Als 70 anys del primer tres de vuit descarregat del segle XX

Dues imatges de l’històric castell.
15/10/2021 - 13:00h

Reportatge de Pere Ferrando sobre el primer 3d8 del segle passat que van descarregar els Nens del Vendrell, el 15 d’octubre de fa 70 anys

Aquest divendres, 15 d’octubre, fa justament 70 anys que els Nens del Vendrell van descarregar per primer cop al segle XX el 3 de 8, conegut modernament com el “pare dels castells”.

Es tractava de la primera construcció recuperada del segle XX, i s’havia d’anar al segle XIX per trobar-ne la darrera. Va ser en el marc de la Fira de Santa Teresa local, justament el dia que la colla celebrava, sense actes commemoratius especials, el 25è aniversari de la fundació de la colla. Cap millor manera de celebrar l’efemèride que sumar un nou pis a aquell 3 de 6 completat per la Fira del 1926.

Cap a noves fites
La gesta, com totes les castelleres, va ser el resultat d’una evolució que arrenca uns quants anys endarrere, després d’haver superat els anys més durs de la postguerra.

Cap al 1945 la colla vendrellenca, sota les ordres novament del Jan Julivert, va començar a tractar de tu a tu els Xiquets de Valls, oferint millors castells que els vallencs en un dels moments clau de la temporada com és la diada de Sant Fèlix de Vilafranca.

El 4 de 8, la torre de 7 i el 3 de 7 per sota esdevenen els cavalls de batalla amb els quals les dues colles es disputen el lideratge.

Un cop consolidats aquests tres castells, vendrellencs i vallencs es van marcar noves fites, com ara el pilar de sis i el 3 de 8. A Valls, la Muixerra es va decantar exclusivament pel 3 de 8, mentre que al Vendrell es van explorar els dos camins: els Nens van intentar sis cops l’espadat fins a la Fira del 1951, exactament la mateixa quantitat d’intents del 3 de 8 fins a la mateixa data.

Curiosament, els vallencs també van provar sis cops el 3 de 8 al mateix període.

Gairebé carregat
El primer intent del 3 de 8 dels Nens va tenir lloc per la festa major de Vilafranca del 1947. El castell va anar tan bé que, segons els testimonis, no es va considerar carregat perquè l’enxaneta no havia fet l’aleta. Sigui com sigui, aquest exceŀlent intent va fer obrir els ulls a tot el món casteller que el castell tornava a ser factible, després dels dos carregats per la colla Nova el 1934 i 1935 a Torredembarra.

El segon intent es va provar per la mateixa diada vilafranquina de l’any següent, 1948. En aquest cas, es va despenjar el pom de dalt. Dos mesos més tard, al Concurs de Castells celebrat a Reus l’u de novembre, la colla el torna a tirar, però la construcció es trenca a nivell de quarts amb els dosos posats. Tot indicava que, en comptes de progressar, el castell es feia esquerp.

Per això ni la temporada 1949 ni la del 1950 es va tornar a provar. Mentrestant, però, es produeix un fet que tindrà una incidència directe en els següents intents.

El setembre del 1948 es funden els Castellers de Vilafranca. La bona relació del seu fundador, Oriol Rossell, amb el cap de colla dels Nens, Joan Julivert, va possibilitar que uns quants castellers vendrellencs reforcessin la colla vilafranquina en les seves primeres sortides, tot seguint l’ancestral costum de teixir complicitats entre colles de distint nivell, com ara les que mantenien els mateixos Nens amb els Xiquets tarragonins.

L’ajut entre vendrellencs i vilafranquins fou recíproc. Aviat un grup de canalla vilafranquina molt bona que havia emergit aquells anys va reforçar les files dels Nens. Per saber-ne els detalls, remetem el lector a l’entrevista publicada també aquest divendres al 3d8 a l’Enric Giménez “Gimenall” i a l’Emiliano García “Garcelló”, dos dels cinc vilafranquins que van pujar al primer 3 de 8 que estem commemorant.

Els altres tres foren Leopold García, Antolí Giménez i Ramon Giménez (vegeu llistat).

Tornen els intents
L’estiu del 1951, Julivert creu que torna a ser el moment de tornar-lo a provar. Ho farà per Sant Zacaries, 9 de setembre, a la carretera del Dr. Robert del Vendrell.

Respecte al primer intent del 1947 veiem com l’únic que repeteix posició a segons és Josep Ivern “Petaquilla”; els altres dos son nous: Jaume Fortuny “Mosso” i Ricard Traveria “Gilet”.

La construcció es va provar dues vegades: la primera es va desmuntar per indecisió de la canalla i la segona es va trencar a nivell dels terços amb els dosos col·locats.

Quinze dies més tard, per Santa Tecla a Tarragona, es torna a intentar amb l’Alfons Sendra “l’Alfonso dels Monjos”, casteller de la Muixerra que havia passat prèviament per les files vilafranquines aquell Sant Fèlix, substituint el Ricard “Gilet”. Al pom de dalt hi van anar els esmentats “Garcelló” de cassola i “Gimenall” d’enxaneta. Novament es va despenjar el pom de dalt quan el castell era gairebé carregat.

Tres setmanes després arriba la Fira. Julivert, que va continuar creient en l’empresa, va ultimar els darrers canvis: un a nivell de terços i el canvi de rol dels dos darrers pisos respecte a l’intent de Tarragona: “Gimenall” pujaria de cassola i “Garcelló” d’enxaneta. I, fins a l’últim moment, un darrer canvi: ell mateix substituiria al “Petaquilla” a segons.

Fou així com els Nens van escriure aquell dia una de les pàgines més destacades de la història castellera contemporània: descarregar el primer 3 de 8 del segle XX.

La gesta va tenir una gran repercussió en l’àmbit casteller i fins i tot en algunes publicacions generalistes. I, és clar, dins la vila, amb poesia inclosa de l’incondicional aficionat Llorenç Arbós Romeu.

La importància de la fita assolida es fàcilment mesurable si es té en compte que, lluny de consolidar-se, el 3 de 8 només es va poder carregar a les temporades següents: tres cops els Nens, una la Muixerra i set la colla Vella de Valls.

Hom va necessitar divuit anys per veure el segon descarregat del segle, el 1969, a la mateixa diada de la Fira, i per la mateixa colla que el primer, els Nens del Vendrell. Només dos castellers van tenir l’honor de pujar als dos castells: Jaume Fortuny “Mosso” a segons i Ramon Giménez “Gutxo”, que va baixar de terços a segons.

Deien alguns testimonis presents a la plaça aquella fira de 1951 que, entre el públic que l’omplia de gom a gom, es trobava el Salvador Miró, fill i pare de castellers, segurament l’únic testimoni viu que havia viscut els grans castells del segle XIX, que va pujar els darrers més importants i també els havia vist desaparèixer. Tenia 88 anys i, en veure la proesa, va sentenciar emocionat: “Ara ja em puc morir”.

També et pot interessar

Comentaris