“A la muntanya, el risc zero no existeix mai”
Entrevistem el bomber vendrellenc Joan Solé, caporal del Grup de Rescat i Actuacions Especials (GRAE), que va formar part del rescat a l’avenc de l’Esquerrà
Nascut al Vendrell però resident a Santa Oliva des de fa 25 anys, el penedesenc Joan Solé és actualment caporal del Grup de Rescat i Actuacions Especials dels Bombers. Professional del rescat vertical i guia d’alta muntanya, Solé porta més de 40 anys dedicant-se al món de la muntanya i l’alpinisme. Solé va ser l’encarregat de gestionar fa unes setmanes el rescat de l‘espeleòleg accidentat a l’interior de l’avenc de l’Esquerrà, a Olesa de Bonesvalls.
En què consisteix la feina del Grup de Rescat i Actuacions?
Som un grup del cos de Bombers de la Generalitat especialitzat en salvaments i rescats en el medi natural i en llocs de difícil accés. Els parcs de bombers convencionals també fan rescat, però nosaltres entrem en acció quan calen especialistes o material més específic. Pensa que som qui té les competències en matèria de rescat a Catalunya. Després ja hi ha altres cossos amb gent preparada per ajudar-nos, com els Mossos, que no fan feina de rescat, sinó que ens ajuden.
Els serveis de rescat han incrementat durant la pandèmia?
Venim d’uns anys en què ja estaven incrementant-se per diferents factors, com pot ser el fet que es pot comprar material per fer alpinisme a preus econòmics. I ara, amb la pandèmia, la gent té més ganes de natura i vol conèixer què té a 10 quilòmetres a la rodona, cosa que abans no passava perquè normalment tothom marxava lluny. Ara la gent va a investigar a la muntanya amb material de casa, amb un circuit de senderisme baixat per internet, i a vegades sense tenir en compte la seva preparació o altres circumstàncies. I tot això fa que nosaltres tinguem més serveis de rescat, sí.
Quin tipus de rescat fan més?
El gruix gran de serveis és de rescats de gent que se’n va a la muntanya sense tenir una bona condició física o sense el material adequat. Sovint sense aigua suficient, per exemple, o amb poc abric. La majoria de rescats són de persones que s’aventuren a fer una excursió i es lesionen, encara que siguin petites ferides, però que els impedeixen continuar. Ara, amb la pandèmia, això ha pujat moltíssim. També hi ha molts serveis de rescat de persones amb bona condició física però que es perden i, finalment, gent que es perd per Alzheimer, tot i que aquests últims casos normalment es gestionen des dels parcs de bombers convencionals. El nostre grup només intervé si, per exemple, cal supervisar un pou d’una vinya o similar. Els grans rescats s’estan fent ara a massissos a prop de nuclis urbans com ara Montserrat o el Montseny, no lluny de Barcelona, on es reuneix molta gent.
Els vídeos que penja Kilian Jornet a les xarxes fan que hi hagi més rescats perquè la gent es pensa que pot fer el mateix que ell?
Sí que és cert que dona una falsa sensació que el que fa és fàcil si estàs preparat, i hi ha gent que es pensa que ho pot fer, encara que sigui amb menys temps. Però de Kilian Jornet només n’hi ha un. Ara bé, jo crec que la part positiva és que incentiva la gent a fer activitat física, i això sempre és bo. Però repeteixo: de Kilian Jornet només n’hi ha un. Ell està molt preparat i, a més, utilitza material molt bo. Ara el problema és que molta gent va a la muntanya amb l’equipament més lleuger possible, sense paravent, sense frontal, amb només dues ampolles d’aigua… i sovint això no serveix, perquè com a mínim estan a tres hores d’una carretera, i encara que només pateixin un simple esquinç no podran seguir.
Amb bona preparació i bon material es redueix el risc?
Exactament. Però la gent que ens movem per la muntanya assumim sempre un risc, des del més expert al més novell. A la muntanya, el risc zero no existeix. Tots som humans i podem cometre errors.
Aquí és on s’obre el debat sobre qui ha de pagar un rescat de persones que han anat a la muntanya sense preparació. Què n’opina?
