“Els escacs són com una droga bona, perquè t’ajuden a mantenir el cervell actiu”

Eva López
06/09/2019 - 12:11h

Entrevistem Josep Ripoll, autor dels problemes d’escacs que publica el 3d8 des de fa més de 20 anys

Fa més de 70 anys que juga als escacs a totes hores, i Josep Ripoll encara no en té prou. Fill de Sant Sadurní, amb 92 anys segueix publicant cada setmana un problema d’escacs en aquest setmanari, com ho fa en altres revistes d’arreu del país. Ha estat reconegut com un dels millors creadors d’aquests enigmes de tot el món, i els seus problemes els han intentat solucionar –moltes vegades sense èxit– jugadors d’arreu del planeta. Tot i que les mans ja li tremolen, segueix tenint el cap prou clar per crear jugades impossibles que només els millors són capaços de desxifrar. Ell va ser un dels millors, i segur que encara podria fer més d’un podi.

D’on li ve, la faŀlera dels escacs?
En vaig aprendre quan tenia 14 anys. Me’n van ensenyar el Pilaté i l’Orpí, amics d’infantesa, i des d’aleshores no me n’he pogut desenganxar. És com una droga, per a mi. De les bones, eh! [riu].

Va aconseguir una tècnica perfecta.
En aquella època, feien un programa a Ràdio Espanya que proposava problemes d’escacs als jugadors. Els intentava solucionar, però no n’encertava ni un. Fins un dia que el vaig resoldre. Aleshores em van convidar a fer uns cursos per a compositors de problemes al Club Ajedrez Barcelona els dissabtes i els diumenges. Fins i tot em vaig barallar amb els meus pares per poder anar-hi.

I això?
No havia anat mai a Barcelona, i els feia cosa que baixés tot sol a la ciutat. Però vaig aconseguir que un amic em trobés l’adreça exacta i hi vaig anar. Els vaig tenir de morros una bona temporada. Però m’ho passava tan bé, que tot valia la pena, fins i tot gastar-me en bitllets de tren els pocs diners que em donaven.

Què hi va aprendre, al club d’escacs?
Tot el que sé. El dia que vaig arribar, la porta estava entreoberta, i vaig trucar tres o quatre vegades abans que algú sortís a rebre’m. Quan vaig entrar tothom es va girar. Pensava que ho feien perquè era el nou, però em miraven perquè la porta estava oberta amb l’objectiu que ningú truqués i no els molestés. Aquí va començar la meva instrucció. Vaig aprendre dels millors.

PUBLICITAT

No és gens fàcil, desxifrar els problemes d’escacs.
No, no ho és. És un joc que requereix molta concentració i molta pràctica. No tothom ho aconsegueix. A mi em va costar molt. Hi havia diumenges que arribava a casa plorant. “No hi tornaré més”, deia, però els dimarts ja comptava els dies per poder anar a jugar. Al final, però, vaig arribar a ser considerat un dels millors. ‘La serp’, em deien.

La serp?
Sí, perquè vaig començar sense saber res i vaig anar-me bellugant fins acabar guanyant un dels títols més importants que pot tenir un creador de problemes d’escacs. El de Mestre.

El camí no deu haver estat fàcil.
El 1944 la revista portuguesa A Bola va organitzar un enfrontament de compositors espanyols i portuguesos. El mestre Argüelles va seleccionar tres jugadors del Club, un dels quals era jo. Ens van apallissar, però el jurat va destacar la meva vàlua. Tot i ser un moment complicat, allò va suposar un punt d’inflexió en la meva carrera. Allò em va animar a dedicar-m’hi encara més hores.

Quin és el millor record que guarda de la seva trajectòria?
El millor és quan vaig quedar primer en un concurs que organitzava la revista nord-americana ‘Chess Life’ per a compositors inèdits. De 116 participants vaig guanyar el primer premi. Això va ser molt important per a mi.

Els seus problemes s’han publicat arreu del món.
Sí. N’he enviat a França, Rússia, els Estats Units… per tot arreu. Un dels que més n’ha rebut és Israel. Tinc cartes d’agraïment i tot, d’algunes d’aquestes zones.

PUBLICITAT

Li ha costat molt de sacrifici, aquest hobby?
I tant. He dedicat més hores a crear problemes que a la meva dona i a la meva filla [riu]. Vaig tenir sort que la meva esposa acceptava la meva afició, perquè si no, no sé com hauríem acabat. Molts dies em llevava quan ella ja dormia per seguir creant problemes. Si t’agrada això, t’hi quedes ben enganxat.

Li ha transmès a algú el seu coneixement?
No! Ni ho faré! Una vegada, un amic em va demanar que li ensenyés a crear problemes i li vaig dir que no, que no li volia tant de mal. Quan et dediques a això no hi ha res més. Només vius per això.

Segueix creant problemes?
Sí, encara ho faig. M’hi dedico moltes hores. Tinc problemes escampats per tota la casa. Molts encara per acabar. Ara que les mans ja no em responen com abans, la meva filla m’ajuda a escriure’ls. Però per poc que pugui, seguiré publicant-ne fins que em quedin forces.

I els continuarà fent a mà?
Sí! Els ordinadors no valen, per a aquestes coses. No hi ha gaires temes en què els humans siguem millors que les màquines, però els escacs encara ho són.

També et pot interessar

Comentaris