Sant Fèlix estrena urna
La relíquia del patró de Vilafranca del Penedès va ser col·locada a sota l’altar de la cripta de Santa Maria el 19 d’agost
L’organista assajava les llibertats d’orgue quan, divendres passat, 19 d’agost, al migdia va quedar definitivament instal·lada la relíquia de Sant Fèlix en la nova urna que segellà amb lacre el notari del bisbat. La relíquia va ser dipositada al nínxol sota l’altar de la cripta. La làpida amb la inscripció llatina guarda de nou el reliquiari i no serà mostrat públicament fins els dia 30. Deu persones firmaren l’acta que s’enviarà a Roma.
La notícia sintètica és aquesta. La crònica pot enriquir una tasca que va començar fa més d’un any. Era el 17 de maig quan va retirar-se de l’altar l’urna amb els ossos de sant Fèlix per ser intervinguda als tallers del Vinseum on la conservadora Carmina Admella va assumir el treball que havia de fer-se. Mossèn Xavier Aymerich, rector de Santa Maria i màxim responsable de la relíquia, divendres mostrava fotos d’aquets moment inicial.
Una urna nova
En observar detalladament l’urna es va constatar que estava molt malmesa pel pas dels anys, com s’havia observat el 2020 quan fou exposada a l’altar major pel dia de Sant Fèlix. Hi havia un vidre trencat, l’estructura presentava febleses i la massilla de les clivelles s’havia desprès. La conclusió fou que el millor seria fer una urna nova.
L’urna vella, segons els qui l’han examinada de prop, no se sap de quina època és, si és la que va venir de Roma amb la relíquia, enviada per Mons. Josep Molines (1699) o la que va fer-se per exposar en alguns dels tres altars que Sant Fèlix ha tingut.
Segons explica Dani Sancho, arxiver de la parròquia, és l’urna que el 1939 va trobar-se a la casa de la vila i on van dipositar els ossos retrobats –de manera providencial, deien llavors— al cementiri on el salvà de profanacions l’enterramorts Josep Picanyol.“És una urna que sembla que ha estat adossada a un retaule o que tenia un respatller”, explica Admella.
Assessoraments tècnics diversos
Quan l’opció fou una urna nova, l’equip parroquial es reuní amb membres dels equips tècnics del Vinseum, Arxiu Comarcal i Servei de Cultura de l’Ajuntament per tal de buscar complicitats de cara al finançament i l’assessorament necessari per tirar endavant el projecte. Vinseum assumí l’actuació de conservació de la relíquia.
L’urna nova, estanca, és un model alemany i tots els elements estan estudiats perquè la humitat no els ataqui ni afecti el contingut. Els metalls estan lacats al foc i les parets són de vidre fort. Les dues peces de roba vermella sobre la qual reposen els ossos són de polièster testat, fet a Suïssa, per a què no tingui alteracions. I dins l’urna per absorbir la humitat hi ha un compartiment amb bosses de gel de sílice.
La humitat és el que preocupa més la restauradora i a tot l’equip que l’ajuda. “A la cripta hi ha un 90% d’humitat i això afecta especialment els ossos”, diu Admella. És per això que divendres Mn. Aymerich explicà que es canviaria l’aparell extractor d’humitat que hi ha a la cripta.
A Santa Maria
El dimarts 26 de juliol era el dia assenyalat per posar la relíquia al seu lloc amb la nova urna. Els ossos van ser portats des del Vinseum i els operaris parroquials –l’electricista Leonci Perea, el paleta Ramon Suriol, el ferrer Pere Gabern— amb el tècnic de l’urna Pascal Petit estant a punt. A la cripta hi ha silenci, com si passés un àngel. Es prenen mides, s’instal·len llums i quan s’anava a posar els ossos, guardats en unes capses, fallà el format de les peces de roba. Calgué posposar-ho. El ossos de la relíquia es reservaren en un armari de la rectoria i el mossèn es guardà la clau.
Al cap de dos dies es muntà la relíquia.
A la cripta tornà a crear-s’hi un clima circumspecte que tocava l’esperit. Admella havia estudiat diverses composicions, tenia l’esquema en fotos al mòbil i pausadament començà la tasca.
