“A la vida s’ha de celebrar sempre tot el que es pugui”
Una pacient vilafranquina de càncer de mama, Rosa Maria de la Osa, ens explica de primera mà com viu la malaltia
Una de cada vuit dones desenvoluparà càncer de mama invasiu al llarg de la seva vida a l’Estat espanyol. I si bé és cert que l’esperança de vida cada cop és més elevada (ja s’arriba al 80%), encara hi ha camp per recórrer en investigació sobre la malaltia.
Rosa Maria de la Osa té 63 anys, és natural d’Extremadura i viu a Vilafranca des de fa molt de temps. Li van detectar un càncer de mama el 25 de gener del 2019, poques setmanes després que la seva mare morís. “Sempre havia pensat que el 2019 seria un gran any, però al final no va ser així”, lamenta.
Recorda que un dia estava passejant el gos i el metge li va trucar per dir-li que a la mamografia havia sortit un bony que s’havia d’analitzar. Aquell mateix dia havia d’anar a fer-se més proves. Va tornar cap a casa, es va dutxar i, sense dir res a la seva família, va marxar cap al metge. Al cap de poques hores li van confirmar el que ella ja sospitava: tenia càncer de mama. L’hi va dir la seva metgessa de capçalera, a qui va trucar abans d’anar a l’oncòleg.
No ho va dir a casa fins al cap d’uns dies, i quan gairebé ja no tenia més remei. Al seu marit li va explicar quan va aconseguir agafar forces per fer-ho. Recorda que eren al pàrquing de casa. “El primer que vaig pensar era com s’ho prendria la meva família. No volia que patissin. Això era l’únic que m’obsessionava”, explica la Rosa Maria. Al seu fill li va dir dinant i a la seva filla unes hores després, quan ja havia fet la visita amb l’oncòleg.
A la Rosa Maria li van fer una cirurgia conservadora de pit perquè tenia el tumor aïllat, tot i que recorda que a la metgessa li va dir que si havia de treure-li un pit, ho fes.
“Jo ja he presumit molt durant la meva vida i li vaig comentar que el que m’interessava era que em traiessin tot el que veiessin dolent, i si havia de ser el pit, que ho fos”, afirma.
Malgrat tot, finalment no va caldre fer-ho. A partir de l’operació, el març del 2019, s’ha sotmès a diversos tractaments, un dels quals (que encara té ara) és hormonal i li afecta molt les articulacions, on pateix molt de dolor. De fet, va a la piscina per intentar alleugerir-lo. No li ha calgut fer quimioteràpia. A més, el juliol del 2019 li van detectar càncer de còlon al seu marit i això va fer que passessin la pandèmia amb molta por. “Només sortia de casa jo, i tenia pànic de portar-hi el virus”, afirma.
Malgrat tot, han anat tirant endavant. A la Rosa Maria no li agrada que la descriguin com a lluitadora ni valenta, perquè diu que el que fa és acceptar la situació des del primer dia. “Intento prendre-m’ho fins i tot amb humor, almenys quan em trobo bé. A la vida s’ha de celebrar tot el que es pugui”, afirma.
Per cloure, la Rosa Maria demana a totes les dones que s’autoexplorin al màxim i que no tinguin por de fer-se les proves, perquè el dolor que pot fer una mamografia és momentani.
“A mi, palpant-me el bony no se’m veia. M’ho van trobar fent-me una mamografia i, per tant, agreixo haver-me fet totes les proves necesàries”, explica. I afegeix: “Cal prevenir al màxim i viure sempre el dia a dia com si pogués ser l’últim”.
“Calen més diners per a investigació, perquè sense salut no tenim res”
Vilafranca compta des de l’any 1999 amb l’Associació Ginesta, grup d’autoajuda per a dones amb càncer de pit. Està formada per un grup de persones –moltes d’elles dones– que han patit un càncer de mama, així com familiars o altres simpatitzants sensibilitzats pel tema. Ara mateix són una vuitantena de sòcies que tenen una mitjana d’edat d’aproximadament 50 anys.
La responsable de l’entitat, Àngels Masachs, explica que el funcionament que tenien abans de la pandèmia i el que tenen ara encara és molt diferent, perquè és un coŀlectiu de risc. Moltes de les dones tenen por d’un contagi i de tot el que podria comportar, així que van aturar totes les activitats excepte el servei de psicooncologia, que es va preservar de forma telefònica i també, en algun cas, de forma presencial, ja que sovint hi ha una bretxa digital difícil de resoldre. Tot i així, la majoria de dones s’han anat adaptant a les noves tecnologies. “De les dificultats n’hem de treure oportunitats per créixer”, diu Masachs en aquest sentit.
Pel que fa a la pandèmia, Masachs reconeix que el més dur ha estat és la mort d’algunes dones de l’entitat, que han hagut de gestionar sense poder-se’n acomiadar ni fer la pinya a la qual estan habituades. Pel que fa a l’atenció sanitària de les dones amb càncer de mama durant la Covid-19, explica que la major part de visites han estat telefòniques, i que moltes proves s’han ajornat diverses setmanes. A més, aquelles dones a les quals encara no se’ls havia pogut fer un diagnòstic, no ha estat fins ara que se les està informant.
Masachs comenta que la major part de les dones arriben a Ginesta “molt estressades, pensant que això on els pot estar passant a elles”, però també agraint el suport en diferents àmbits que se’ls dona des de l’entitat.
“Ens hem de deconstruir per tornar-nos a construir i ho podem fer plegades”, comenta, al mateix temps que demana molts més recursos per a la investigació, l’única via perquè continuï creixent l’esperança de vida. “S’ha d’exigir i treballar per tenir una salut pública, universal, gratuïta i de qualitat, perquè sense salut no tenim res”, clou.
