“El meu estat natural és el de mal humor”
El periodista Carles Capdevila ha mort aquest divendres als 51 com a conseqüència d’un càncer. Home vital i estimat, Capdevila tenia una lucidesa admirable. El 3d8 ho va poder comprovar fa nou anys en una entrevista que li va fer amb motiu de la seva elecció per dirigir la subhasta del Firart del 2008.
A tall d’homenatge reproduïm aquella entrevista en què des del sentit de l’humor, Capdevila reflexionava sobre aspectes de la societat del moment i, en un paral·lelisme ben escaient, se servia dels castells per fer-ne metàfores que eren veritats com a punys.
– N’ha dirigit mai cap de subhasta?
No, mai. Per això, quan m’ho van proposar, de seguida vaig dir que sí, perquè no sé de què va i això m’atrau. Després pot ser que sigui un fracàs o que surti bé, però per ara és un al·licient, una cosa nova.
– L’objectiu, bàsicament, és adjudicar com més quadres millor…
Bé, si no batem cap rècord tinc una excusa: hi ha crisi.
– Per què estaria disposat a pujar el que fos en una subhasta?
Per temps. Per temps per estar sol, vull dir. No per fer res especial sinó per llegir o el que sigui. Costa molt trobar una estoneta que no hagis d’estar per la canalla o que ningú no et molesti.
– I apagant el mòbil no se soluciona?
Sí. Jo el tanco però després et trobes set trucades de la mateixa persona i et diu, com és que no m’has dit res? I potser no és important però ens hem tornat tots molt exigents a voler una resposta immediata perquè si no, et penses que ha passat alguna cosa… El mòbil és un gran invent però ha creat molt de patiment innecessari. Passa el mateix amb el correu electrònic, que si no respons l’altre s’enfada. I a vegades és algú que acaba d’entrar a la teva vida a través del mail i de seguida se t’enfada.
– L’hàbitat natural dels seus fills deuen ser les noves tecnologies… Tenen13,11 i 6 anys i sí; però a casa som bastant restrictius i estem orgullosos de ser-ho. El consum de televisió és molt moderat i els pares hem de procurar que els fills també tinguin un cert control en l’ús de les tecnologies. Per sort són molt intuïtius i tot ho dominen, però hi ha el risc de caure en una dispersió. L’altre dia el noi que despatxava en una fira artesana comentava a un altre que aquella feina era molt avorrida perquè s’havia d’estar vuit hores sense poder-se connectar a internet. Clar, això crea una addicció i fa que a les noves generacions els costi concentrar-se en una cosa perquè al seu voltant es genera molta dispersió. És per això que a casa mirem d’establir uns horaris i certa mesura per intentar que tinguin espais de tranquil·litat per inventar-se la vida i que no els vingui tot mastegat.
– Vol dir que s’està perdent la cultura de l’esforç?
Més que la cultura de l’esforç jo crec que es perd la il·lusió. Hi ha hagut una època que esforçar-se tenia un premi perquè moltes famílies venien de la misèria i han progressat. Ara s’ha perdut el sentit de progrés entre els joves, n’hi ha molts que veuen que tindran menys del que van tenir els seus pares i això provoca que es perdi la il·lusió. Però també es perd quan de seguida poden aconseguir el que volen amb poc esforç. Si t’ho donen tot, el valor es perd. Per això han de tenir moments per lluitar per les coses, per avorrir-se, per trobar a faltar coses…
…per equivocar-se…
És clar, han d’aprendre dels seus errors i els pares hem de deixar que els cometin. Si no estan gaire amunt deixa’ls caure i un altre dia s’ho pensaran. Han de veure un sentit a les coses. Per això jo sóc molt amant de l’associacionisme.
– I molts pares creuen que és una pèrdua de temps?
Sí, diuen: no perdis el temps en ser monitor d’esplai, fes un màster. I quin màster hi ha millor que un nano que assumeix la responsabilitat d’organitzar una activitat, de llogar autocars, de calcular el menjar…? Estan fent gestions i les estan fent amb il·lusió. A més, fan contactes i se saben relacionar.
– La il·lusió és important, d’acord. Però és obligat preguntar-ho: i l’humor?
Jo en sóc un defensor per molts motius. El meu estat natural, sempre ho dic, és el mal humor…
– ¿?
