Mor Lluís Pallerola Cuyàs, exalcalde de Vilafranca

Lluís Pallerola, aleshores regidor de l’ajuntament que presidia Luis Melo Garcia, entrant a la basílica de Santa Maria a l’ofici del 30 d’agost del 1972. (Foto: Arxiu Tomàs-Martorell/Enric Tomàs (ACAP)
17/06/2021 - 06:00h

Obituari escrit per Enric Tomàs Guix sobre qui va ser batlle per la Falange entre el 1972 i el 1975 i que va morir dissabte, 12 de juny, als 97 anys

Vigílies de Nadal del 2006. Al carrer de Sant Joan, a l’alçada de la joieria Guillermo, sento: “Enric, ja tens llesta la meva necrològica?”. Vaig quedar mut. Quiet. No recordo què li vaig dir. El 5 de juny, assegut en una cadira de rodes, al carrer dels Consellers, m’ho va tornar a dir. “Sí, ja l’hi tenia a punt…” Tampoc. De la primera petició a la segona van passar 15 anys; de la segona, han passat 6 dies. Lluís Pallerola va morir dissabte passat, dia 12 juny, als 97 anys.

Lluís Pallerola Cuyàs era un home alt, ferm, elegant, presumit, segur de si mateix i, segons com, arrogant. I honest. En una de les visites que li vaig fer li vaig dir: “M’han dit que eres més intel·ligent que falangista”. Li vaig fer saber qui m’ho havia dit. Va somriure.

La primera vegada que vaig parlar amb ell (1968 o 1969) va ser a l’oficina de Covides, aleshores a la rambla de Nostra Senyora. Assegut, em va mirar amb un mig somriure i em va recordar el meu llinatge. La conversa va derivar cap a la política local. Va sortir el nom de l’alcalde Melo. Li etzibà un retret irreproduïble.

Cap local de la Falange, regidor, alcalde (1972-1975), diputat provincial, gerent d’empreses privades i de Covides… No era funcionari. Una dada important per entendre’l. En una de les visites em va matisar: “Jo no soc del Movimiento, soc falangista”.

Discurs davant Franco
L’octubre del 1973, el consistori en ple –excepte el regidor Santiago Alayo– van anar al palau d’El Pardo a entregar la Medalla d’Or de la Vila al dictador. Pallerola va llegir un discurs que, a parer meu, resumeix el seu ideari sobre el que volia per a Vilafranca. Sobre la comarca va dir el següent: “(…) Poco ha cambiado su fisonomía (…). Cuando se ha producido un hecho transcendental durante vuestro Gobierno: la llegada de la autopista [l’AP-7], que nos coloca en un lugar privilegiado para alcanzar un progreso absolutamente necesario, que no atente contra nuestras tradiciones, nuestra cultura y la posibilidades vitivinícoles del Penedès que deseamos preservar”.

Pel que fa al seu falangisme, va quedar ben palès: “Si bien casi la totalidad de los que estamos aquí no tuvimos ocasión de combatir a vuestro lado durante la Guerra de Liberación, sí hemos hecho de esta otra batalla de la paz que ganaís cada día, el puesto que se nos ha designado [en mi caso] al frente de nuestra villa (…) y con vuestro ejemplo nos sentimos parte activa de esta España que supisteis redimir”.

Pallerola era molt conscient del desenvolupament especulatiu aberrant de les ciutats de “las comarcas Hermanas del Bajo Llobregat”. A ell li semblà que l’arribada de l’autopista, aquest model hi anava inclòs. No va ser una frivolitat –al contrari– que només entrar d’alcalde, el 1972, li tragués al regidor Santiago Alayo la cartera d’Urbanisme.

En aquell context tinc clar que hi havia una condició per pujar dintre de la jerarquia franquista del Movimiento: no oposar-se o participar en aquell model especulatiu de desenvolupament urbà.

El discurs davant el dictador fa tremolar. La ratlla entre vencedors i vençuts, al cap de 34 anys que s’acabés la Guerra Civil, era ben nítida.

Eleccions municipals
Lluís Pallerola va viure –i perdre– les eleccions municipals del 1973 pel Terç Familiar. Des del 1948 no se n’havien celebrat. El 1973 hi hagué un moviment des de la vicaria. L’alcalde Pallerola tenia dos candidats que gaudien “del aprecio general del pueblo”: Carles Casanelles i Jordi Cendra. La llista opositora estava formada per Josep Giralt, Josep Masachs (empresari del cava) i Josep Maria Mercader (un botiguer del ram de la confecció).

Pallerola va declarar als setmanaris locals (Penedès i Tothom, 8.9.1973) que menyspreava els qui volien entrar als ajuntaments “amb fins lucratius (…). Calen homes de bona fe, i quan es treballa així s’oblida la ideologia”. Els resultats ho expliquen tot.

Guanyà Josep Masachs, amb 2.637 vots; el segon va ser Josep Giralt, amb 2.591. Cap, per tant, dels recomanats, i amb el suport de l’Ajuntament. L’antifranquisme polític que pràcticament no actuava es va apuntar una primera victòria.

Salutació a un alcalde republicà
En una altra visita, amb el seu permís vaig agafar apunts. Em va explicar que el 1972 es va trobar al cementiri de la vila el darrer alcalde republicà, Pau Vidal Guasch, el qual s’havia exiliat a Xile. Pallerola em va dir el següent: “El coneixia de vista, ja que la meva família sempre ha viscut a la plaça de la Vila i la meva mare m’havia portat a veure algun ple municipal d’aquella època. Ens vam creuar i al segon vaig recordar qui era. I pel darrere, li vaig posar la mà a l’espatlla… Sí, tens raó, va quedar parat i blanc. Li vaig dir que el recordava i que el saludava, que més enllà de les diferències polítiques un alcalde és un alcalde: una feina que porta molts maldecaps. Li vaig afegir que estava a la seva disposició. Segons em va explicar, ell havia tornat perquè havia mort un fill seu. Es va emocionar”.

Amb Tarradellas
M’ho va explicar moltes vegades, ja que per a ell era un record viu. Inesborrable. “On vaig estar més bé, on vaig gaudir més de la política, va ser quan Tarradellas, a finals del 1977, em va confiar les Comissió d’Obres públiques i Urbanisme, i la de Cooperació i Incendis”.

Les dues carpetes parlaven de l’honestedat i la capacitat de treball, del crèdit polític de Lluís Pallerola. Les eleccions al Parlament de 1980 posaren fi a la seva tasca política.

Per cert, espero haver acomplert el teu encàrrec.

També et pot interessar

Comentaris