L’altra cara de les coŀlectivitats agrícoles de 1936-1939
Article del vendrellenc Alfons Vidiella sobre l’exposició itinerant de l’IEP que presenta l’experiment que van representar les coŀlectivitats agrícoles durant la Guerra Civil.
Fa unes setmanes, a la sala d’exposicions del Portal del Pardo de la Biblioteca Terra Baixa del Vendrell teníem l’exposició dedicada a ‘Les coŀlectivitats agrícoles al Penedès 1936-1939’; una mostra itinerant de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP) que, sota el mestratge dels doctors Arnabat i Puig, i d’una manera molt didàctica i de bona factura, ha difós per les nostres comarques l’experiment que van representar les coŀlectivitats agrícoles durant la Guerra Civil.
Atrets per la solvència d’Arnabat i Puig vam anar a veure-la, i ens vam aturar en els plafons dedicats al Baix Penedès. En un d’ells ens adonàrem que en la llista dels afectats n’hi havia uns quants que eren acusats de “fascista” [sic] , reaccionari, facciós, amb l’afegitó, de tant en tant, de la condició en què es trobaven. Aquest fet ens va fer obrir els ulls i ens va esperonar a entrar a fons en el tema i, amb l’ajut del bon amic Àngel Archilla, vam poder consultar el document d’internet titulat: Documentación varia relativa a incautacionses hechas en la comarca de Baix Penedes. L’Arboç. El Vendrell.
Pensàvem que un procés d’aquesta categoria havia de tenir un caire, si voleu, exemplar, poètic, idíŀlic, popular… i ens vam trobar amb la trista realitat: aquell experiment va causar molt dolor i no va estar exempt de violència.
El cert és que una gran quantitat de finques urbanes també es van incorporar a l’espoli i, com a conseqüència, uns quants dels seus propietaris es van haver de fer fonedissos. El clima de terror era tan gran que van haver de deixar casa seva.
Exili difícil de mesurar
Ara és quan podem parlar d’un primer exili que ha quedat tapat per l’èxode del final de la guerra, quan milers de persones traspassaren la frontera.
És un exili difícil de comptabilitzar. Solament dels treballs esbiaixats com els de l’exposició podem treure’n algunes dades. Per això publiquem els noms i cognoms del afectats com a desgreuge. Els trobareu clicant en aquest enllaç.
Aquest exili no té res a veure amb el del final de la guerra: un veritable èxode i que comprenia, a més d’unitats militars senceres en retirada, aquells que solament eren catalanistes o republicans però que tenien por de l’arribada dels franquistes, i nosaltres hi afegirem aquells que durant la revolució s’havien destacat en accions violentes contra els seus convilatans.
Tornant a aquest primer exili, ben pocs van poder fugir a l’estranger: la immensa majoria s’amagà a les gran urbs, especialment Barcelona.
En el nostre article veureu com després del nom de molts afectats hi ha la paraula “ausent[sic], abandonà la vila, fugit”…: són els termes que hem trobat en el text.
Acabarem el relat amb un exemple de com es produïen les “incautacions” o confiscacions, en aquest cas a Salomó (Tarragones) i que afectà un vendrellenc.
Una de las más importantes incautaciones efectuadas en el municipio fue la de Ana Ventosa Fontanilles, viuda de Juan Recasens Jansá, muerto violentamente en la carretera de Alcover. Después de la muerte de su marido le requisaron todos sus bienes. Díjose en el pueblo que los presuntos autores materiales del crimen fueron (…). Se asegura que el infortunado Juan Recasens, que residía en Tarragona, fue apresado en aquella ciudad e internado en el barco-prisión, por orden del Comité local de Salomó. Fue sacado de allí más tarde y cobardemente asesinado. Consumado el crimen, los presuntos asesinos visitaron a la viuda para pedirle que les comprara un automóvil, de lo contrario apresarían a su hijo y no volvería a verlo jamás. La viuda, horrorizada, tuvo que adquirir el auto al precio que le exigieron, pese a que le habían requisado antes el que poseía de su propiedad.
