“De cop, calia omplir un munt d’hores que vam aprofitar en família per fer una llista inacabable de tot allò que tenim pendent”
Estar confinat és una experiència nova per la majoria de ciutadans. En aquesta secció hem volgut saber com la viuen alguns penedesencs
Estar tancat a casa uns dies és prou suportable, però si parlem d’un mes, això ja són figues d’un altre paner. A Diari de Confinament hem demanat a un grup de penedesencs com viuen el confinamenr i com canvia el seu sentiment amb el pas de les setmanes. Aquesta és l’experiència de la Lluïsa Llop, alcaldessa de Gelida.
Avui fa 12 dies que va començar un món diferent i confinat on només hem de sortir per treballar – en els casos que és necessari – i comprar l’imprescindible, alimentació i medicaments.
El primer cap de setmana atípic, sense actes ni reunions, semblava el preludi de quinze dies – o a saber quants – tancats a casa. De cop, calia omplir un munt d’hores que vam aprofitar en família per fer una llista inacabable de tot allò que tenim pendent: endreçar els llibres i els papers del petit estudi, netejar aquells armaris que no es fan sovint a fons, pintar, i un llarg etcètera.
Entre fer la llista, començar a llegir els llibres pendents i recuperar alguna pel·lícula vam passar el primer cap de setmana. I amb el pensament en el canvi que estàvem vivint sobtadament en el nostre món, i sense poder treure’m del cap com els avantpassats, sense tota la informació que tenim ara i sense internet, havien passat anteriors pandèmies com les pestes medievals o la grip espanyola de principis del segle XX.
Arribats a dilluns, la promesa de temps va quedar en res: malgrat no tenir l’habitual bogeria de reunions, la feina d’adaptar els serveis de l’ajuntament, on vaig cada matí, per seguir donant resposta als gelidencs i gelidenques i, especialment, als més vulnerables i el teletreball d’Ajuntament i Parlament des de casa a la tarda, deixa poc temps per res més.
