“La llei d’amnistia està molt ben feta, no hi ha forats, és un paraigua que ens tapa bé”
Entrevistem el vilafranquí Eduard Pujol, diputat al Congrés de Madrid per JuntsxCat.
El Congrés dels Diputats va aprovar definitivament dijous passat, 30 de maig, la llei d’amnistia. Després de cinc mesos de tramitació i d’un veto del Senat, la llei va obtenir 177 vots a favor (PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, Podem, PNB, BNG i Ábalos –un vot més dels imprescindibles–) i 172 en contra (PP, Vox, CC i UPN). D’aquesta manera quedava llesta per a la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), que s’ha produït aquest dijous. Ara la norma queda en mans dels jutges, que disposen de dos mesos per aplicar-la, però que tenen la possibilitat també de plantejar qüestions prejudicials a la justícia europea per entorpir el procés.
Amb motiu d’aquesta històrica llei, al 3d8 entrevistem el vilafranquí Eduard Pujol, nascut a Barcelona fa 54 anys. Pujol, de JuntsxCat, és l’únic diputat penedesenc. Va ser director de RAC1 i de continguts del FC Barcelona i el desembre del 2017 va començar a exercir la política, aleshores com a portaveu de Junts al Parlament de Catalunya. Arran de les eleccions generals del 23J, és diputat al Congrés.
Com valora l’aprovació de la llei d’amnistia?
Home, molt bé. Marca un abans i un després en els horitzons de la política a Catalunya. De cop i volta, podrem tornar a parlar de coses noves. Fins ara hi havia molta gent que patia pels interrogants que plantejava de la seva situació judicial, de repressió. Aquesta situació era molt dolorosa per a les famílies afectades i calia trobar una solució. El 30 de gener, la llei es quedava molt curta, però (Junts) vam aguantar…
Per què ho diu?
Perquè aquesta llei d’amnistia havia de ser un paraigua i el primer text de la llei –el del 30 de gener– encara tenia forats o, si ho vols, era un paraigua amb una barnilla trencada. Els socialistes buscaven l’estabilitat parlamentària al preu que fos i tenien pressa, però nosaltres teníem l’obligació de valorar si la llei funcionava o no, i quan vam tenir clar que no, ens va tocar tombar-la i aguantar la pressió.
Com sabien que la llei no emparava tota la gent represaliada?
Perquè s’havia treballat molt. Perquè al darrere s’havia fet durant mesos una feina de cirurgia jurídica molt intensa i s’havia anat afinant tot allò que la dreta ultra i els seus mitjans afins havien anat anunciant que aprofitarien per fer mal. Per tant, podíem analitzar per on volien tirar els contraris a la llei i bloquejar-los el pas. Ha sigut clau entendre on hi havia les possibles trampes que l’Estat acabaria plantejant.
N’està satisfet, del resultat final?
Sí, molt. Pensa que els primers que ens criticaven que haguéssim aguantat la pressió el 30 de gener i no aprovéssim la llei haurien sigut els primers a veure que el text inicial era com un paraigua que no cobria tothom. La solució va passar per buscar el paraigua del dret europeu. D’aquesta manera el país s’estalviarà veure casos que al gener no haurien quedat amnistiats. Ara la llei està molt ben feta, no hi ha cap article amb forats. És un paraigua que ens tapa bé.
Tem que hi hagi jutges que decideixin que no l’apliquen?
Valori-ho vostè mateix: això comportaria que els jutges prevariquen; és a dir, estaríem davant d’una nova expressió de guerra bruta judicial i voldria dir que una de les potes de l’estat de dret faria fallida. Espanya sempre ens sorprèn, però això seria molt fort. De fet, al judici de l’1-O, hi havia fiscals que deien amb tota la naturalitat del món que encara que el delicte de sedició quedés despenalitzat, per a ells continuaria sent delicte. És la llei de l’embut; hi ha juristes de la dreta ultra que no necessiten les lleis perquè la seva llei està escrita fa segles: ‘una, grande y libre’, i al preu que sigui. Per tant, és veritat, això és molt bèstia, però jo soc optimista de mena i crec que la llei s’aplicarà. En la famosa ‘màquina del fang’ hi ha un element de responsabilitat calculada del PP, que la genera, i hi ha un element de responsabilitat del PSOE, que l’aprofita, però aquest cas va més enllà d’una estratègia de soroll: no podem pensar que un jutge prevariqui en un sistema democràtic i que això no tingui conseqüències. Intueixo més soroll que fets, perquè si un jutge es retrata tindrà un problema, i greu.