A l’enllaç anterior publiquem el nombre dels intervinguts i la seva situació personal; solament hi hem afegit, per respecte i reparació i perquè no restin en l’oblit, els noms dels assassinats.
Situació per municipis a la comarca del Baix Penedès
L’Arboç
L’11 de setembre de 1936 sortia la llista de confiscacions: l’església i la rectoria i dues persones a qui foren intervingudes dues cases.
Més endavant (agost del 1937), la Secretaria Tècnica de Coŀlectivitats, amb la intenció de regularitzar les apropiacions, expedia uns formularis per atorgar la destinació definitiva del béns requisats, “prèvia declaració de facciós o concomitant i condemna de l’esmentat propietari”; hi feien constar els afectats i l’ús que donarien a les seves propietats, sense oblidar la causa de la confiscació.
Hi ha la llista de deu persones a qui intervingueren cellers, magatzems i cases; totes eren desafectes al règim, afiliats a la Lliga o a Acción Ciudadana. A Isidro Marquès Calderó li prenien una finca i era catalogat així: “Significado elemento fascista que según referencias se encuentra en el extranjero colaborando en pro de los facciosos”.
Banyeres del Penedès
Aquí intervenien el local del cafè. Els afectats eren reaccionaris i feixistes.
Barri de Saifores (Banyeres)
Una casa de J. Mata (Lluís Mata Virgili). Era d’A.C. Va fer foc contra el poble i el varen matar.
Una casa del marquès de Griñi. Facciós i fugit.
Bellvei
Les cases ocupades eren de deu perjudicats, una de les quals pertanyia a Dolors Suau Nostench, “tradicionalista empedreïda, tenia al domicili gran quantitat de bombes i dinamita”, i el més destacat és el gran propietari Joan Vilella, “terratinent feudal, facciós, afiliat a la CEDA”.
Llorenç del Penedès
Els afectats eren tres destacats militants de dretes i tots havien fugit.
Sant Jaume dels Domenys (Domenys del Penedès)
Aquí s’ocupà la rectoria, tres cellers i dues cases de cinc propietaris. Una finca urbana de la Torregassa de Teresa Castells, dona de dretes, facciosa, “comprovat que portava sempre arma curta”.
Santa Oliva (Oliva del Penedès)
De Santa Oliva solament tenim el litigi del ciutadà Camil Raspall Urpí, a qui fou intervingut el cafè i sala de reunions amb tot el que contenia. Ara li tocava justificar que no era facciós, que era republicà de sempre, fins i tot amb recollida
de signatures.
El Vendrell
Foren trenta les finques urbanes requisades i setze els propietaris que van abandonar la vila; tots eren de dretes o tradicionalistes.
A Melchor Escofet Manyé, de 59 anys, d’Acción Ciudadana; a Josep Bonsoms Colet, de 40 anys i d’A.C., també i a Josep Grases Cases, de 52 anys, de Falange.Tots tres serien assassinats.
Jaume Miró Salvó, de 50 anys, de Falange Española, juntament amb el seu fill Jaume Miró Carreras, de 20, anys foren morts a la barraca del vi amb altres vendrellencs.
Els germans del Col·legi dels Germans Carmelites Joaquim Rami Goates, de 35 anys ; David Masdeu Poblet, de 55, i Manuel Almazor Escudero, de 57, foren assassinats.
Totes les propietats del Bisbat de Barcelona, entre elles el Patronat de Santa Anna, també foren intervingudes i el bosc de l’Eures, lloc d’esbarjo dels infants de la vila, de Salvador Euras Sonet, de dretes i que havia desaparegut.
Acabarem el nostre treball, en primer lloc, volent saber quant ha costat l’exposició, i en segon lloc, si no ha estat un emblanquiment d’uns fets que van causar un gran desori a la comarca del Baix Penedès. Esperem que aquest article hagi servit perquè el lector en tingui una altra visió.
