Viure amb càncer

D’esquerra a dreta, l’Imma, l’Ascensión i el Francisco comentant la seva experiència amb el càncer
Judit Benages
07/02/2020 - 10:00h

Imma Guàrdia, Ascensión Baños i Francisco Borrueco, membres de l’Associació Ampert, expliquen en primera persona com es conviu amb aquesta malaltia

Cada cop hi ha més càncer, fins al punt que es calcula que un de cada dos homes i una de cada tres dones en patiran al llarg de la seva vida. Així mateix, però, cada cop hi ha més supervivents.

Més de 100.000 persones viuen amb un diagnòstic de càncer a Catalunya. Tant la malaltia com el tractament poden deixar seqüeles de tot tipus, a banda que transformen les relacions i que els malalts han d’aprendre a conviure amb la por de recaure. Tenint en compte aquesta situació, i tot i que encara no és un tema sobre el qual agradi parlar, pacients, metges i entitats aposten per normalitzar cada cop més aquesta malaltia.

Dimarts va ser el Dia Mundial Contra el Càncer, motiu pel qual aquesta setmana el 3d8 ha parlat amb tres persones –que també són membres d’Ampert– que en pateixen, una metgessa especialista en oncologia i la parella d’un dels malalts a qui hem entrevistat.

Tumor al pit i metàstasi als ossos
Imma Guàrdia Gutiérrez va néixer a Lleida fa 56 anys, tot i que en fa molts que viu a Vilafranca. La seva experiència amb el càncer va començar el 2009, quan li van detectar un petit tumor al pit esquerre que van poder extirpar.

Després de la cirurgia va haver de fer diverses sessions de radioteràpia i va seguir un tractament durant uns 5 anys. Segons Guàrdia, després d’això moltes dones es curen, però malauradament a ella no li va passar i el 2015 li van detectar metàstasi d’ossos.

Ara està en tractament i seguiment constant i assegura que han aconseguit fer-ne “una malaltia crònica, amb una qualitat de vida acceptable”, tot i que ningú li pot assegurar que es pot curar.

Imma Guàrdia Gutiérrez

Dos tumors en 7 anys
Ascensión Baños té 57 anys. El 2009 li va sortir un tumor al pit dret i metàstasi a l’aixella. Va fer quimioteràpia i li van realitzar una mastectomia radical, així com 33 sessions de radioteràpia. Semblava que no quedava ni rastre del càncer, però al cap de set anys, ella mateixa es va trobar un bony a l’altre pit que va resultar ser un altre tumor.

Tot i que al principi es pensaven que era similar al primer, finalment va resultar que el segon tumor va ser “pitjor del que es pensaven”, de manera que li va suposar un tractament molt més agressiu que encara dura.

Ascensión Baños

Càncer sota la glàndula salival esquerra
Francisco Borrueco Valverde té 65 anys i viu des del 1975 a Vilafranca, on va arribar per fer el servei militar i on finalment va decidir quedar-se. Conductor de l’empresa Hispano Igualadina, ha estat bona part de la seva vida fent trajectes nacionals i internacionals.

Va ser al maig de l’any passat quan al Francisco li va sortir un bony sota la glàndula salival esquerra que va resultar ser un tumor cancerigen.

Feia 24 anys que l’havien operat de la vesícula i li havien detectat que tenia un tipus de leucèmia crònica per a la qual no li ha fet falta mai cap tipus de tractament, sinó només algun control. Així, el càncer a la boca li ha suposat fer 33 sessions de radioteràpia que porta molt malament perquè li suposen perdre el gust i la sensibilitat: “Sembla que tot tingui gust d’òxid, és terrible”, diu. Ara li estan fent proves per valorar una possible operació per extreure el tumor.

