Ser jove en temps de pandèmia

D’esquerra a dreta, Mariona Estudillo, Ariadna Tarrida, Jordi Ramon i Roger Pérez
Judit Benages
07/05/2021 - 08:00h

Parlem amb cinc joves penedesencs d’entre 19 i 24 anys que ens expliquen com han viscut aquest últim any i com encara ara els afecta la situació

Irresponsables. Sense seny. Egoistes. Aquests adjectius (i molts altres) han estat utilitzats des de l’inici de la pandèmia per descriure la joventut, a qui s’ha criminalitzat des de fa més d’un any.

Viure una pandèmia –i també un confinament– no és fàcil. Però com és fer-ho si tens 20 anys? De tot això i molt més en parlem amb cinc joves penedesencs que ens han volgut explicar quines són les seves inquietuds en aquests moments i com els està afectant viure una situació d’aquestes característiques. Quedem amb quatre d’ells a les escales de la basílica de Santa Maria de Vilafranca. Només es coneixen les dues noies. La resta no s’havien vist mai.

Qui són?

Parlem amb Mariona Estudillo, de 21 anys, estudiant de tercer de Periodisme i amb un mínor en Humanitats. També hem conversat amb Ariadna Tarrida, de 20 anys, que està estudiant primer curs de Psicologia a la URV. ,Els dos nois que han acceptat també l’entrevista són Roger Pérez, de 24 anys, estudiant d’últim any d’Economia i jugador i entrenador de bàsquet semiprofessional, i Jordi Ramon, de 22 anys, estudiant d’un màster d’Enginyeria Industrial i treballador, amb una beca, a la UPC.

Com a dada curiosa, cal dir que tots han estat confinats (excepte el Roger) com a contacte estret de positiu per Covid-19, i que cap d’ells ha passat la malaltia –si més no, que ells sàpiguen.

Un any indescriptible
En un primer moment, els demanem que ens defineixin aquest últim any amb un adjectiu. Tots quatre sospiren i reconeixen que és complicat trobar la paraula adequada. Surten adjectius com ara feixuc, perdut, per oblidar, diferent…

Tots coincideixen en el fet que ha estat un any predominantment “antisocial”. I és que el que més ha trobat a faltar el Roger, que viu en una masia de Font-Rubí, ha estat conèixer gent nova. El Jordi, que assenteix, reconeix que el que més li costa és no poder tenir el contacte social rutinari que tenia amb els seus amics el cap de setmana.

“Estàs tot el dia treballant i, després, no pots ni anar al bar a desconnectar”, afirma. Igualment, l’Ariadna diu que per aquest motiu la gent s’ha buscat altres rutines diferents, com ara jugar a pàdel, que s’ha posat molt de moda “perquè coneixes gent, pots prendre el sol i els bars estan oberts”. La Mariona afirma que a l’autobús cap a la universitat “també pots conèixer gent, cosa que abans no passava”. En aquest sentit, creuen que la gent “s’ha reinventat”.

Roger Pérez

Estat d’alarma
Com van viure l’estat d’alarma que va obligar a tancar-nos a casa dos mesos i mig? L’Ariadna, somrient, diu que al principi es pensava que era una broma, i que en 15 dies ja estaríem tots al carrer, però que la Mariona ja els anava dient per WhatsApp que la cosa s’allargaria.

“Primer m’ho vaig prendre com a temps per a mi, com unes vacances que no tenia, però quan portàvem dos mesos ja va perdre la gràcia”, afirma el Jordi, tot i que reconeix que, en viure al Pla, el confinament “va passar una mica millor”. En el mateix sentit s’expressa el Roger, que viu en una masia de Font-Rubí i, per tant, podia sortir al camp a prendre l’aire. Així i tot, a mesura que els mesos avancen i el Procicat obre i tanca la mobilitat, els dos joves expliquen que, per a ells, que no viuen en una ciutat més gran, “el confinament municipal és com si fos domiciliari, perquè la gent que viu a Vilafranca es troba i pot fer coses, però nosaltres no”.

Menys rendiment acadèmic
Pel que fa als estudis, asseguren que si bé al principi la universitat era una mena de via d’escapament “per fer alguna cosa”, a mesura que passaven els mesos sense poder anar presencialment a classe, creien que s’estaven perdent molt, tant a nivell social com acadèmic.

“A la meva universitat va arribar un moment que havies d’estar disponible 24 hores al dia. Els professors tenien el teu WhatsApp i com que no podies fer res, collaven molt”, diu la Mariona, tot i que la resta no ho va viure així. En el que sí coincideixen és que sense anar presencialment a la universitat “guanyes en temps i en salut, però perds en rendiment acadèmic”.