Sí, m’aixeco cada matí de mal humor i el meu bon humor és bastant cultivat, bastant de guió. Hi ha gent que és el graciós de la classe i que realment té un humor natural i s’agafa la vida molt bé. El meu és un sentit de l’humor català, en defensa pròpia. Vull dir, com que reps patacades, es foten de tu, et ridiculitzen tot el dia, et foten els quartos i encara et diuen que ets insolidari… Doncs mira, per no estar enfadat t’ho prens amb ironia, que és com una eina de superivivència. Així que jo defenso aquest humor en defensa pròpia que parteix de l’estat natural del mal humor, perquè trobes que el món no funciona com tu voldries.
– I riure’s d’un mateix, que no és sa?
I tant. El pitjor de tot és la transcendència i la gent que es creu molt important. Quan tu t’enfades perquè no et serveixen el tallat prou de pressa parteixes de la idea que tu ets molt important, i això et fa estar enfadat. Riure’s d’un mateix parteix de dir: “A qui se li acut agafar el cotxe el 31 de juliol a les set de la tarda!” Quan et trobes amb l’embús no t’emprenyis i reconeix que ets el tio més tonto de tot Catalunya per agafar el cotxe a aquella hora… i a més a més en som quatre-cents mil. Riure’s d’un mateix és bàsic i hem d’intentar treure punta dels conflictes. El català sense sentit de l’humor jo crec que és algú que es tiraria a la via cada dia i a sobre no passaria el tren perquè Renfe va fatal.
– No sé si només m’ho sembla a mi, però a l’estiu la gent s’enfada massa tot i estar de vacances…
És que tenim massa temps. Hi ha una frase de Woddy Allen que diu que la majoria de gent que desitja l’eternitat no sap què fer un diumenge a la tarda si no juga el Barça. No sabem sortir d’esquemes i rutines molt marcades i ho hem de fer. Jo miro d’improvisar i això també ho trasllado als meus fills, perquè els millors plans sovint surten d’haver-te ficat en un embolic. A mi no m’agrada anar al bar i que el cambrer em digui: “El de sempre?”. Segur que prendré el tallat de sempre, però el vull demanar jo, vull pensar que en cada moment decideixo què faig. Sí, hem de saber disfrutar l’estiu i del temps que passem en família, i de conviure totes les hores del dia amb la canalla, buf… Aquests dies em recordo del mèrit dels mestres, que estan tot l’any amb els nens.
– Això ho dieu tots els pares, però a tots us cau la bava quan esteu amb els fills…
Sí, cau la bava però cau una estona, eh?
– M’ha sorprès, no sé per què, saber que va estudiar filosofia…
El meu germà va estudiar periodisme i jo feia de periodista en mitjans locals. Però a mi m’interessava la filosofia i vaig pensar que em serviria de coses útils, i estic molt content d’haver fet la carrera. Tenia clar que no volia ser professor i només volia saber coses. No ho he abandonat mai del tot i continuo llegint filosofia i interessant-me, perquè em compensa tot el que m’espatllo vivint de la tonteria, i dels programes d’humor i del zàping…
– Completi aquest sil·logisme: “Si perd el Barça…”?
Uf, ja m’ho pensaré. Ara no se m’acut. M’agrada el futbol però tampoc m’ho prenc com el més important del món. Ara, anar a París i viure la final de la Champions és un dels moments més feliços de la meva vida. El futbol et permet evadir-te i deixar-te anar. Ara tinc un fill que juga a l’Europa, i veig en el futbol un seguit de valors que poden servir-li, com el joc en equip, la necessitat d’ajudar…
– Ha de saber que al Penedès s’estila molt prendre els castellers per fer metàfores de la vida…
Home, jo vaig fer un article a l’Avui sobre això dels castellers després d’anar a veure una Diada de la Mercè amb els nens. Vaig trobar brutal el fet que és una de les poques activitats en què es valora el fet de descarregar. Ho trobo excepcional perquè fixa’t que la societat d’avui, amb el fet de fer-te famós i això, consisteix a enfilar la gent a dalt i després tirar-los sense cap contemplació. Operación Triunfo o el mateix futbol funciona així. I una metàfora tan bona per dir que després de pujar has de pensar a baixar la té els castellers i també els alpinistes. Els meus nens, acostumats a aquesta societat, quan veien l’enxaneta fer l’aleta deien “Va, el següent!” i jo els deia que s’havien d’esperar que baixessin. I és justament el baixar, que si es fa bé és perquè ha estat ben aixecat. I això no passa a la societat: Ronaldinho no ha estat ben aixecat i per això se la fot, perquè se’l deixa anar. El valor dels castellers s’agraeix molt a la vida, perquè demostra que a tot arreu on arribis de manera precipitada i sense una bona base i sense pensar que has de baixar i sense gent amb qui confiïs provocarà que tinguis més possibilitats de prendre mal.