Jo discrepo amb qui creu que ho ha de pagar la persona que hem hagut de rescatar. Si una persona beu i provoca un accident, això sí que ho hem de pagar entre tots? O si és a casa i s’infla de pizzes i cerveses, qui paga les seves intervencions sanitàries també per la seva irresponsabilitat de no cuidar-se? Per mi és el mateix. Pensi que en un accident de trànsit, per petit que sigui, si pensem que hi ha algú atrapat, ja són com a mínim tres dotacions de Bombers els que hi hem d’anar. Però la gent, en aquests casos, no es qüestiona si hem d’anar a rescatar-los o no, i qui ho ha de pagar. Però a la muntanya tot són crítiques. No em sembla bé.
No se sanciona a qui s’ha de rescatar a la muntanya si és una negligència?
Se sanciona quan la negligència és molt clara, com ara si les persones han saltat una tanca on posa que no es pot passar per risc d’allau o per perill de riuades, per exemple. Si les persones ho han saltat i han passat i aleshores han quedat atrapades, la negligència és clara. Però a partir d’aquí, la resta no està tan clar i a l’alta muntanya és molt complicat saber quan s’és negligent o quan no. On és el límit? El món de la muntanya ja és un risc sempre, en certa manera. El món de la muntanya és un repte amb tu mateix.
Com va anar el rescat a l’avenc de l’Esquerrà, a Olesa?
De tots els serveis que fem als GRAE, els que necessiten més personal i recursos són els rescats en espeleologia, a banda de les allaus. Són rescats molt tècnics. Al mateix temps, és un grup molt específic que no ha crescut com altres disciplines com ara l’esquí de muntanya o l’escalada esportiva, que, com li deia abans, sí que ha crescut moltíssim. Els espeleòlegs són un grup força reduït, d’alta complexitat. El parc natural del Garraf és el que té més avencs de tot Catalunya, per exemple, i és tan a prop de Barcelona que té moltíssima activitat. Però feia cinc anys que no vivíem un rescat d’aquestes característiques.
Podria explicar-me com va ser?
L’avenc de l’Esquerrà té uns 300 metres de fondària i, quan ens donen l’avís, ens diuen que la persona havia caigut d’uns tres mestres dins la cova, ja que va posar el peu sobre el que en diem coliflors, és a dir, formacions dins les coves que tenen una forma semblant a aquesta verdura. Va posar el peu sobre una coliflor i aquesta es va trencar, cosa que va provocar que caigués i que es trenqués el turmell amb fractura oberta. Tenint en compte la situació, era una bona fractura perquè la persona estava conscient. Ens diuen que està a uns 150 metres de fondària. L’avantatge que teníem és que coneixem aquell avenc perquè és un lloc on fem simulacions. Sabíem que hi havia una part que era més estreta i, per tant, el que no sabíem era si passaríem amb la llitera o ens hauríem de fer pas.
Com s’organitza, un rescat així?
Vam baixar un primer equip, on anava jo com a comandament. A partir d’aquí, vam organitzar diferents grups i vam estudiar com havíem de remuntar la llitera amb la persona sense que el pes d’ell ens vencés i ens fes tirar avall. Però quan vam arribar a 150 metres vam veure que l’home en realitat era a 177 metres, però era un pou vertical net i, per tant, només ens va suposar més temps. Teníem tres plans: un era poder-lo treure a mitjanit. Un altre, que seria quan sortís el sol, i l’altre, que s’hagués de fer un relleu dins la cova i, per tant, haguessin passat més hores.
Però al final va ser un rescat llarg…
No tant! Un rescat d’aquesta mena fàcilment et por portar dos dies, però vam començar a les 15.37 i a les 00.00 ja el teníem fora. Això li asseguro que és molt bon temps, ja que només van ser set hores i vint minuts, gràcies a la feina de molta gent. Pensi que dins l’avenc hi vam ser 21 rescatadors, més equips de suport que eren a l’exterior.
Una cosa que va sorprendre és que hi va entrar un metge. Això sempre és així?
Dins del món del rescat vertical a Espanya som pioners perquè des de fa tot just un any podem donar una resposta medicalitzada immediata. Abans era agafar l’accidentat i portar-lo corrents a un hospital, però ara, per sort, tenim cobert tot l’any amb un equip mèdic i, a més, són metges actius, que treballen en diferents disciplines dins del SEM i, a més, estan preparats per fer serveis en rescats i poden entrar amb nosaltres a coves o fer rescats a alta muntanya o d’allaus. És gent molt preparada també físicament. Estic molt content del conveni a què es va arribar fa un any amb el SEM, ja que ens suposa que puguem entrar amb un metge. A més, també tenim rescatadors amb nocions d’infermeria, i això va afavorir la tasca i que l’accidentat estigués ben atès.
