“Moltes depressions no es diagnostiquen perquè la gent té por de les etiquetes”
Entrevistem Josep Ayllón, metge de família i responsable del CAP Alt Penedès, amb qui parlem de la depressió
El primer dijous d’octubre se celebra el Dia Europeu contra la Depressió, la malaltia mental més freqüent i –abans de la pandèmia de Covid-19– la segona causa de discapacitat al món (tot i que es preveu que el 2030 sigui la primera). Aprofitant la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental el diumenge 10 d’octubre, hem volgut entrevistar el responsable del CAP Alt Penedès, Josep Ayllón, amb qui hem parlat de la depressió i del paper de l’atenció primària en aquesta malaltia.
Quin és el circuit que segueix l’atenció primària per tractar els casos de depressió?
És molt senzill: quan una persona creu que pot estar deprimida, el que ha de fer és anar al metge de família, que li farà una petita visita amb una entrevista i en traurà un diagnòstic clínic. És una entrevista orientada a la banda psicològica, però, evidentment, primer descartem causes orgàniques, perquè, per exemple, també es pot estar baix de moral perquè es té anèmia.
Suposo que hi ha molta gent que no va al metge tot i creure que té depressió, oi? Als CAPs diagnostiquen d’ofici, o ha de venir el pacient a dir-ho?
La depressió és un problema amb un alt grau d’infradiagnòstic, perquè la gent creu que no està ben vist estar depressiu i té por de les etiquetes, perquè encara ara està estigmatitzada. La gent és molt reticent a consultar, i ens trobem amb molts casos que veiem nosaltres, sí. I cal dir que val la pena anar al metge tothom que vegi que no està bé.
Quins són els principals senyals d’alerta?
Cal diferenciar la simptomatologia típica d’un adult a la d’un adolescent. Així, per exemple, a l’adult s’ha de sospitar si hi ha un ànim baix, tristesa, desesperança, si perd interès en les coses que abans li agradaven, si està de mal humor o irritable, si sent una pèrdua d’energia, si dorm poc, si té dificultat per concentrar-se, si se sent culpable per tot el que passa o és massa crític amb ell mateix… També si li disminueix el desig sexual i si, evidentment (en casos més greus), sent que té ganes de posar fi a la seva vida. Si algú experimenta algun d’aquests símptomes, cal que vagi al metge.
I en els adolescents?
L’adolescència ja de per si és una època complicada. Amb canvis d’humor, per exemple. Però cal estar alerta si hi ha un excés d’aïllament social, abús de substàncies, canvis en la conducta… O si es tornen apàtics o se’ls acaba l’energia molt ràpid…
La pandèmia ha fet que hi hagi moltes malalties, tret de la Covid-19, que hagin quedat en un segon terme. Ha estat el cas de la depressió?
Des d’atenció primària hem donat resposta a la depressió tal com hem fet sempre. Però és veritat que la pandèmia ha sigut un factor desencadenant per a molts nous casos, ja que ha suposat un canvi molt gran de la manera de viure, pèrdues sobtades d’éssers estimats… La pandèmia ha impactat molt a nivell social i econòmic, entre altres, i això ha generat molt estrès i depressió. Però pensi que la depressió és una de les malalties que l’atenció primària veu més sempre, fins i tot abans de la pandèmia.
Els casos de depressió els atén el metge de família?
Com que és un dels problemes més habituals que tractem, no treballem sols. Dins el CAP hi ha professionals de la salut mental del Centre de Salut Mental d’Adults amb els quals treballem en xarxa des del mateix centre d’atenció primària, cosa que els usuaris agraeixen perquè no s’han de desplaçar i tenen aquesta proximitat que els fa sentir més còmodes. Tenim psicòlegs, psiquiatres i també personal d’infermeria.
La gent també és reticent a venir al metge per una possible depressió per por de la medicació?
Un episodi depressiu té diferents nivells de gravetat i sovint no cal medicar, perquè amb teràpia psicològica n’hi ha prou. En cas de dubte o de casos greus, tenim l’equip de suport, i és molt habitual que portem pacients conjuntament. A més, ara s’ha dotat de més recursos aquest programa de reforç de salut mental i tenim un psicòleg dos cops per setmana i no un, com fins ara.
Hi ha gent amb més facilitat que altra per caure en una depressió?
Sí. Així, per exemple, si ja s’ha tingut una depressió és més fàcil recaure-hi, o si es tenen familiars amb depressió. A més, cal destacar que l’alcohol i les drogues fan que sigui molt més fàcil recaure en una depressió i, si ja la tens, empitjoren molt l’estat. Les dones, després del part, també tenen molt més risc, per exemple. Cal tenir sensibilitat per saber què passa i, si aquella persona necessita ajuda, oferir-li. Però no totes les depressions es tracten amb fàrmacs, ni molt menys. De fet, els metges intentem no medicalitzar, perquè a vegades el que està passant a aquella persona és un trastorn adaptatiu perquè la vida li ha donat un revés, però això no vol dir que necessiti medicació per tirar endavant. Qualsevol estarà trist en una situació dura, però primer cal suport psicològic i no donar medicaments, si no són estrictament necessaris. L’important és que la persona en qüestió vagi al metge i fer-li un bon diagnòstic. I descartar causes orgàniques perquè, tal com he comentat, el cos té sempre una forma de manifestar que no està bé. Molts cops tinc pacients que venen amb un mal en un lloc o un altre i mai es pensarien que el que tenen és una depressió que se li està manifestant pel cos en forma de dolor.