L’Ariadna explica que la pandèmia l’ha agafat en el pitjor moment, ja que és el seu primer any de carrera. “M’he perdut conèixer la gent, el bar, les relacions socials. Això no ho podré recuperar mai més. No sabré què és viure els primers anys de facultat perquè ho continuem fent gairebé tot de forma virtual, i això em fa molta ràbia”, assegura, trista.

Mariona Estudillo
PUBLICITAT

Por, no; respecte, sí
Preguntats per si els fa por contagiar-se, en Jordi afirma que no, però reconeix que sí que li fa respecte contagiar la gent més gran.

La Mariona també defineix la sensació com a “respecte”, sobretot fins al mes de setembre, que és quan va morir el seu avi. Des d’aleshores ja no és tan estricta perquè ja no conviu amb una persona que era de risc. “Al final, després de tant de temps, també has de viure”, apunta la futura periodista

L’Ariadna, que la coneix bé, explica que la Mariona sempre era, sobretot al principi, “la veu de la consciència”: “Quan anàvem a fer alguna cosa que no es podia, sempre ens deia que vigiléssim”, diu.

D’altra banda, el Roger diu que tenir o no por depèn de si tens gent de risc al voltant, però que creu que igualment “cal tenir respecte per responsabilitat col·lectiva”.

Opinió sobre les normes
Pels quatre joves, la normativa imposada tant pel Govern català com pel de l’Estat “no té cap mena de sentit”. La Mariona en posa un exemple: “No puc anar a veure els meus avis a Martorell, però puc anar cada dia amb un autobús ple de gent cap a Barcelona. És absurd”.

Els joves, a més, lamenten que les decisions del Govern es prenguin amb òptica barcelonina: “No pots englobar el Penedès a la zona metropolitana, perquè aleshores la gent fa el que vol. El Govern es pensa que Catalunya és Barcelona i d’aquí ve el problema: es prenen decisions sense pensar en els altres territoris”.

El Roger confessa que alguns cops no ha complert el confinament municipal i ha anat a Vilafranca a estudiar amb l’excusa que a la masia on viu no té la connectivitat que necessita.

Ariadna Tarrida

L’Ariadna també reconeix que s’ha saltat més d’una norma. De fet, explica que durant l’estat d’alarma, amb els seus amics van crear una mena de concurs virtual, i des de casa muntaven la discoteca. Però la final, un cop van trencar el confinament, la van fer en persona, tot i saber el risc que corrien.“Tocar de nou els meus amics va ser com recuperar una vida que m’havien robat”, diu, encara ara emocionada.

Per aquests joves penedesencs, la solució no és “només dedicar-se a prohibir, sinó governar una mica amb el cap i amb ajudes per als sectors afectats”.

A més, creuen que la joventut és una de les grans perjudicades amb les normatives i recorden que, amb la desescalada després de l’estat d’alarma, la seva franja d’edat no va poder sortir fins molt més tard que els infants o la gent gran. L’Ariadna, enfadada, és contundent: “Si no acabaves de néixer o estaves a punt de morir-te, no podies fer res. No va ser just”.

Ella mateixa reconeix que necessita sortir: “Com a animals socials que som, ens espavilem i, feta la llei, feta la trampa. La pandèmia ens ha fet més espavilats. Em sap greu dir-ho, però és així”. També hi ha un altre factor, per a ells, molt injust: “Per què no podíem anar a la platja de Vilanova, per exemple, però els turistes poden omplir Mallorca o Madrid? Així volen que fem cas a les normes?”.

Per aquest motiu, diuen, cada cop són més els que decideixen saltar-se les normes que no tenen sentit perquè, tal com diu el Jordi, “sembla que a Catalunya siguem els ximples i tot el dia anem amb mesures cristianes que tampoc eviten les morts”.

“Al final, ja no fas cas de res tret de la norma de portar mascareta, que és de les poques mesures que són lògiques”, diu l’Ariadna, al mateix temps que els seus companys assenteixen.

Jordi Ramon

Els polítics, a anys llum
La majoria dels joves entrevistats no se senten identificats amb cap de les opcions polítiques que es presenten avui en dia a les eleccions.
“No els importa què volem ni què necessitem”, diu l’Ariadna, al mateix temps que reconeix que entén per què molts joves no van a votar, tot i que creu, juntament amb la Mariona, “que s’ha de votar, encara que sigui al menys dolent”.

En Jordi i el Roger, però, no ho tenen tan clar: “Si no te n’agrada cap, no votar també és una manera de dir el que penses”. Tots ells, però, se senten profundament decebuts amb la classe política i no creuen que això canviï en els pròxims anys.

“Vaig perdre els avis per Covid-19 i em molesta que ens posin a tots al mateix sac”

Mariona Steuri té 22 anys, és de Sant Martí i estudia Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. La pandèmia l’ha tocat de molt a prop, ja que el 13 de març el seu avi va morir per Covid-19 i, al cap de tres dies, també ho va fer la seva àvia. Com era habitual en aquell moment, no es van poder acomiadar d’ells. A més, al cap d’unes hores, l’Estat va decretar el confinament domiciliari, cosa que va agreujar encara més la situació. Steuri diu que a nivell psicològic, la mort dels seus avis –i, sobretot, no poder fer el dol– l’ha afectat molt.

