“I sentint-me cada dia afortunada de poder ser a casa…”
Estar confinat és una experiència nova per la majoria de ciutadans. En aquesta secció hem volgut saber com se senten diversos ciutadans davant la situació, i com canvia la forma de viure-ho al llarg de les setmanes.
El confinament és una experiència nova per a la majoria de ciutadans. Estar tancat a casa uns dies és prou suportable, però si parlem d’un mes, això ja són figues d’un altre paner. A Diari de Confinament hem demanat a un grup de penedesencs com viuen la situació i com canvia el seu sentiment amb el pas de les setmanes. Aquesta és l’experiència de la Marta.
Quan sentia a les notícies que la Xina estava amb coronavirus, en cap moment m’havia passat pel cap que això acabaria arribant aquí. Ets a casa, escoltes les notícies i vas pensant: “Tranquil·la, això passa a la Xina, aquí estem bé”. Potser m’ho deia a mi mateixa, com a manera d’animar-me i per no pensar en el que podria arribar a passar.
Fins que arriba la setmana del 9 de març, i comences a veure que la cosa ja és aquí. Ho vius amb nervis, mentre veus la iŀlusió dels alumnes als ulls quan el confinament, que encara no ha arribat, els semblen unes vacances…
Entrem a dia 13 i a casa, mentre amb el mòbil vas rebent missatges de bromes, et trobes tancat, sense poder sortir ni veure a ningú. Famílies senceres a casa, escoles tancades, parcs en absolut silenci i, mentrestant, als súpers, bogeria de gent intentant agafar provisions, sense saber ni quantes ni per a quants dies, ni ben bé per què…
Estem en una guerra? Què està passant? Mascaretes, guants, neteja de mans, desinfecció… i amb tot aquest panorama, a casa intentant portar una vida una mica ordenada, amb feines que van arribant de les escoles, amb recomanacions de tasques a fer, connexions amb l’equip de professors/es per mirar d’organitzar-nos, parlant amb famílies a qui el confinament se’ls està fent molt dur i escoltant alumnes que entren a la fase d’un avorriment absolut i altres a qui quedar-se tancat a casa els està costant més del que es pensaven.
I intentant no pensar com hauria estat tot si això no hagués arribat el coronavirus. I sentint-me cada dia afortunada de poder ser a casa, de tenir feina a distància i de passar el dia amb els meus. Intentant autosuportar-me i reestructurant tot allò que fins ara feia de maneres molt diferents. Amb la sort de tenir-nos. I sobretot, viure!
I mentre al món passen coses molt tristes, també envoltats de records xulos, com el que ara us explicaré: una professora de l’escola on treballo es casava dissabte dia 21 i, online, els tutors i tutores, vestits amb la nostra millor roba, li vam organitzar una boda virtual on no hi va faltar cap detall: ram, arròs, mestre de cerimònia, anells, cava, ball i els millors desitjos. Un record bonic d’aquests dies en què no tenim més remei que quedar-nos a casa.