A la política espanyola hi ha molta crispació, més enllà de l’últim ple…
Sí, i la imatge que es projecta des del Congrés és molt poc edificant. En aquest ple de l’amnistia hi haver moments que no només em provocaven incomoditat. Va ser molt pitjor. Quan cridaven feia respecte perquè s’estaven passant línies molt delicades. Quan un diputat titlla de traïdor el president del govern, la presidenta del Congrés l’ha d’expulsar? D’acord amb el reglament, sí; però si ho hagués fet potser encara no hauríem aprovat la llei.
Quin aspecte destacaria de la llei?
El més important és que és fruit de la política, del diàleg, de la negociació i de l’acord, que no és el mateix. La transició era un impossible i es va aconseguir tirar endavant sense prendre. Es va passar d’una dictadura a una democràcia amb aparença de democràcia. Allò, aquell canvi d’horitzons, va fer feliç molta gent i es va fer amb política. Ara al cap de 45 anys, la política torna a ser una eina eficaç.
Creu que aquesta llei posarà fi a la repressió a l’independentisme?
El que sé és que ens hem de prendre l’Estat molt seriosament, perquè l’Espanya política és molt potent. Ara bé, aquest Estat, que sempre ens va a la contra, té un taló d’Aquil·les: el perd el seu hooliganisme anticatalà. En els últims 45 anys, tothom ha quedat retratat, però aquests mesos el PSOE ha badat quan no ha sigut capaç de recordar al PP que, quan li va convenir, i parlo d’un dels homes més durs de la dreta espanyola com és Aznar, va pactar amb el catalanisme polític. D’aquell acord en va sortir la fi dels governadors civils, treure la Guàrdia Civil de les carreteres de Catalunya, i la cessió del 30% de l’IRPF, això últim en una reunió de menys de dues hores. Quan es té força, s’ha de fer servir. Aquesta és la clau. Avui ens dirien que no, però quan tens força, has de fer política. Pensi que, quan els números sumen, són una eina pedagògica democràtica increïble.
A quanta gent pot beneficiar la nova llei?
L’Estat ha aplicat una repressió a gran escala, sense cap mena de fre. Es parla d’unes 1.100 persones amb causes encara obertes i judicis pendents, però de repressió n’hi ha hagut molta més. I hi ha qui no es pot calcular, que és l’autorepressió, quan frenes inconscientment per por, per no prendre mal. És una actitud molt normal en les dictadures i aquests anys ha estat una eina molt eficaç per intentar frenar-nos. Ara bé, jo tinc clar que Catalunya només ens té als catalans i les catalanes. A Catalunya només la defensarem nosaltres, els catalans, mentre que el cas de la democràcia, o dels drets, és diferent: la democràcia sempre pot comptar amb els demòcrates, i de demòcrates n’hi ha molts més perquè és una idea universa. Dit això, deixi’m dir que la democràcia espanyola està molt bruta i que, o en prenen consciència, o prendran mal.
Com va viure vostè la sessió d’aprovació de la llei?
Formalment, era com un dia normal, però la processó anava per dins. Els hàbits de la convocatòria van ser els mateixos de sempre, començar el ple un dijous a les 9 h, però parlant-ne entre els diputats del grup, tots vam tenir moments d’insomni. I més tard, durant el ple, quan va començar la votació i vam veure hi havia una absència d’una diputada de Sumar–després vam saber que era plenament justificada–, va ser taquicàrdic. Per tant, no l’hi negaré: intensitat, patiment i, finalment, alegria.
Per acabar, em pot apuntar algun tema vinculat estretament al Penedès?
El Penedès ha de mirar el Congrés i aprofitar-lo. Podem fer molta feina. Amb el quart carril de l’autopista AP-7, des de Junts tenim l’obsessió de resoldre el mal endèmic dels accessos i les sortides a Vilafranca. Ara és el moment, els nostres 7 vots ho han de fer possible. És molt estrany que tota la gent que entra a Vilafranca venint del sud només ho pugui fer per un lloc. I, evidentment, també ens tocarà liderar el tema de l’estació de connexió amb l’AVE. Qualsevol intent d’arreglar la línia de la Renfe actual tal com la coneixem és un pedaç. Seria un error quedar-nos amb una rentada de cara i hem de pensar en gran. Si no som capaços de pensar la Vilafranca i el Penedès ideals, ens estem equivocant. I l’altra cosa que ens ha de fer rumiar molt –i que aviat també plantejarem a Madrid– és tot el tema de la línia de mercaderies per l’Eix Transversal. No pot ser que tots els trens passin per aquí, per una línia obsoleta i saturada; però per això és molt important començar-ne a fer pedagogia i tenir clar que a vegades la solució a un problema d’aquí és a uns quants quilòmetres. En aquest cas, al Segrià, a l’Anoia nord, el Bages i Osona.
