El 3d8 ja és el setmanari més longeu de l’Alt i Baix Penedès
Cap altra publicació periòdica editada a les dues comarques penedesenques ha mantingut 40 anys publicant-se sense interrupcions
Des de divendres passat, El 3 de Vuit supera els quaranta anys i passa a ser la publicació periòdica de l’Alt i Baix Penedès amb més anys veient la llum sense interrupcions cada setmana. Supera així capçaleres històriques com la del quinzenal El Labriego, que Pere Alagret va publicar a Vilafranca durant 39 anys complets –del gener de 1876 al desembre de 1915–, o El Baix Panadès, que es va publicar al Vendrell durant poc més de 31 anys, del març de 1906 fins al juliol de 1937.
Es dona també la circumstància que aquestes publicacions, de la segona meitat del segle XIX fins a mitjan segle XX, es publicaven amb un nombre reduït de pàgines (entre quatre i setze segons la mida de la publicació), gairebé sense imatges ni titulars, de manera que pel que fa al nombre de pàgines i gruix d’informació El 3 de Vuit les supera amb escreix.
Resseguim aquí els principals capítols de la història de la premsa setmanal a l’Alt i Baix Penedès.
D’El Eco del Panadés al Tothom
El primer setmanari d’informació general que es publica a Vilafranca és El Eco del Panadés, sortit de les premses de ca l’Alagret. Sobreviurà ben just dos anys, de l’1 de gener de 1865 a les darreries de 1866.
Com va estudiar Manuel Benach (Vilafranca 1865, centenari del primer periòdic Vilafranquí, Vilafranca, 1967), va voler aprofitar sense èxit l’empenta de la modernitat que havia de comportar l’arribada del ferrocarril al Penedès. El 1868 sortia de cal l’Alagret El Panadés, que l’any següent passa a cal Claret perquè Alagret treu El Artesano del Panadés durant alguns mesos. Ni l’un ni l’altre no van anar gaire més enllà del 1871. Alagret diu que deixa de publicar-lo per les pressions que havia rebut d’una posició política o l’altra.
Eren anys convulsos, la Revolució de Setembre del 1868 havia fet fora la reina Isabel II i, després del breu pas d’Amadeu I, el 1873 arribava la República. Sobre la línia política de les publicacions a l’Alt Penedès resulta imprescindible consultar el treball de Jaume Recasens Bel Somnis en paper. Premsa i periodisme al Penedès republicà (Institut d’Estudis Penedesencs, 2011).
Pere Alagret, periodista rellevant
Pere Alagret, fill i net d’impressors, és la figura magna de la premsa de l’Alt Penedès al segle XIX i primeres dècades del XX, fins al punt que es pot dir que va exercir el periodisme durant mig segle.
La seva obra magna és El Labriego, que va iniciar el gener del 1876 i va publicar ininterrompudament cada quinze dies durant trenta-nou anys complets, fins al 1916.
Inicialment, consta com a director Pelegrí Torelló Borràs, mestre de primer ensenyament de les escoles vilafranquines, però Pere Alagret sempre hi va ser al darrere amb pseudònims com ara Quintí Garrigó, Pep del Pla o Patrici. Quan pocs anys després es funda el Centro Agrícola del Panadés, el quinzenal d’Alagret esdevé portaveu de l’entitat. El darrer exemplar d’El labriego porta el número 995 i la data de 31 de desembre de 1915. Alegret –que morirà tres anys després– s’acomiada del lector amb dignitat senyorívola: “Causas ajenas a nuestra voluntad nos obligan a suspender El Labriego por cuya publicación tanto cariño hemos venido sintiendo desde que hace 40 años lo dimos a la luz en esta Villa… es triste ley de vida en todos los órdenes que el viejo, si no se rejuvenece, muere”.
Finals del segle XIX
De la dècada de finals del segle XIX és, al costat d’altres publicacions menors, algunes d’humorístiques –Las Cuatre Barras–, de línia catalanista i que va comptar, entre altres, amb la col·laboració de Torras i Bages. Entrat el nou segle, el 1909 neixen dos setmanaris de posició doctrinal oposada: Fructidor i Acció, aquest darrer de línia cristiana, que es publicarà durant vint-i-vuit anys fins, al 1936, i que tindrà una breu represa el 1939 i un enllaç amb Acción Católica, que veu la llum del 1941 al 1959, durant dinou anys.