El primer que posà al reliquiari fou una capseta de metacrilat amb els ossos petits. Al seu voltant hi col·locà les peces grans i al prestatge superior hi posà al centre el crani vorejat de vèrtebres. Mentre treballava es feia un silenci reverend.
“Calia anar amb molt de compte perquè els ossos es desfan. Jo els he netejat de fongs i de terra, que en tenien molta, i he tret el filferro amb què alguns estaven units. Per evitar que es deteriorin els hi he posat una capa de resina acrílica”, explicà Admella. El 1939, el metge Carlos de Porta també els hi feu una imprimació sanitària.
La relíquia quedà composta i un cop tancada es situà a l’altar. Admella no parava de netejar els vidres i de treure-hi les possibles ditades. “He sentit un gran alleujament quan he acabat de compondre la relíquia. Estava preocupada i sentia el pes de la responsabilitat”, comentà després.
En la nova distribució dels ossos no s’ha reconstruït la composició que tenien i Admella comentà: “He evitat efectes que podrien semblar tètrics. És una composició minimalista”.
Quan li vam preguntar si havia palpat el misteri quedà pensativa. Mirà vers el fons de la plaça –parlàvem a tocar el temple—i pausadament digué: “He estat molt afectada pel que representa treballar en la relíquia. M’he posat molt en la matèria i sé el significat que té aquesta relíquia pels vilafranquins”.
I afegí: “Quan la Remei Carbó, la sagristana de Santa Maria, va dir que li agradava com havia quedat, vaig quedar ja alleugerida del tot. És el millor vistiplau”.
Un romà baixet
Admella és la persona que ha tocat més els ossos de sant Fèlix després dels eclesiàstics romans que van intervenir-hi quan fou concedida la relíquia (1699). No ha comptat els ossos. “N’hi ha molts de petits, els ossos dels peus i les mans i trossets diversos…”, diu i afegeix: “Estesos componen un persona, baixeta”. Podria ser un romà jovenet del Trastevere, pensem… Tampoc els ha estudiat cap traumatòleg ni s’ha pretès analitzar l’ADN. Ara, en el reliquiari es veuen 32 ossos grans i la capseta amb els petits. El cos humà té 200 ossos pel cap baix. La relíquia exposada té tot el gruix moral d’un cos sant.
Els segells del bisbat
Per enllestir totalment la restauració calia que, seguint un estricte protocol de la Santa Seu, el notari de la diòcesi de Sant Feliu aixequés acta de la tasca feta i lacrés amb els segells del bisbat l’urna. L’antiga estava segellada amb l’encuny de bisbe Díaz Gómara.
El lacrat es feu divendres passat, 19 d’agost. Mossèn Aymerich obrí l’acte amb una pregària i, en una coincidència feliç, en aquell moment a l’orgue sonava la melodia del Rotllet dels bastoners o del ball de les Cotonines, en una harmonització que es prepara per les llibertats d’orgue de la novena. El lacrat el feu el rector de la parròquia de la Immaculada de Vilanova, Àlvar Pérez, en qualitat de notari diocesà. Ell mateix llegí l’acta i demanà a les 10 persones presents que la signessin. Mn. Aymerich inicià les signatures i les clogué el mossèn notari.
Un cop enllestit aquest ritual, l’urna fou dipositada al nínxol de l’altar, Admella va netejar per darrera vegada el vidre i el paleta Suriol i el lampista Perea posaren la làpida.
“Ara ja no l’obrirem fins el dia de Sant Fèlix”, conclogué Mn. Aymerich.
Quasi a mitges…
Mossèn Aymerich explicà que el cost total de l’urna nova i feines complementàries ha estat de 8.300 €. L’urna en val 6.300 i la paguen a mitges l’Ajuntament i la parròquia, els treballs afegits pugen uns 2.000 € que assumeix la parròquia. El Vinseum ha assumit el treball tècnic. “És un exemplar moment de col•laboració amb el municipi i la vila”, remarcà Aymerich.
L’urna té dues claus per obrir-se. En l’antigor (1700), tenia quatre panys i quatre claus –tres per estaments del clergat i el municipi— per estimular el consens entorn el reliquiari i la seva veneració. En sortir de la cripta, a l’orgue s’interpretava una melodia suau que ressonava per tot el temple i es pot concloure que la col·laboració mostrada és com un renovat pacte de les claus…
