“Tothom tenim manies, però puntuals; el TOC t’incapacita”
El vilafranquí Javier Romero visibilitza el seu trastorn obsessiu compulsiu per ajudar altres persones que pateixin la malaltia
La pandèmia pel coronavirus va anuŀlar una xerrada del vilafranquí Javier Romero, de 57 anys, en què havia d’explicar i conscienciar tothom sobre el patiment que li suposa tenir un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Romero compta amb el suport de Mon Tocat, l’associació de la comarca del Baix Penedès per a malalts i familiars de víctimes de TOC i, de moment, encara no se sap quan podrà reprogramar-se la xerrada que havia de fer a l’Escorxador quan havia començat el període de confinament.
“No recordo ben bé quan, però cap a principi de l’adolescència vaig començar a pensar que alguna cosa no anava bé”, diu d’entrada aquest treballador de manteniment de jardins a Vilafranca que, si bé inicialment es pensava que podia patir alguna malaltia com l’esquizofrènia, finalment va poder determinar que patia un tipus de TOC. “T’afecta totes les esferes de la vida i has de deixar els estudis i la vida social, i fins i tot tens dificultats per treballar”, comenta Javier Romero, que lamenta que a Catalunya només hi ha una unitat mèdica de tractament del TOC, que es troba a l’Hospital de Bellvitge. Un cop acceptada la seva malaltia, Romero vol parlar-ne obertament amb l’objectiu de visibilitzar-la: “És una mena de procés que has de treballar tot el temps. Si puc ajudar algú amb el meu testimoni, doncs ja m’està molt bé”.
Pensaments absurds
Javier Romero també explica que als malalts de TOC els costa molt reconèixer el que tenen: “Tens pensaments que saps que són absurds i, per tant, et fa vergonya i no expliques segons quines idees”. En el seu cas, Romero fa una vintena d’anys que reconeix que pateix TOC. “Va ser a partir d’un moment en què no podia resistir la tensió i dissimular, i havent arribat un moment en què m’aïllava”.
El tipus de TOC que pateix Romero és l’obsessió i por de perdre el control personal en el sentit de témer de fer mal físicament o de paraula a si mateix o a algú altre. “Sovint em pot venir la idea de deixar l’aixeta del gas oberta expressament. També vaig estar un temps evitant d’apropar-me a col·legis i parcs públics per evitar la idea de fer mal a canalla”, explica com a exemple, alhora que enumera alguns dels TOC que existeixen: de la neteja, amb una obsessió compulsiva per la higiene; el numèric, tipus de trastorn durant el qual el pacient pot estar obsessionat a fer alguna cosa un número concret de vegades o prendre’s dos caramels i mai un de sol o tres.
Hi ha molts nens que tenen TOC i no ho saben o ho callen. Ara, però, els mestres estan més conscienciats que quan se’m va diagnosticar a mi
Javier Romero, malalt de TOC
“El TOC és un pensament que no et deixa en pau, i des que t’aixeques fins que vas a dormir és impossible no pensar-hi”, explica també Javier Romero. “Tots tenim manies, però són puntuals i, en canvi, el TOC t’incapacita. Et fa tornar enrere per comprovar les coses, entre altres coses”, diu Romero, que considera bàsic per mantenir una certa estabilitat quotidiana “dormir i descansar bé, perquè aleshores estàs més equilibrat”. “Sempre tens TOC, com un fumador sempre pensa a fumar, per exemple, però si evites l’estrès pots evitar que el trastorn se’t dispari”.
Dues forces interiors
TOC explica la seva experiència: “Al meu interior tenia com dues forces tibant en sentit contrari: una idea per una costat i una segona de raonament, per l’altra. Tot i que prenc antidepressius, aquesta segona ha guanyat no sé per què i, per tant, estic millor que no pas fa uns anys”. “Al principi no sabia ni que era un TOC, i és important saber què tens”, continua Romero, que afegeix: “Hi ha molts nens que tenen TOC i no ho saben o ho callen. Ara, però, els mestres estan més conscienciats que quan se’m va diagnosticar a mi”.
Pel que fa a les possibles ajudes per a malalts de TOC, Javier Romero lamenta que només li van fer exàmens mèdics fins a un moment determinat: “Un cop em van dir que no hi anés més, perquè com que no necessito ajuda exterior, s’acaba tot el procés, i això fa ràbia”.
Javier Romero clou la conversa amb el 3d8 amb una crítica al món del cinema i la visió que històricament ha donat del TOC: “Hollywood ha fet molt de mal. A la comèdia Millor, impossible, per exemple, es banalitza molt la malaltia. El sentit de l’humor és bo, però té el límit que cadascú li posa. Si agafes distància, amb l’humor pots començar a treballar i a dominar el procés”.
