“No s’hauria de dir mai a una nena que no puja a un castell perquè pesa massa”

Jordi Juanico
Judit Benages
09/01/2020 - 11:42h

Entrevistem el casteller i pedagog a l’Hospital Sant Joan de Déu, Jordi Juanico

Casteller dels Minyons de Terrassa, el pedagog, mestre i educador social Jordi Juanico treballa des de fa 20 anys a la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, on ja fa un temps van posar la mirada en el món casteller. El que està fent ara Juanico són xerrades a les colles que es mostrin interessades en aquesta problemàtica, i també preveu anar aprofundint més en aquesta qüestió a mesura que des de Sant Joan de Déu es vagin tenint més dades.

Què són els trastorns alimentaris?
Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) constitueixen un grup de desordres mentals que es caracteritzen per una conducta alterada en relació a la ingesta alimentària i pensaments erronis en relació a la dieta, el pes i figura corporal. Aquests trastorns fan alterar la visió del propi cos i porten a conductes alimentàries no sanes com ara vomitar, no menjar o prendre laxants per baixar el pes i també rebaixar l’índex de massa corporal. Els trastorns més coneguts són l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa, però també n’hi ha d’altres, com el trastorn per afartament.

Quin perfil de persones atenen a la Unitat de Trastorns Alimentaris de Sant Joan de Déu?
Jo estic a la unitat infantil i, per tant, atenem joves adolescents entre els 12 i els 18 anys, un 90% noies i un 10% nois i, per això, si m’ho permets, parlaré sempre en femení. Són, de forma general, persones amb una autoestima molt baixa, amb una autoexigència molt gran, molt perfeccionistes, amb un rendiment escolar molt alt i amb una gran dificultat per entendre i gestionar les seves emocions.

Com des de l’hospital van començar a posar la mirada en el món casteller?
Jo sóc casteller dels Minyons de Terrassa i veig que moltes activitats poden ser de risc pel que fa als trastorns alimentaris com ara la natació, la gimnàstica, etc.. perquè demanen un nivell d’exigència física molt elevada i fins i tot un cert comportament obsessiu de millorar i de tenir un cos concret i poc desenvolupat, que són factors de risc perquè apareguin aquests tipus de trastorns.

I ara en aquestes activitats hi incorporem la castellera?
El fet és que ens va començar a arribar alguna nena castellera i, tenint en compte que nosaltres -juntament amb l’Hospital Clínic- atenem els casos molt greus, doncs vam començar a donar-hi tombs i vam pensar en una possible vinculació entre els trastorns alimentaris i l’activitat castellera.

Els castells no són encara una activitat de risc en temes de trastorns alimentaris, però ho poden acabar sent si no es vigilen certes actituds

Jordi Juanico

Hi ha una vinculació directa?
Jo crec que encara no es pot considerar una activitat de risc com les que et comentava, però si no es vigila ho poden acabar sent perquè la canalla que puja dalt de tot dels castells està en edat de risc.

Amb quins aspectes haurien de vigilar les colles per evitar-ho?
Et puc posar diversos exemples. Ara ja fa temps que no es fa, però abans es pesaven els castellers públicament i això feia que, sobretot els adolescents, es comparessin. Això ja no es fa però ara crec que s’hauria de vigilar molt, per exemple, amb els comentaris que es fan sobretot cap a les noies com ara no dir-los que una puja i l’altra no per qüestió de pes.

PUBLICITAT

Però sovint en molts casos és així…
Sí, estic totalment d’acord. El pes influeix molt, és obvi. Però hem de tenir present com explicar les coses perquè, si no, poden pensar que el fet de no menjar les beneficiarà perquè aleshores tornaran a pujar. Pensa que quan són dalt de tot són les protagonistes però, quan ja no pugen, deixen de ser-ho. S’ha de treballar en totes aquestes situacions però s’ha de fer ja des que són titulars, no només quan ens trobem que les hem de deixar a terra.

I com es fa? Com se li diu a una nena que no puja perquè pesa una mica més que l’altra que no és així?
Doncs se li ha d’explicar que ara potser no pot pujar, però que potser més endavant sí i sobretot fomentar tota mena d’activitats de joves a la colla per tal que, aquestes persones que de cop deixen de pujar, no se sentin que ja no valen per a res. Crec que tenim una franja d’edat molt important on hi ha un buit enorme: què fem amb la canalla que ja no és canalla i molts han de deixar de pujar? Se’ls ha de buscar alternatives o si no, és fàcil que, si tenen poca autoestima, acabin culpant el pes del fet que no pugin. No els podem dir que no pugen perquè estan grasses.

Home, vol dir que això es diu d’aquesta manera?
Com ja et dic, fa anys es pesava de manera pública. Espero que en la majoria de casos no es digués ni es digui així, però no per això no cal alertar.

I això és el que fa en les xerrades que va fent per les diferents colles…
Sí. He hagut de deixar de fer castells per temes de salut i ara contribueixo al món que tant m’apassiona d’aquesta manera. Faig xerrades totalment gratuïtes, a les colles no els costa res i jo el que intento és poder ajudar en un àmbit que domino. Vull deixar clar que en les meves xerrades el que faig és donar idees, reflexionem i dono algunes dinàmiques i possibles precaucions. Simplement plantegem coses.

I funciona?
Sí. En totes les xerrades que he fet els que hi han estat presents m’han parlat d’algun cas concret a la colla en qüestió o fins i tot s’ha aixecat la noia i m’ha vingut a dir que ella tenia un trastorn alimentari.

Fins a quin punt poden detectar alguna cosa estranya els tècnics de canalla?
Doncs són molt importants. Els assaigs són a l’hora de sopar, oi? Doncs jo desaconsello totalment que la canalla mengi entre prova i prova. El que hauria de fer és menjar o abans o després de l’assaig i si pot ser amb els tècnics de canalla, millor que millor, perquè ells siguin també el model d’una bona alimentació i també puguin tenir un ull a la canalla de la qual són responsables durant l’activitat castellera. Ells són els qui poden detectar les conductes de risc i ara se’ns obre un altre problema molt important amb les colles universitàries.

La canalla no hauria de sopar entre prova i prova. Aconsello que ho faci abans o després de l’assaig i ho faci amb els seus tècnics, que poden ser un bon model

Jordi Juanico

Què vol dir?
En aquestes colles tots són adults i, per tant, sí que prima més que en qualsevol colla la mida i el pes. De dues noies de 20 anys que ho fan igual qui pujarà? Doncs la que pesi menys sempre. Ja ens ha arribat algun cas greu i volem intentar ajudar-los, tot i que jo no sóc especialista en trastorns alimentaris en adults però farem una intervenció directa per trobar solucions perquè realment aquí sí que cada cop hi ha més problemàtica.

PUBLICITAT

Creu que gràcies a les seves xerrades es parla més obertament d’aquests trastorns a les colles?
Jo no sé si se’n parla més o no, però si més no durant la xerrada ho han fet i això ja és molt. Fins ara era una cosa mig desconeguda i la gent barrejava tipus de trastorns alimentaris, jo a les xerrades explico què són, com detectar-los, etc. A partir d’aquí tenen més eines per afrontar-los i tant de bo serveixi perquè ho tinguin més present i siguin més prudents a l’hora de determinades maneres de fer.

També et pot interessar

Comentaris