Francisco Borrueco

Després del diagnòstic… començar a viure
L’Imma explica que el dia que li van anunciar que tenia càncer el primer que va fer, gairebé de manera inconscient, va ser començar a plantejar-se la seva vida. Estava casada, però afirma que no era feliç i, per tant, el primer que va fer va ser separar-se. “Vaig aprendre a viure, a ocupar-me de mi mateixa i a cuidar-me, cosa que fins aleshores no havia fet”, assegura.

En el seu cas, en tenir metàstasi, la segona fase del càncer va ser més greu que la primera i, per tant, assegura que sent que està “en constant reciclatge” i fa el que realment desitja en cada moment. Comenta també que la gent del seu voltant li diu que no és la mateixa persona ara que fa deu anys, i considera que el que li ha suposat la malaltia és “un aprenentatge constant”.

“La mort sempre està present i necessites ajuda psicològica”, afirma, però que al mateix temps fins i tot pot dir que li està “agraïda a la malaltia” perquè li ha ensenyat a analitzar “què és important i què no”, a estimar i a estimar-se i a controlar les emocions, diu. Assegura que acabes acceptant que estàs malalta, però sense resignació, sinó “amb ganes de viure amb majúscules, de ser feliç”, cosa que no s’havia plantejat mai a la vida. “Visc el present perquè no sé quant de temps seré aquí”, comenta.

L’Ascención s’expressa en termes similars. Ella també es va separar del que aleshores era el seu marit i pare dels seus fills. Explica que quan li van detectar el primer tumor estava en una època complicada de la seva vida i, de fet, aleshores li era igual “estar viva o morta”, però que un cop li van diagnosticar el càncer, va decidir viure.

Al principi els metges no sabien si podria superar el tractament perquè era molt agressiu, però un cop li van dir que si era forta podia anar tirant endavant, va tenir clar que havia de lluitar.

“Estic molt contenta perquè el càncer m’ha ensenyat a valorar la vida, a lluitar per ella”, apunta, al mateix temps que agraeix les amistats que ha fet gràcies a la malaltia. Algunes d’elles, diu amb els ulls tristos, “ja han marxat”.

Per la seva banda, en Francisco reconeix que, quan li van donar el diagnòstic, el primer que va pensar va ser: “Per què jo?”, “què he fet jo per merèixer això?”. I es va enfonsar completament. A més, fa tres mesos va morir el seu germà d’exactament el mateix càncer i s’emociona recordant que es miraven pensant quants dies els quedaven junts.

Malgrat tot, explica que va arribar un dia que va decidir “posar-hi valor i lluitar per la vida, donar-li canya, que en realitat és el que hem vingut a fer”. Tot i així, reconeix que té molts moments complicats perquè li van detectar la malaltia fa poc temps.

“El pitjor és dir-ho a la família”
Els tres entrevistats coincideixen a afirmar que una de les parts més dures de la malaltia és haver de comunicar que estàs malalt a les persones que tens al voltant.

L’Ascensión explica que a qui li va costar més dir-ho va ser a la seva mare. “Ella sempre em deia que havia estat bona filla, que mai li havia donat cap disgust. I vaig pensar que aquest era el pitjor disgust que se li podia donar”, diu.

Tots tres hi estan d’acord i apunten que, tot i la duresa de la malaltia, prefereixen haver-ho patit ells que no pas que ho faci algú de la seva família. “Jo ho porto bé, soc forta i, per tant, prefereixo que em passi a mi que als meus fills”, afegeix l’Imma.

El Francisco comenta que fa quatre anys que està jubilat i reconeix que, tot i que ara ja està més relaxat, encara pensa molt en la possibilitat que té de morir-se. “Hi penso cada dia”, diu. Però ara té un altre motiu per lluitar, ja que d’aquí a poques setmanes serà avi. “Jo també”, diu l’Imma, visiblement contenta. Això els fa tirar endavant perquè tenen clar que volen veure les cares dels seus nets.

Excel·lent atenció sanitària
Pel que fa a l’atenció sanitària, no en tenen cap queixa, sinó al contrari. L’Imma dona molta importància a la col·laboració pacient/metge i, segons ella, va “pactant” per seguir el tractament que més li convé.