Pel que fa a Fructidor, situat en la línia del republicanisme radical i anticlerical, tindrà una vida de trenta anys, des d’aquell 1909 fins al 1938. Entre altres capçaleres vilafranquines de vida longeva, d’abans de la Guerra Civil, destaca Panadés republicano / Penedès republicà, que es publica durant dinou anys, del 1917 al 1936.
Postguerra
A la postguerra, el 1941 neix Panadés, que el 1971, en canviar oficialment el nom de la vila, esdevé Penedès, i que arriba al 23 d’abril de 1977, en total trenta-sis anys. N’agafa el relleu La Voz del Panadès el 30 d’abril de 1977, que es publicarà durant dinou anys, fins al desembre de 1996. Possiblement, però, qui marcarà petjada en aquests anys de postguerra serà la capçalera Tothom, que inicia el seu camí el 1969 per arribar fins al 1985, després de disset anys. Enric Tomàs ha estudiat aquestes dues publicacions a “Els diaris de Vilafranca durant la transició (1971-1979): els setmanaris Tothom i Penedès” (Institut d’Estudis Penedesencs, 2015).
D’El Vendrellense al Diari del Baix Penedès
A la capital del Baix Penedès entre les diverses publicacions que hi han vist la llum des d’El Vendrellense, de 1859, anterior a les capçaleres vilafranquines, cal destacar la petjada que a la premsa local ha marcat la impremta Ramon, actualment encara joiosament ben activa. Allí Ramon Ramon i Vidales, el seu germà Jaume, el nebot i altra descendència van fer possible setmanaris com un altre El Vendrellense que veu la llum el 1892 i que el 1900 esdevindrà Lo Vendrellench, per arribar al 1904, en una trajectòria de gairebé dotze anys.
Una línia que no va estar mancada de polèmica quan el juliol de 1910 sortia a la llum un setmanari amb la capçalera El vendrellense que no tenia res a veure amb el que s’havia començat a publicar el 1892, fins al punt que Ramon Ramon Vidales es va queixar que havien agafat aquest nom, que el consideraven seu, de quan l’editaven a casa seva, tal com ha estat estudiat al volum de Manuel Bofarull i altres Vida i obra dels germans Ramon i Vidales: una família d’impressors del Vendrell (Consell Comarcal del Baix Penedès, 2018).
De vida més longeva és El Baix Panadés, que va veure la llum, també a la impremta Ramon, el 1906 i que arriba fins al 1937 en una trajectòria de més de trenta-un anys. A la postguerra es remarca la labor de Vendrell, que comença a publicar-se el 1952 i arriba fins al 1966, és a dir, gairebé quinze anys de publicació, i del qual era un dels redactors Josep Maria Inglès Rafecas. Entrats ja en les darreries de segle trobem el Diari del Baix Penedès, que supera els vint-i-dos anys de continuïtat, des del 1990 fins al 2012.
En aquest recorregut històric no hem esmentat publicacions gratuïtes com La Fura, que va veure la llum també el 1982 però que fa pocs anys va patir una interrupció, de manera que no arriba als quaranta anys. En la història de les publicacions periòdiques de caràcter setmanal i informació general és un fet excepcional, tal com hem vist, que una capçalera abasti més de quaranta anys de continuïtat, i encara ho és més que gaudeixi de bona salut. Remarca aquesta excepcionalitat el fet que en els quaranta anys de vida del nostre El 3 de Vuit no sols el fet casteller ha anat molt més enllà d’aquesta construcció, que el 1982 era prou notable per a una colla, sinó que la tecnologia en els processos d’edició ha sofert un conjunt de canvis vertiginosos. Tan sols cal recordar que quan va veure la llum el nostre setmanari la fotografia digital no existia i internet era una quimera de ciència-ficció. Han passat quatre dècades, el món ha donat molts tombs, però El 3 de Vuit segueix tan jove i eixerit com sempre. Per molts anys!
