“Quan la mort és a moltes cases, valores que la vida és més important del que ens pensàvem”
Tres setmanes confinats donen per molt. Moltes hores per pensar, moltes hores per sentir. A Diari de Confinament compartim com viuen l’estat d’alarma diversos penedesencs
Aquesta és la història de la Marta Sáez, professora i veïna de Torrelavit.
Dia 31 de març i encara estem confinats. I sí, això va per llarg, i el dia a dia comença a ser més difícil. Mentre esperem amb candeletes saber quan ens deixaran sortir, a casa anem compaginant el teletreball i els deures que des de les escoles dels meus fills ens van arribant.
Les escoles… El gran debat d’aquests dies després del Covid-19. Els professors i professores ja estem acostumats a les típiques frases de “teniu moltes vacances”, “que bé que viviu”, “tres mesos de festa, i a sobre ara empalmareu el confinament amb les vacances…”.
La realitat és una altra. Actualment estem treballant moltes hores, connectats amb els alumnes per telèfon, mail, Meet, Zoom, Instagram i WhatsApp, per intentar arribar a totes aquelles famílies que no tenen accés a tot el que des de l’escola els està arribant. I pensem molt en els alumnes a qui estar tancats no els serà gens fàcil.
M’agrada despertar-me, engegar el mòbil i trobar els missatges dels alumnes SIEI. Un “bon dia” de l’Igor, les paraules de la Lucía i la Jana… Llegir la carta de l’Iker, els reptes que ens envia el Marçal i totes les paraules boniques que els vetlladors/es i psicopedagogs/es envien.
I sí, rumio molt en el final, perquè enyoro abraçar la gent que estimo, riure mentre prenem una cerveseta i fem unes tapes, i imagino com serà passejar altre cop sense tenir hora de tornada a casa. Quan tot s’acabi no se si seré més conscient i sabré gaudir més del que importa. Espero que sí, però com diu una bona amiga, la Txell, tenim la sort de tenir-nos i, sobretot, de viure!
No tenim més remei que riure amb els missatges que ens arriben, trobar-nos pel Meet amb els companys de feina i amics, i intentar no pensar en tot el que hem perdut aquests dies. Quan la mort és a moltes cases, valores que la vida és més important del que ens pensàvem.
Casaments que no s’han celebrat, festes que no han pogut començar, competicions de patinatge que casa tant hem esperat i practicat. Tot arribarà en el moment oportú, però ara tocar mirar per la finestra i esperar.
I amb tot el que estem vivint, intentar no fer res i descansar la ment. D’això sí que n’he d’aprendre.
