“Per mi, enamorar-me del xampany no ha suposat deixar d’estimar mai el cava”

01/08/2022 - 15:52h

Entrevistem Jordi Melendo, autor de la ‘Guía Melendo del Champagne’

Al preàmbul de la Guía Melendo del Champagne 2022-2023 (Andana Edicions) –aviat se’n publicarà la cinquena edició–, el crític de xampany nord-americà Peter Liem defineix Jordi Melendo com “l’expert de referència” sobre aquest escumós al mercat espanyol, i assegura que Melendo és un dels comunicadors a escala internacional que coneix més profundament el xampany i tot allò que l’envolta. Barceloní de naixement i penedesenc d’adopció, Jordi Melendo viu a Reims –la capital històrica de la Xampanya– des de fa gairebé un any, des d’on continua amb els estudis i la recerca sobre l’escumós francès i la seva difusió.

Com va la seva vida per la Xampanya?
Bé, m’hi sento molt ben adaptat. Quan viatjo a Catalunya no em sento estrany, però quan torno a Reims tinc la sensació que soc a casa meva de veritat. Tot el meu entorn m’ho ha posat fàcil i avui dia, amb els mitjans que tenim, estic en contacte de manera molt directa, i sovint, amb la meva família i els meus amics.

Viatja sovint a Catalunya?
Sí, molt, i també per tot l’Estat espanyol. La meva activitat com a ambaixador del xampany així m’obliga i aviat, amb la publicació de la nova edició de la Guía Melendo del Champagne, encara hauré de viatjar amb més freqüència.

Serà la cinquena que publica.
Efectivament. A més, penso que serà la millor de totes les que s’han publicat, ja que millora molt pel que fa a contingut i a quantitat de productors que hi participen amb les seves mostres.

Quants hi participen?
Més de 200, entre grans cases, petits productors i cooperatives, amb quasi 700 referències. Tampoc és massa si tenim en compte que a la Xampanya conviuen 360 productors –que poden, o no, tenir vinyes en propietat, però compren raïm–, 143 cooperatives i quasi 5.000 viticultors que elaboren amb vi provinent de vinyes de la seva propietat. Amb tot, si tenim en compte la història i l’estil de cada elaborador, la varietat de raïm o el seu terrer de procedència, entre d’altres, la diversitat del xampany és realment impressionant.

I on rau el fet que els vagin bé les coses?
Principalment, perquè s’ha aconseguit arribar a un equilibri, després de moltes dècades, gràcies a un fet insòlit dins del món del vi: la zona de producció disposa d’unes 34.000 hectàrees –el 90% de les quals són propietat de 16.000 viticultors–, i el 90% de la producció total d’ampolles la fan els elaboradors que compren raïm.

Això, evidentment, també influeix en el preu del raïm…
El preu del quilo supera els 6 euros, cosa que permet al viticultor viure dignament. Els grans productors necessiten aquest raïm per assolir objectius de vendes. Hi ha acord, perquè estan obligats a entendre’s. A més, han trobat sistemes per autoregular-se, i sobretot, quan han de defensar el nom del xampany, van tots a una.

Són preus molt bons.
Sí, però no és fruit de la casualitat. Són empremtes que deixa la història. A finals del segle XIX i primers de XX, el viticultor a la Xampanya havia de fer altres feines per poder sobreviure. Tinc amics que els seus avis o besavis eren fusters, paletes, perruquers… Feines que compaginaven amb la vinya. Mentrestant, els grans productors, que els pagaven una misèria pel seu raïm, en portaven de tot França, fins i tot de colònies com Algèria, per produir xampany. Però el 1911 va esclatar la revolució dels ‘vignerons’, els pagesos van dir prou i van sortir al carrer indefinidament. Van cremar cases de grans productors, van destruir les ampolles…

Quin enrenou.
París va haver d’enviar l’exèrcit per aturar aquesta revolta, que va fer veure als negociants que, o arribaven a un acord amb els viticultors, o no hi havia pastís per a ningú. Tot i patir dues guerres mundials i un període d’entreguerres de penúries, aquests fets del 1911 va ser l’inici d’un procés que va culminar el 1941 amb la creació del Comité Interprofessionnel du vin de Champagne, amb unes normes i mecanismes de funcionament que encara ara són el mirall per a totes les regions vitivinícoles del món.

Abans ha parlat dels sistemes per autoregular-se. A quins es refereix?
A la reserva interprofessional. És única al món, i el millor exemple de la seva tasca és que ha succeït els darrers anys. El rendiment mitjà per hectàrea és d’uns 11.500 quilos, i a cada verema el Comité Champagne, que seria l’equivalent al Consell Regulador, determina el rendiment de la collita. Aquest comitè està format per 6 vocals que representen el negoci, o sigui, els que compren raïm, i 6 vocals dels viticultors, sota la copresidència d’ambdues parts i la direcció general d’un càrrec executiu.

