“La majoria de persones no són conscients del mal que fan”
La jove vilafranquina Gemma Miralles, de 20 anys, explica en primera persona com entre els 16 i 17 anys va patir bullying
Aquest dissabte, dia 2 de maig, se celebra el Dia Internacional Contra l’Assetjament escolar. Es tracta d’una problemàtica que afecta milions d’infants i joves arreu del món, motiu pel qual la Unesco va reconèixer aquest dia l’any 2013 amb l’objectiu de conscienciar tota la població.
L’expert en atenció a la diversitat i drets socials i humans de la Creu Roja, el vilafranquí Txus Magallón, fa més de deu anys que imparteix tallers sobre el tema.
Magallón apunta que, lluny de ser una situació que es redueixi, l’assetjament escolar cada cop és més freqüent i apunta que si abans, a les xerrades, hi havia dos o tres alumnes que confessaven que no tenien ganes d’anar a l’escola o que patien assetjament, ara sovint són gairebé una desena, i les actituds d’agressió i control van a l’alça.
Magallón afirma que no tenen identificat el motiu real pel qual creixen aquestes situacions, però que és evident que les noves tecnologies i les xarxes socials tenen un paper fonamental: “Som davant d’una crisi de valors en una societat cada cop més individualista i on cada vegada infants més petits assetgen els seus companys, a més del fet de voler ser els més populars en algunes xarxes que fomenten l’egoisme i fan molt de mal; a més, es potencia la sexualització dels nens i nenes d’edat molt primerenca”.
D’altra banda, assegura que el fenomen del bullying és totalment transversal: “No importa la classe social, l’origen o l’educació de la persona”. Segons Magallón, és molt important treballar l’assetjament amb la persona que el pateix, però també amb l’entorn “i amb qui el veu però no fa res”.
A partir d’aquí, la jove vilafranquina Gemma Miralles ha volgut compartir el que va viure entre els 16 i 17. Ho explica així:
“Em dic Gemma i tinc 20 anys. Entre els 16 i els 17 vaig patir bullying en un lloc on havia passat més de la meitat de la meva vida i que considerava casa meva. Em van fer viure situacions molt cruels i em van fer sentir culpable de tot el que m’estava passant. Van aconseguir invertir els papers, de manera que la gent veiés el grup com a víctima i a mi com a culpable. De cop estava sola, sense cap suport. Vaig arribar a creure que jo era el problema. Vaig intentar arreglar-lo, però no ho van voler i em van excloure del grup. Vull pensar que la majoria de persones no són conscients del mal que fan.
Em van convertir en una mala imatge per a persones que no em coneixien. Recordo un cop que un noi, rient-se’n, se’m va acostar per fer-se una foto amb mi. Això destrueix qualsevol. Passava dies a la meva habitació plorant i preguntant-me per què m’estava passant allò. Sentia que el món em queia a sobre, que estava sola. Vaig deixar d’anar a l’institut i de fer l’esport que tant m’agradava, però per sort per pocs dies. En aquella edat, que et facin fora d’un grup i veure que ningú et fa costat és molt dur. És un fet que et marca i que, com a mal record i com a aprenentatge, t’acompanyarà tota la vida.
Una de les coses que em van anar bé va ser canviar d’ambient, provar coses noves. Vaig passar uns dies a casa d’uns tiets i em vaig apuntar a una escola d’actors i d’actrius. Em va agradar tant que encara hi vaig. Allà he fet moltes amigues. També em va anar bé parlar amb una persona que havia passat per un cas semblant.
No em van anar bé les persones que intentaven treure importància al problema, ja que aconseguien que em sentís més culpable. Ara em sento afortunada: tinc els millors amics, em sento més forta, més segura i millor persona, i sóc feliç”
