Dos desnonaments en un dia a Vilafranca
Dues famílies vilafranquines amb ordres de deixar el pis on viuen han tingut sorts diferents
La Nadiya té dos fills (d’11 i 7 anys) i treballa, però no cobra un sou prou alt perquè les immobiliàries la tinguin en compte. “Si treballes de netejadora o de cuinera, et diuen que no”, assegura. Fa cinc anys que viu en un pis d’urgència residencial de la Generalitat, però no perquè hi hagi pogut accedir, sinó perquè en el seu dia algú li’n va facilitar la clau, a canvi de diners. Evidentment, és una ocupació, però perquè, segons ella, no té cap altra opció. La data d’avui fa temps que la tenia gravada al cap, perquè era el dia que s’havia d’executar el desnonament que se li havia notificat. El segon.
Les 11 del matí era l’hora prevista perquè arribés la comitiva judicial. Des de força estona abans, una desena de voluntaris del Sindicat de Llogateres Penedès i veïns li feien companyia al seu portal del carrer Falcons, al barri de la Girada. L’hora ha arribat, però no es veia cap moviment. Ni cotxes de Mossos (que és habitual que vinguin en aquests casos) ni comitiva judicial. Després d’unes quantes trucades, l’advocada ha donat la bona notícia: el desnonament s’ha suspès. Tanmateix, una bona notícia temporal, igual que li va passar el primer cop, ja que només allarga l’agonia de tornar a posar data per tornar-ho a provar. La Nadiya i tota la gent que l’acompanyava s’han abraçat i ella s’ha emocionat, però no hi havia temps per perdre. Ràpidament s’han organitzat cotxes perquè calia anar a fer costat a una altra família de Vilafranca.
Un cas diferent
Al carrer de les Cabanyes, al barri de l’Espirall, ja hi havia veïns fent costat a la família. En aquest cas, pare, mare, un nen de dos anys (ell i la mare no han baixat del pis), una filla de 17 anys i un fill de 16. Tenen un germà més gran, ja casat i que viu fora. Els voluntaris del Sindicat s’afegeixen al grup.
La filla de 17 anys, que es diu Isa, és qui fa de portaveu de la família. Porta tota la documentació en una carpeta i explica la situació als representants del Sindicat de Llogateres i a la premsa. Viuen en aquest pis des del 2009 i han pagat sempre el lloguer. Fa dos anys es va acabar el contracte i el propietari els va dir que no els el renovava perquè volia vendre el pis. Aquí va començar tot. Segons el Sindicat de Llogateres, és racisme immobiliari: “Si truques per anar a veure un pis i tens un cognom català tot va bé, però quan dius que et dius Hassan o Mohamed, de sobte resulta que el pis ja està llogat”. La família no trobava alternativa, diuen que ningú no els lloga cap pis, malgrat que tenen bons ingressos i poden pagar sense problemes. De fet, no han tingut dret a advocat d’ofici perquè superen el llindar d’ingressos, i tampoc no els pertoca certificat de vulnerabilitat. Perquè no els consideressin okupes, han continuat pagant el lloguer cada mes. Però l’estiu passat van rebre la notificació de desnonament. Estan a la llista d’espera d’un habitatge de la Mesa d’Urgència de la Generalitat i han fet tots els tràmits que Serveis Socials els han recomanat, però tot això va per llarg.
A l’hora establerta (les 12 del migdia) arriben dos agents vestits de paisà i s’identifiquen com a mossos de mediació. Parlen amb l’Isa per conèixer la situació de la família i el perquè del desnonament, i esperen. Tothom espera. Ha arribat també un vehicle logotipat de Mossos d’Esquadra amb tres agents, que espera al principi del carrer. Més apartat hi ha un home, que resulta ser el propietari, representant d’una comunitat de béns que és propietària de 21 immobles a la comarca. Quan la família ho comenta als mossos de mediació, aquests s’hi acosten a parlar, i després proposen a la família de demanar al propietari una moratòria de dos mesos (fins que s’acabi el curs) perquè puguin continuar buscant pis, i permetre visites de possibles compradors del pis. La família ho accepta, però encara ho han de plantejar al propietari.
Negociacions llargues
La comitiva judicial arriba una hora després del que estava previst. Són una secretària judicial i l’advocat del propietari. També arriba una furgoneta d’una empresa de serralleria; un dels operaris s’acosta al portal per fer una foto de la porta, però un membre del Sindicat de Llogateres la tapa. L’operari acaba fent una foto de la façana, i se’n van.
Mentrestant, els mossos de mediació parlen ara amb la família i un representant del Sindicat, ara amb el propietari i el seu advocat. Es van desplaçant carrer amunt i avall en funció d’amb qui toca parlar. Al cap d’una estona, el grup es fa més gran, amb dos dels agents uniformats i el pare de la família. Sembla que la negociació s’hagi de tancar aviat, però es va allargant. “Que s’allargui tant no és bon senyal”, diuen membres del Sindicat de Llogateres. “L’objectiu d’avui és que no marxin del pis, perquè si els fan fora, ja no hi ha res a negociar. Però mentre hi siguin, es pot continuar negociant”, asseguren.
Finalment, a quarts de 3 del migdia, es tanca un acord de mínims: la família es pot quedar tres setmanes més, per mirar de trobar un lloc on anar. Des del Sindicat es mostren pessimistes: “Si no han trobat res en mig any, com ho han de trobar en tres setmanes?”, però, de tota manera, han aconseguit l’objectiu que avui la família es pugui quedar a casa i tingui tres setmanes de coll per negociar altres condicions amb el propietari, sense la tensió del moment, o de tenir sort i trobar un altre pis. Aquest cop no hi ha abraçades ni manifestacions d’alegria.