L’Ascención explica, com a anècdota, que els metges no creien que fos capaç d’aguantar un tractament tan dur, però que ella en cap cas es va queixar perquè si no, el que fan és abaixar la dosi. “I és l’últim que vols, perquè del que es tracta és de matar tot el dolent que hi ha dins el cos. Jo aguanto el que faci falta”, explica.

Pel que fa als protocols que van seguir un cop detectat el càncer, tots els consideren ràpids i adequats. “Quan veuen que és càncer, ràpidament es posen a fer-te proves, no et deixen mesos esperant i, a més, el tracte és molt humà”, diu el Francisco.

L’Imma afegeix que ella creu al 100% en els metges que la porten: “Fan el que saben i poden i molt més. Si no fan més és perquè no existeix res més”. Tots tres hi estan d’acord.

PUBLICITAT

El càncer: un tabú?
“Abans, si et deien que tenien càncer, ja els donaves per mort, era com una condemna, però ara hi ha vida darrere del càncer”, diu l’Imma, tot i que reconeix que l’estat és “d’incertesa total, amb la qual has d’aprendre a viure” i posa com a exemple l’angoixa que té cada mes que li fan el seguiment de la metàstasi. Sap que el seu cas no és fàcil, però celebra “estar viva”.

L’Ascención explica, somrient, que li fa molta gràcia que quan diu que està malalta de càncer moltes persones li diuen: “Doncs fas bona cara”. Ella respon, contundent: “És que a la cara no em passa res”.
“Si no mengessis tot el que diuen que és dolent, et moriries de gana”
Sobre prevenció i alimentació, tots tres tenen visions diferents, però, al mateix temps, iguals. “Cal cuidar-se, però sense obsessionar-se”, diu l’Ascención.

L’Imma explica que, al principi, “la informació és molt confusa”. “Jo ho recordo com una cosa horrorosa, perquè t’arriba informació de totes bandes i de tota mena”. Ella, al final, va decidir escoltar el seu cos: “No dono consells als altres perquè potser el que em va bé a mi no li va bé a ningú més, i arriba un moment que o bé et relaxes o al final moriràs d’angoixa i no del càncer”, assegura.

L’Ascensión i el Francisco parlen d’alimentació. La seva premissa és bàsica: “Has de donar-te capricis de tant en tant i cuidar-te però sense obsessionar-te”.

“Si no mengessis tot el que diuen que provoca càncer et moriries de gana”, diu el Francisco, a la qual cosa l’Ascensión afegeix: “M’encanta la xocolata, i si no en menjo de tant en tant és com si ja estigués morta. I ho faig sense cap tipus de sentiment de culpa, perquè si no és pitjor”.

Una altra de les reflexions que fan és sobre com han après a gaudir de la vida i han vist com és de dolent l’estrès. “Jo gaudeixo de les coses petites, com ara de fer un sofregit per a una paella; no em cal anar al Carib”, diu el Francisco.

L’Imma, per la seva banda, recorda que quan li van diagnosticar la malaltia va pensar que havia passat deu anys de la seva vida “sense adonar-se de res, sense viure”. “I, de cop, em diuen que tinc càncer. Semblava que la vida no fos meva perquè era com una màquina programada que només treballava i feia les coses de casa”, afegeix. Ara tots tres, doncs, gaudeixen de petits plaers.

La fortalesa dels familiars
Durant l’entrevista, el Francisco està acompanyat per Carmen Rodríguez, la seva dona. Ella explica que porta “força bé” la malaltia de la seva parella, però reconeix que la processó va per dins. Ara bé, la Carmen comenta que creu que els familiars el que han de fer és “estar bé, animar la persona i estar al seu costat”, diu somrient mentre es donen la mà. “Ens ha tocat ballar aquest tango i el ballarem fins al final”, clou Francisco amb llàgrimes als ulls.

El Francisco i la seva dona, la Carmen

També et pot interessar

Comentaris