“La sexualitat no ens curarà un càncer, però sí que ens farà viure millor”

13/02/2022 - 20:00h

Entrevistem la psicoterapeuta de parelles i sexòloga Isabel Moreno

Redescobrir la sexualitat i la parella després d’un diagnòstic de càncer és important per tornar a connectar amb el propi plaer. Aquest va ser el tema principal d’una xerrada que la psicoterapeuta de parelles i sexòloga Isabel Moreno va oferir fa uns dies per commemorar el Dia Internacional del Càncer en una jornada organitzada per l’associació vilafranquina Ginesta. Amb Moreno parlem aquesta setmana de relacions de parella i de sexualitat, i de com viure-la si tens càncer.

Com han canviat els pacients que acudeixen a la seva consulta amb la pandèmia?
Durant l’estat d’alarma i el confinament domiciliari no t’ho puc dir perquè vaig ser mare 10 dies abans i, per tant, vaig estar unes setmanes de baixa maternal. Però quan m’he incorporat, el que veig són moltes més ruptures de parella.

La pandèmia ha portat més ruptures?
Pel que veig jo, sí. Ens hem hagut de tancar dies i dies amb la persona que tenim al costat, que s’ha tornat el pilar fonamental perquè no teníem cap mena de contacte físic amb ningú més, i això ha posat a prova molta gent, sobretot si la parella ja estava debilitada. També ha estat una reconnexió per a moltes d’altres, que han viscut tot el contrari i han vist que el dia a dia no els feia gaudir de la parella tal com voldrien. Però a les persones amb qui jo treballo, és clar, els ha passat al revés, perquè qui ve a consulta és perquè té un problema.

Arriben a la consulta al límit?
Sí, i això no és bo. Venen per intentar arreglar-ho, però ho fan quan ja gairebé ja han pres la decisió de separar-se i volen cremar l’última oportunitat. I això no és l’ideal perquè arriben tan desconnectats, allunyats i desgastats que tornar a reconnectar és molt complicat. L’ideal és buscar ajuda quan comencem a trobar a faltar alguna cosa o quan, de sobte, es comencen a produir moltes discussions o quan ens molesta tot el que fa l’altre… Quan comencen a haver-hi tensions és quan s’ha de buscar ajuda i no quan arribes al límit, perquè aleshores poc es pot fer.

Anar a teràpia de parella és tabú?
Cada cop es veu més habitual demanar ajuda perquè cada cop tots plegats en parlem més i trenquem el tabú, però encara ara costa molt demanar un cop de mà per reparar les relacions íntimes. Sembla que cada cop hi hagi menys tabú per anar al psicòleg per un individu, però encara costa fer teràpia de parella perquè es considera més íntim.

Tots els psicòlegs comenten que són gairebé sempre les dones les que demanen ajuda. En teràpia de parella també passa?
Sí. Són les dones les que, en general (en relacions heterosexuals, vull dir) demanen ajuda, i els homes són més resistents i acaben, o no, cedint. Això és un patró emocional, perquè a les dones i als homes se’ns continua tractant diferent des de petits i l’impacte en la gestió de les emocions és ben diferent. Hi ha dos patrons molt clars: la persona (normalment homes) que davant els conflictes el que fa és callar per evitar-los, encara que això li provoqui angoixa, i la persona que té un patró anomenat més perseguidor, que discuteix més, que són les dones, a les quals sovint fins i tot ens diuen boges perquè se’ns ha donat permís per ser més emocionals. Però no en el sentit positiu, sinó que fins i tot et diuen histèrica. Nosaltres treballem molt l’empatia pels altres, perquè darrere l’angoixa i el silenci hi ha una necessitat emocional no atesa, i al perfil que discuteix més tampoc li agrada fer-ho. Tothom porta les seves motxilles emocionals i cal empatia.

