Una trentena de persones viuen al carrer a Vilafranca de manera habitual
Desnonaments, perdre la feina o haver passat per la presó en són algunes de les causes
Quan una situació anòmala acaba tenint una paraula que la designa és que ja forma part estructural de la societat. És el cas del sensellarisme, que s’ha convertit, per desgràcia, en un concepte normalitzat en les societats occidentals.
L’Ester Gómez, de 45 anys, viu en una caravana des del novembre del 2025. Ha fet unes quantes anades i vingudes de l’àrea d’autocaravanes de Vilafranca a la dels Monjos, i ara fa uns dies, una grua municipal –perquè no té cotxe– la va tornar a traslladar a Vilafranca. Això sí, ella i la seva gossa van haver de fer aquest recorregut en tren. Davant de les amenaces periòdiques de la policia de multar-la, assegura que té la rulot neta i endreçada i que no fa nosa. També es queixa del tracte denigrant d’alguns agents, que titllen de “trasto” el que per a ella és casa seva. Per sort, diu, algun altre agent s’interessa pel seu estat i de tant en tant passa a veure-la.
L’Ester va arribar a aquesta situació junt amb el seu company, xef de cuina que havia treballat en restaurants d’estrella Michelin, quan els van desnonar d’un pis que uns familiars els havien ofert.
Quan aquests van voler recuperar l’habitatge i els en van fer fora va començar el seu viacrucis, ja que el seu company estava de baixa i no podia treballar, i ella, que té un 72% de discapacitat i malaltia de Crohn des dels 23 anys, té una pensió que no li dona per pagar cap lloguer.
L’Ester va cada dia al Centre Abraham de Vilafranca per dutxar-se i esmorzar, però a les 2 del migdia el centre tanca i tots els usuaris s’han d’espavilar per poder fer la resta d’àpats i dormir. Com que té ingressos, ella no té dret a rentadora, que s’ha de pagar de la seva butxaca en una bugaderia, i tampoc té dret als aliments del Rebost Solidari. “Tinc la dependència i dret a cuidador, però no me l’han donat”, explica l’Ester, que només demana “una habitació per a mi i per a la meva gossa, lavabo i cuina”.
Ester Gómez: “Si tots tenim dret a una llar, on és la meva?”
Mig any per cobrar ajuts
El Francesc Pallarols, de 58 anys, fa un any que viu al carrer, darrere del CAP Nord. Abans tenia casa a Cabrera d’Anoia, però va perdre la feina que tenia a la restauració i no va poder mantenir l’habitatge. Va anar cap a Vilafranca per tenir més opcions i es va trobar amb un cul de sac: “L’Ajuntament et diu que has d’anar als serveis socials perquè ells puguin fer el padró, i els serveis socials et diuen que si no estàs aquí empadronat, ells no et poden atendre”. I sense empadronament, no podia anar al metge –és diabètic– ni demanar cap ajut. Finalment, des del Centre Abraham li van arreglar la documentació i es va poder empadronar, i des del 19 de març espera que passin els 6 o 8 mesos de tràmit que li han dit per començar a cobrar la renda mínima garantida. Mentrestant, no té cap altra opció que continuar vivint al carrer i anar al centre a dutxar-se, esmorzar i rentar la roba. Per als altres àpats, diu, “anem a la porta de supermercats, hi ha gent que ja ens coneix i ens dona alguna cosa de menjar o alguna moneda, i altres dies… doncs toca aguantar”.
El Francesc ha buscat feina activament, “però el problema és l’edat; a molts restaurants em coneixen, però em diuen que no per l’edat”.
Francesc Pallarols: “No em donen feina per l’edat”
La pobresa també afecta els joves
El Jordi González té 40 anys acabats de fer i és muntador d’alumini. Viu des de l’any 2020 al carrer, actualment en una tenda de campanya darrere de l’estació. Com que ha treballat a temporades i fora de territori català, no ha tingut dret a demanar la renda mínima garantida –ja que cal haver residit els 24 mesos anteriors de la data de soŀlicitud a Catalunya–, però finalment aquest mes de maig la va començar a percebre.
A causa d’un pinçament cervical fa 6 mesos que no pot treballar, i està pendent que des de l’Hospital Comarcal li prescriguin un tractament, ja que té una oferta de feina per a la tardor a Màlaga. “Necessito cotitzar i necessito treballar, necessito moure’m”. Mentrestant, té l’esperança que des de Serveis Socials l’ajudin a trobar una habitació.
Jordi González: “No es pot estar tot el dia al carrer. Això mata”
De la presó al carrer
L’Antonio Ruiz, de 53 anys, va complir condemna per robatoris diversos i en sortir es va trobar amb una mà davant i una darrere. “Em vaig veure a la porta de la presó preguntant-me ‘On vaig? Què faig?’”. Des de l’any 2022 viu al carrer, en un campament que s’ha muntat, en una zona boscosa del municipi, on té cuina i fins i tot electricitat gràcies a plaques solars. “Em donen menjar de dos supermercats i de dos restaurants; no me’n falta”, assegura aquest sitgetà. Al Centre Abraham hi va només a dutxar-se: “Gràcies a Déu, no passo gana. El que em menjaria aquí, si ho poden donar a un altre, millor”.
Antonio Ruiz: “Per desgràcia, un s’acaba acostumant a aquesta vida”
Les xifres del sensellarisme
Lídia Casas és una persona sensibilitzada amb aquesta situació que va participar al gener, com a voluntària de Creu Roja i de la Fundació Arrels, en un cens de les persones que viuen al carrer a Vilafranca. El resultat, segons Casas, no va reflectir la situació real perquè no van trobar moltes de les persones que buscaven. Així, aquest recompte va establir en 13 les persones que viuen al carrer a Vilafranca, xifra que la mateixa Creu Roja considera poc realista. Segons Mònica Sanahuja, tècnica de Creu Roja Alt Penedès, “per l’experiència i el coneixement del territori que tenim, estimem que hi podria haver al voltant d’una vintena de persones vivint al carrer de manera habitual”.
Lídia Casas no s’hi va conformar i va anar al Centre Abraham, un espai de servei diürn gestionat per Càritas Diocesana Sant Feliu de Llobregat situat al costat del cementiri de Vilafranca. “Allà vaig trobar molta gent que no havíem vist al carrer, que hi anaven per dutxar-se i esmorzar”. Així van poder calcular que hi ha més de trenta persones que viuen al carrer a Vilafranca. Des de Càritas xifren també en una trentena els usuaris que tenen registrats, amb una mitjana diària d’unes 17 persones que hi van per dutxar-se i esmorzar.
Per la seva banda, el regidor de Drets Socials de l’Ajuntament de Vilafranca, Ramon Zaballa, confirma que la població no té cap recurs d’allotjament nocturn per a persones sense llar, però que el Centre Abraham, que abans només era per a homes per motius d’espai, ara és també per a dones. A més, “el servei va molt més enllà de la beneficència i s’ha convertit en un recurs que dona solució a una part de la problemàtica del sensellarisme”, assegura. També s’estan fent passos en l’àmbit de la vegueria per disposar d’un establiment “que ofereixi allotjament inicial a persones sense llar i posteriorment treballar les altres problemàtiques”.