Per aquest motiu assegura que està molt conscienciada, i lamenta que posin “tots els joves dins el mateix sac”. Tot i la situació, Steuri sempre intenta veure la part positiva de tot, i creu que la pandèmia l’ha ensenyat a valorar “les petites coses”: “Abans no hi donaves importància, i hem de ser conscients que avui pots estar bé, però demà et pot canviar la vida”. Per la part negativa destaca el fet d’haver d’estudiar de manera virtual, i també que han perdut gairebé tota la vida social. De fet, el que troba més a faltar són les abraçades.

La Mariona considera que ningú es preocupa per les necessitats dels joves, a qui considera que s’ha oblidat. “La gent creu que tot el dia pensem en festes, quan no és veritat,sinó que tenim inquietuds”. Pel que fa a les mesures, la jove opina que a Espanya la gestió de la pandèmia s’ha fet molt malament, i que més valia fer un confinament “estricte però amb resultats, que no l’obre-tanca que estan fent fa mesos”. Ara mateix el que porta pitjor és “la incertesa, el no saber quan acabarà tot això, ni si acabarà”. A més, està convençuda que la pandèmia “ portarà molta cua a nivell mental i psicològic”.

La Mariona Steuri va perdre els seus avis per la Covid-19

Com veu el seu futur laboral la joventut d’avui en dia?

Roger Pérez, estudiant últim any d’Economia i entrenador i jugador de bàsquet, 24 anys: “La situació laboral de cara al futur és molt complicada”

Roger Pérez reconeix que ha estat un privilegiat, ja que com que la seva relació amb el món del bàsquet és semiprofessional i cobra tant per fer d’entrenador com de jugador, aquest any de pandèmia ha pogut “anar tirant” perquè, a més, gairebé no s’ha aturat. Tot i així, no amaga que la situació laboral futura “és molt complicada” i apunta que la sensació és que “amb una carrera no vas enlloc, sinó que has de seguir estudiant i tenir, com a mínim, un màster”.

Ariadna Tarrida, estudiant de primer curs de Psicologia a la URV, 20 anys: “Ens haurem de buscar la vida no sé com”

L’Ariadna Tarrida va deixar una feina en un bar just abans de començar la facultat. Reconeix que volia prendre’s un any sabàtic laboralment i, per tant, li ha anat bé, però no veu cap perspectiva de trobar feina un cop acabi la carrera. Tarrida tampoc veu futur en temes d’habitatge i creu que, ni treballant, es podrà emancipar ni molt menys viure sola. “Ens haurem de buscar la vida no sé com. Vam néixer enmig d’una crisi, en vivim una altra i morirem en una altra”, clou.

Jordi Ramon, estudia un màster d’enginyeria industrial i treballa a la UPC, 22 anys: “La joventut vivim en una precarietat constant”

Jordi Ramon ja tenia una feina a la UPC abans de la pandèmia i no l’ha perduda, però d’aquí a un temps marxarà a Suïssa a fer el treball final de màster. El jove no té cap intenció de quedar-s’hi a viure perquè no pot estar sense el clima mediterrani, però reconeix que “no se sap mai”, perquè creu que la joventut d’avui en dia viu “en una precarietat constant”. A més, té la sensació que la seva generació “no ha viscut mai en prosperitat”.

Mariona Estudillo, estudiant de tercer de Periodisme i amb un Mínor en Humanitats, 20 anys: “Marxar és la millor opció”

Mariona Estudillo està estudiant Periodisme i també té formació en Humanitats. Tot i això, veu molt complicat trobar feina. Al setembre se n’anirà d’Erasmus a Escòcia, on no dubtarà a quedar-se si se li brinda una oportunitat. Segons Estudillo, ara mateix “marxar és la millor opció” perquè aquí no veu un futur”. La jove apunta que se’ls exigeix molta formació i experiència “per acabar treballant en un McDonald’s, cosa que no motiva”.

PUBLICITAT

Mariona Steuri, estudiant de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, 22 anys: “El futur és ben negre”

Mariona Steuri, que treballa com a professora de dansa, veu el futur “ben negre i poc esperançador”. Apunta que molts amics que ja han acabat la carrera no troben feina i, per tant, o bé estan estudiant un màster o “buscant-se la vida per aconseguir alguns ingressos”. Tot això els genera “molta desmotivació”, però espera que d’aquí a un parell d’anys la situació sigui millor “o com a mínim ens permetin somiar, perquè ara ens han tallat les ales fins i tot en aquest aspecte”.

També et pot interessar

Comentaris