Quines problemàtiques li arriben més a la consulta de sexologia?
La manca d’interès i de desig, problemes d’excitació (ja sigui dolor en les relacions, en el cas de les dones, o la disfunció erèctil, en el cas dels homes), i també l’anorgàsmia. Jo treballo més amb la sexualitat femenina, i sobretot venen pels problemes de desig, de dolor en les relacions o l’anorgàsmia. Depenent dels casos a vegades treballem en equip perquè, per exemple, en el cas de dolor, un fisioterapeuta de sòl pèlvic ens pot ajudar molt. El que faig és treballar la història sexual d’aquella persona i, a partir d’aquí, traçar un camí. Actualment tenim una sexualitat molt centrada en el coit, i el que fem és cultivar la part més emocional ja sigui per recuperar la vida sexual com per fer-la entrar en les nostres vides d’una forma tranquil·la.

Com es treballa la sexualitat amb una persona que pateix càncer?
La sexualitat forma part de la nostra vida des que naixem fins que morim. Sovint, quan parlem de salut, ens referim a absència de malaltia, però la salut també és fomentar el benestar. I la sexualitat aporta aquest benestar i la qualitat de vida que ens pot ajudar a afrontar i viure millor aquesta malaltia. La sexualitat no ens curarà un càncer, però sí que ens farà viure millor. La sexualitat és plaer, és intimitat, no són només les relacions sexuals, i ens pot ajudar a viure amb menys angoixa la malaltia.

I això els metges ho tenen en compte?
Depèn del moment de la malaltia veurem una afectació o una altra, i això s’ha de tenir en compte, però sí que és cert que des dels serveis sanitaris falta que s’inclogui la sexualitat com un aspecte més a tenir en compte. Hi ha malalties, com el càncer de mama o patologies dels aparells reproductors, que tenen afectació directa en el cos. I, a més, tots els tractaments són molt agressius i gairebé sempre tenen un impacte físic. Moltes dones ens manifesten que senten que els metges d’oncologia minimitzen la importància de la sexualitat. Jo entenc que els recursos són els que són i sovint no poden donar una atenció integral perquè s’ha de prioritzar però, repeteixo, la sexualitat ajuda els malalts a viure millor. Cal ajudar les persones que tenen un càncer a saber què els passa al cos, a prendre’ls la temperatura del seu cos… a preguntar-se quina sensació els dona la seva imatge corporal, a saber si senten les carícies i de quina manera… Si tenen zones erògenes o no, si senten dolor o no… Cal redefinir i autoconèixer de nou el cos i crear un nou mapa erogen. Jo sempre els dic que em dibuixin el seu cos, amb les cicatrius que es veuen i les que no, i després pintin un mapa del plaer tenint en compte el que senten.

Suposo que és diferent com viu la sexualitat una persona acabada de diagnosticar de càncer que una persona que ja l’ha superat.
Sí. En els primers estadis és complicat pensar més enllà de la salut mèdica perquè molta gent pensa que pot morir-se i, per tant, és difícil mirar més enllà. Però un cop ja ha passat, cal intentar reconnectar amb el plaer, i això costa molt. L’ideal seria fer-ho amb tranquil·litat, sense exigències, sense jutjar-nos a nosaltres mateixos per tornar a connectar amb la vida. Sovint el que diuen els que han passat un càncer és que volen viure el que no han viscut, i en això també entra el plaer.

Els homes amb càncer ho viuen diferent?
Ho viuen diferent en el que et deia: que els costa més demanar ajuda i els fa més vergonya. Però la part comuna és que hi ha un trencament amb la identitat de la persona. Els homes amb càncers en els òrgans reproductors aniran més a l’uròleg que al sexòleg perquè sovint els donen una pastilla i es pensen que ja està, i no demanaran atenció psicològica. Però han de tenir en compte que també els afecta emocionalment i la inseguretat hi és. Com et deia, vivim en un model de societat que posa el coit en el centre i donem un pes molt important al penis i, per tant, el que volen els homes és que puguin executar a l’hora de tenir relacions sexuals, i la part emocional la deixen de banda. Les dones volen una visió més integral.

També et pot interessar

Comentaris