Les decisions es prenen a mitges.
La de 2020 va ser una gran collita, tant en qualitat com en quantitat, però la situació de la Covid-19 feia preveure un futur incert pel que fa a les vendes. Per això, inicialment es va reduir el rendiment a 8.000 quilos, tot i que més tard es va augmentar fins als 8.500. El 2021, en canvi, la collita va ser de les més dolentes que es recorden. No hi havia prou raïm, i el comitè va desbloquejar vi de la reserva interprofessional per assolir l’equivalent a un rendiment de 10.500 quilos.

Quines diferències d’anyades…
La Xampanya és una regió que històricament ha estat molt castigada per un clima extremament fred. Hi ha collites molt bones i d’altres molt dolentes. La tècnica de barrejar vins de diferents collites per obtenir un equilibri té molta importància, tant en el pla qualitatiu, com per a l’equilibri econòmic del sector.

Fa un moment, feia referència als efectes de la pandèmia en les vendes de xampany. Com va afectar?
Quan em vaig instal·lar a la Xampanya el mes d’agost de 2020 hi havia un desànim generalitzat. Es preveia una collita molt dolenta després d’un any nefast, en què hi va haver moltes pluges, gelades, pedregades, tempestes, i les vendes no eren gaire esperançadores. Pensaven que no arribarien a vendre 300 milions d’ampolles. Però a partir del setembre les vendes van començar a créixer espectacularment a tot el món i l’any es va tancar amb una comercialització de 322 milions, només a Espanya, que és el novè marcat mundial del xampany. Es va créixer un 45,7% en volum i un 52,2% en valor. I de juny de 2021 a juny de 2022 s’han superat els 330 milions.

Hi ha preocupació pel canvi climàtic en aquesta regió francesa?
Molta. Aquest any és un clar exemple d’aquest tema. Les temperatures són més altes que abans. Encara no ha començat l’estiu i ja s’han viscut setmanes molt caloroses. Es preveu que la verema començarà a finals d’agost. El canvi climàtic pot perjudicar molt el futur del xampany, un vi que neix i es desenvolupa al llarg dels segles de manera empírica, trobant solucions per a totes les dificultats davant un clima poc favorable per a la viticultura. Ja hi ha equips d’experts estudiant com es podrà fer front a aquest problema en el futur.

Aquesta pregunta li deuen fer moltes vegades… Com veu el cava des de la terra del xampany?
Per una banda, sento certa tristesa, perquè jo vaig tenir la sort de viure l’eufòria del cava a començaments dels anys vuitanta. Realment va ser una època molt bonica. El 1986 vaig publicar el meu primer llibre sobre el cava, i va ser aquest el que em va obrir les portes del món dels escumosos. Enamorar-me del xampany no ha suposat per a mi deixar d’estimar el cava. A vegades he hagut de dir alguna cosa, no en contra del cava, sinó més aviat de com s’ha fet la gestió d’un producte que tenia, i té, potencial de qualitat, però que a poc a poc ha anat perdent prestigi en oblidar l’origen i la identitat.

Quin és, per vostè, el motiu d’aquesta pèrdua de prestigi?
Quan el 1986 vaig publicar aquest llibre sobre el cava que li comentava, vaig demanar al Consell Regulador dels Vins Escumosos –nom que rebia aleshores el CR Cava– una relació de productors, que apareix al final. Hi havia poc més de 100 elaboradors, i uns 90 eren del Penedès. Miri ara el llistat del Consell Regulador del Cava. D’altra banda, hi ha el tema del preu del raïm, un mal endèmic que també es repeteix a altres regions vitivinícoles espanyoles i europees. No cal pagar els més de 6 euros que es paguen a la Xampanya, però tampoc el que es paga a la Regió del Cava.

Hi ha qui culpa les grans empreses cavistes d’aquesta situació.
La política de baixos preus de les grans empreses ha fet molt de mal, i les principals ara estan en mans de capital estranger. Sortosament, els que han fet la feina ben feta, quedant-se o sortint del paraigua del cava, poden tirar endavant gràcies al fet que la qualitat està més que demostrada i contrastada. Però per sobre de tot això, per a mi, el problema més important –sobre el qual sento parlar des que tenia catorze anys– és la falta d’unió. Ha mancat entesa, diàleg, anar tots a una. No hi ha hagut sentit de gremi, de valor col·lectiu.

I això, no passa la Xampanya?
Sap, a la Xampanya tots van units. És cert que amb els anys, i ara més de prop, he conegut les picabaralles entre membres d’una mateixa família, la competència feroç entre els grans grups productors o les lluites internes que existeixen. Però són això mateix, internes, de portes endins. De portes enfora, ‘tous ensemble’ (tots junts) per defensar el que ens uneix.

També et pot interessar

Comentaris