i una estratègia mediàtica clara. Els mitjans finançats amb diners públics –pagats per tothom– haurien de ser exemplars: publicitat només en català, correcció lingüística rigorosa i voluntat explícita de referència.
És especialment irritant que se subvencionin productes audiovisuals qualificats de ‘catalans’ pel simple fet que els seus creadors resideixin a Catalunya, tot i ser íntegrament en castellà. Això no protegeix la llengua, la dilueix.
Per tot plegat, cal valentia política: escoltar els estudis, traduir-los en mesures concretes i assumir riscos. Sense una política pública decidida que posi el català al centre de la vida quotidiana –al carrer, a la feina, a l’escola i als mitjans–, la seva erosió continuarà sent silenciosa però constant.
