“El turisme no depreda, qui depreda és l’ésser humà”

19/09/2022 - 12:00h

Entrevistem la directora general de turisme, Marta Domènech, amb qui hem parlat de l’aposta del departament pel turisme enogastronòmic

Marta Domènech coneix bé el terreny turístic. La seva família s’hi dedica des de fa gairebé un segle, regentant l’Hotel Hostal Sport de Falset (Priorat). Potser per aquest motiu té tan clar quin és el camí que ha de seguir el sector a Catalunya. Directora general de Turisme des de fa poc més d’un any, Domènech lidera la nova estratègia del Departament, que implica apostar decididament per l’enogastronomia. Hem parlat amb ella després de les visites que ha fet, aquest dimecres, als cellers Vallformosa i Codorníu.

Catalunya és turisme.
Sí, sense cap mena de dubte. El turisme és un dels puntals de la nostra economia, malgrat que moltes vegades es critiqui. Sense el flux de visitants que rebem cada any no tindríem l’aeroport que tenim, per exemple. Amb 7,5 milions d’habitants que som actualment, no ens podríem permetre mantenir el magnífic patrimoni cultural i històric que tenim si no fos pel turisme.

Malgrat tot, la turismofòbia creix…
És evident que, com tot, el turisme té la seva cara i la seva creu, el seu yin i el seu yang. Sabem que hi ha punts calents, però els estem treballant. Lloret, per exemple, està fent una feina ingent per tenir una piscina olímpica que atregui turistes suecs, noruecs o finlandesos en èpoques en què no rep tants visitants. Però aquests vindran vint dies a l’any. Què passarà la resta de mesos? Doncs que seran els residents els que podran aprofitar aquestes infraestructures. Això moltes vegades no es veu, i només es parla de les incomoditats que genera el sector. Però el turisme no depreda, qui depreda és l’ésser humà.

S’ha de fer feina per conscienciar la població.
L’estem fent. Parlar de turisme és molt fàcil, tothom ho pot fer, i això fa que qualsevol es vegi en cor d’opinar, que sigui tema de moltes tertúlies de sobretaula. Si estiguéssim parlant d’indústria química, segurament això no passaria… Perquè, digue’m què no és turisme? Poder desplaçar-nos, viatjar, forma part de la nostra llibertat. Tots som turistes. Si prenem això com a base, hem de tenir clar que és necessari dotar-nos d’una bona estructura i posicionar-nos.

La formació de bons professionals que s’hi dediquin també és bàsica.
Sí, i tant. Hem d’explicar als alumnes de tercer i quart d’ESO que estudiar turisme és molt xulo. És una formació que poden fer al país -hi ha grans centres educatius-, i també poden treballar aquí. Si no som un territori orgullós del nostre turisme, difícilment les generacions que pugen entendran que és una cosa positiva.

No es percep com una cosa bona dedicar-se al turisme?
El sector del turisme és molt sacrificat. Treballem quan tothom fa vacances (per sort!), però és una cosa que el sector a d’aprendre a equilibrar. Turisme no és només ser cambrer, o cuiner o netejar habitacions. El sector turístic és molt més que tot això, és un ofici, com ho poden ser la medicina o el periodisme. En això em baso quan faig polítiques per al sector, en l’esforç que han hagut de fer les generacions que mhan precedit, i el que costa tirar en negoci endavant, però sobretot en la passió amb la què m’hi dedico.

L’enogastroturisme és clau per capgirar la visió que es té del sector?
Per mi és cabdal. Jo no puc dir una altra cosa, perquè el vi corre per les meves venes. Dormo sobre llicorella a Falset! Però això s’ha de posar sobre paper. No només hem de diagnosticar, sinó que hem d’executar.

Quin pla tenen?
Hem detectat quatre necessitats molt grans, a les quals l’enogastroturisme pot donar resposta. El primer és l’estacionalització. Diuen que el sector turístic no paga bé, i per això molts no s’hi volen dedicar. No és cert. El conveni és bo, però el problema és que es treballa pocs mesos a l’any, en segons quines regions. Això ja ho estem trencant. Cada vegada es dilueixen més les dates d’obertura i tancament. El segon és la diversificació. No som només turisme de sol i platja. Aquest tipus d’oferta ja la tenim molt ben estructurada i madurada, però hem d’anar més enllà, som molt més que tot això.

Què vol dir?
Què diferencia Lloret de destins com Cuba, Grècia, Turquia, Malta, Niça? També tenen sol i platja, però el lloc on està ubicat Lloret és únic. El seu interior, la seva tramuntana, el seu Empordà, la Selva. La proximitat amb paratges com el de la Vall d’Aran o la plana de Lleida. Només hem de replicar el que hem estat capaços de fer a la cuina: el mar i muntanya. Aquest pollastre amb gambes. És això.

Encara li queden dos reptes.
Hem d’aconseguir una millor distribució de la gent pel territori, que no tothom vagi als mateixos llocs. Catalunya és una destinació de destinacions. Aquí, l’oferta és il·limitada i a només tres hores en cotxe o tren de punta a punta. A un turista de Minnesota això li fa pessigolles.

Som una destinació única?
Per mi sí, sense cap mena de dubte. Única, diferent, singular. I el que ens ho fa és poder explicar la nostra idiosincràsia com a tal. En un moment en què el món és completament visual –pots tenir la sensació que has estat en llocs que mai has visitat perquè els has vist en una pel·lícula, per exemple–, el que ens farà diferents és que els residents es converteixin en amfitrions, i els turistes passin a ser hostes a casa nostra. I això només passa si som capaços de mantenir el que som. Ballem amb espardenyes, i bevem amb porró. No ho canviem, això.

A l’enoturista li és igual la temperatura de l’aigua, perquè viatja durant tot l’any. I què fa?, recorre el territori. Per nosaltres és un client molt bo”

Marta Domènech, directora general de Turisme

L’enoturista gasta 3,5 vegades més al territori que un altre visitant.
A l’enoturista li és igual la temperatura de l’aigua, perquè viatja durant tot l’any. I què fa?, recorre el territori. Per nosaltres és un client molt bo. Fins ara, no s’havia planificat mai amb aquesta oferta com a base, i nosaltres ho hem fet. Això sense deixar de banda l’altra oferta.

El turisme gastronòmic i del vi permet promocionar tota mena de territoris.
El turisme representa el 12% del PIB català, però en algunes comarques és el 33%. Moltes són zones petites que l’únic que tenen és això. Necessiten inversió per poder mantenir les infraestructures, perquè si no d’aquí a uns anys en lloc de fer polítiques turístiques el que hi haurem de fer seran polítiques de repoblament.

Aquesta és la màgia de l’enoturisme.
El turisme del vi ens explica tot el país per igual. El relat de sol i platja no representa Osona, i Gaudí tampoc les terres de l’Ebre. Però totes les zones de Catalunya tenen algun indret en què es fa vi. I la gastronomia, et preguntaràs? Som la comunitat autònoma amb més estrelles Michelin, però els que les han guanyat són fills de la cuina de xup-xup, d’aprofitament.

Quan van presentar el pla d’aposta per l’enogastronomia, van dir que volien que Catalunya fos com la Toscana o la Xampanya. No és un objectiu massa ambiciós?
Volem ser el que som, ni més ni menys. I treure pit. Molts pensen que no som prou bons. Quan algú ens diu que som especials, contestem que no n’hi ha per a tant. Ens costa molt vendre’ns, perquè som uns acomplexats. Tenim un producte excel·lent, un territori excel·lent, una idiosincràsia brutal, i hem de fer-ne bandera.

També et pot interessar

Comentaris