“L’objectiu és curar el càncer o, si no, cronificar-lo”

Beatriz Pardo
Judit Benages
07/02/2020 - 10:10h

Entrevistem una de les oncòlogues de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, Beatriz Pardo, amb qui parlem sobre l’evolució d’aquesta malaltia

Beatriz Pardo és metge especialista en oncologia mèdica, formada a l’Hospital de Sant Pau. Primer va treballar a l’Hospital de Mataró i, al cap de sis mesos, va desplaçar-se a l’Hospital Duran i Reynals. El 2005 va començar a compaginar la seva feina com a especialista en càncer ginecològic al Duran i Reynals amb una tasca centrada en el càncer de mama a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès.

Quina ha estat l’evolució del càncer en els últims anys?
L’abordatge, el tractament i el diagnòstic han canviat molt, afortunadament. Tenim tècniques de diagnòstic molt més precises i l’objectiu seria diagnosticar-lo en fases més precoces per poder curar-ne més. Anem avançant, però malauradament molts tumors no són curables per diferents motius, sobretot perquè no els detectem en fases inicials.

En què s’ha avançat més?
Sobretot, en nous fàrmacs i en diagnòstics més moleculars i més precisos. Ara es coneix el perfil genòmic de cada un dels càncers. En coneixem bastant les seves vies principals i això permet anar a buscar cada cop fàrmacs més personalitzats. Ja no posem, com fa molts anys, quimioteràpies més o menys indiscriminades, sinó que busquem tractaments adaptats a cada tumor.

I es vol intentar aconseguir diagnòstics més precoços.
L’objectiu, és clar, és curar els càncers, i per a això cal un diagnòstic precoç. Però en els casos que no ho sigui, l’objectiu és cronificar al màxim la malaltia i que els pacients visquin molt de temps i amb la millor qualitat de vida. Ara s’està parlant molt de la immunoteràpia, i gran part de la recerca s’està centrant en aquest camí, combinat amb nous fàrmacs. La realitat és que tenim llargs supervivents.

PUBLICITAT

Les maneres de treballar també han canviat?
Sí, molt. A Catalunya som pioners i es treballa en xarxa. Cada professional es fa càrrec dels seus casos, però la majoria els passem per comitès i ho discutim entre tots per aprendre de les opinions dels altres i també per diluir responsabilitats, perquè et sents més recolzat.

Què podem fer per prevenir el càncer?
L’ideal seria que jo hagués de buscar una altra feina perquè el càncer no existeix. Amb la prevenció no podem eliminar tots els càncers, és clar, però sí disminuir-los. Hi ha una part de prevenció primària –que és el que sap o hauria de saber tothom–, amb recomanacions de l’estil de seguir una dieta equilibrada, no tenir excessos de greix ni de sucre, fer exercici, evitar l’alcohol, no fumar ni prendre el sol en excés, etc. Pel que fa a la prevenció secundària, es tracta de participar en els programes de cribratge, amb els quals el que volem és detectar com més aviat millor el tumor per poder-lo curar.

Com ha de ser l’atenció als pacients? Els oncòlegs han de fer sovint feina de psicòleg?
Tots els professionals ens hem de sensibilitzar. Segurament ens caldria més formació psicològica de la que tenim, que ara n’hem d’anar aprenent i adquirint una mica sobre cada cas. És cert, però, que els nous residents ja s’estan formant més en aquest sentit per fer un millor abordatge, però, com tot, potser caldrien més recursos. Ara bé, jo crec que els professionals oncològics tenim una sensibilitat especial per aquesta malaltia, és clar, i sovint empatitzem més i ens posem a la banda del pacient. Hem de deixar parlar, escoltar molt… I tens raó que a vegades fem més visita psicològica que no pas mèdica, però és també una part molt important. Hem de saber també ser objectius i mantenir-nos al marge, però al cap i a la fi som persones i treballem amb persones.

PUBLICITAT

La societat veu diferent la malaltia ara que fa 20 anys?
S’ha fet bona feina perquè hi ha molta informació. Abans, parlar del càncer era un tabú, i ara ja no tant. En curem molts, i això la gent ho sap i arriba esperançada.

Com es treballa la corresponsabilitat del pacient?
L’objectiu del professional és recomanar amb la màxima eficiència científica, però la medicina no és una ciència exacta i, per tant –sobretot quan són tractaments paŀliatius–, s’han d’arribar a acords amb el pacient perquè saps que fas un tractament que no el curarà i, per tant, l’objectiu és tenir el màxim de qualitat de vida. Ara bé, el pacient és qui té l’última paraula. La gran majoria segueix el camí que els vas recomanant, però en algunes ocasions ens trobem que el pacient no vol més tractament. I s’ha de respectar.

També et pot interessar

Comentaris