“No confio en la taula de negociació, però no podem perdre la bandera del diàleg”

Un moment de l’entrevista amb Quim Forn a la seu de l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural
Judit Benages
08/10/2021 - 17:30h

Entrevistem l’exconseller d’Interior, Quim Forn, durant la seva vista a Vilafranca per agrair als Músics per la Llibertat el seu suport mentre era a presó

Joaquim Forn, exconseller d’Interior del Govern de la Generalitat, va ser el dia 1 d’octubre a Vilafranca per participar en l’acte dels Músics per la Llibertat, que ara toquen els divendres per reclamar el retorn dels exiliats. Tal com ell comentava pocs minuts abans de sentir-los, sabia que des de Vilafranca se’ls havia donat suport mentre eren a la presó i no volia perdre l’oportunitat d’agrair-los el gest personalment. Forn va sortir de la presó de Lledoners el passat 23 de juny després de 1.328 dies entre reixes. Ho va poder fer gràcies als indults decretats pel govern espanyol. Havia estat condemnat a 10 anys i sis mesos i a inhabilitació per un delicte de sedició.

L’entrevisto en el quart aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, però primerament voldria saber com està. Què li costa més de la vida fora de presó?
Ara ja podria dir que estic força adaptat. Potser el que em costa més és el tema dels horaris, perquè a la presó a les 6 ja estàvem llevats i anàvem a dormir molt d’hora, i aquí (sobretot les primeres setmanes) el meu cos mantenia el mateix horari. Ara, a poc a poc, vaig fent un horari més similar al d’abans d’entrar a presó. També em costa fer tràmits administratius del dia a dia. No sé per què, però se’m fan encara una muntanya. Però bé, content d’estar a casa, evidentment.

Suposo que molta gent li va preguntar per què va tornar de Brussel·les el 31 d’octubre del 2017 sabent que era molt possible que l’empresonessin…
Sí, però no hi ha un sol motiu. Tant a la presó com a l’exili es pot fer feina. A més, sabíem que podria haver-hi la possibilitat que ens tanquessin, però tampoc la certesa i, en el fons, pensàvem que no ho farien, esclar. En el meu cas també hi havia qüestions personals, com que la meva mare era molt gran. Va morir fa uns mesos, i jo sabia que ella no es podria desplaçar a visitar-me a l’exili. I si em quedava a l’estranger potser no la podia tornar a veure més. A banda, també hi havia el major Trapero i part de la cúpula dels Mossos d’Esquadra processats, i jo no volia deixar-los sols, ja que era el seu cap polític. Vam parlar-ne i vam decidir que cadascú faria el que li semblés oportú, i per això alguns vam tornar i d’altres no.


Com recorda el dia 1 d’octubre del 2017?
Recordo les dues cares de la moneda. Una d’elles, la de preocupació i patiment per la brutalitat policial que va haver-hi. L’altra, la part bona, que va ser la determinació de la gent per votar. L’1-O va ser una victòria del poble, perquè es van fer aquell dia seu, malgrat tots els impediments que va posar l’Estat. I, repeteixo, malgrat la brutalitat policial, van votar 2, 3 milions de persones. Per a mi va ser un autèntic èxit gràcies a la voluntat de la gent.

Ara, sabent tot el que ha passat després, hauria fet alguna cosa diferent?
Del dia 1 d’octubre no, res de res. Sobretot, perquè la brutalitat policial no depenia de nosaltres o de si haguéssim fet alguna cosa diferent o no.

Si em diu que del dia 1 no faria res diferent… vol dir que canviaria el que va fer algun altre dia?
Fins al dia 3 d’octubre jo no canviaria res. Però a partir d’aleshores crec que la unitat que teníem es va anar perdent. Els que estàvem al capdavant, tant políticament com socialment, vam començar a tenir estratègies diferents, i això em sap molt de greu. Crec que va ser un gran error.

Vol dir que no hi havia unitat al govern?
Vull dir que es va perdre la unitat dels independentistes, que fins al dia 3 d’octubre havia estat màxima. Però a partir d’aleshores ja no. O aquesta és la sensació que tinc jo.

Entén que molts independentistes estiguin decebuts amb com s’ha fet tot plegat?
Sí, i tant. Però he de dir que ningú regala res. La independència no ens caurà del cel, però és clar que els entenc. Ara bé, la independència portarà molts sacrificis, tant personals com coŀlectius, i això ho hem de saber. S’ha de lluitar, i molt!

També hi ha molta gent cansada, que no entén perquè els polítics no es posen d’acord…
Sí. A la gent que està cansada, jo li diria que descansi i torni amb més força i ganes que mai. Perquè cal unitat, ja no només del Govern, sinó de les forces polítiques independentistes, i també cal la determinació de la gent. Si falta alguna d’aquestes dues coses, no ho tirarem endavant. Per a mi, totes dues són clau.

Durant tot aquest temps, des de Catalunya s’ha estat repetint que Europa ens mirava i que no deixarien al Govern espanyol ni a la justícia fer determinades accions… però sembla que Europa no ens ha mirat prou… o sí?
Europa ens va mirar, però és cert que Catalunya era un problema més entre tots els que té. Tampoc s’havia de pensar que es decantaria clarament per les reivindicacions independentistes perquè les problemàtiques nacionals es poden viure a altres països d’Europa.

Però no creien que ens mirarien amb més bons ulls?
Ens va mirar, i molt. De fet, alguns dirigents europeus van ser molt clars, especialment després de veure les imatges de l’actuació policial del dia 1 d’octubre, però jo crec que la declaració unilateral d’independència no els va agradar gens i així ho van expressar.

La tornaria a declarar?
Sí, jo la continuo defensant i crec que no teníem un altre camí, des del moment que aplicaven l’article 155, tant si convocàvem eleccions com no. Ells ho feien igual, i això ho teníem clar. A més, el recorregut europeu és molt llarg i ho estem veient… tenim un president Puigdemont que pot anar arreu d’Europa excepte a l’Estat espanyol…

Així doncs, tenen esperances dipositades en la justícia europea?
Sí, moltes. I no són infundades. S’han guanyat recursos a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica… Hem vist el que ha passat a Itàlia… Tot això ens fa tenir esperances que la justícia europea tindrà en consideració les nostres reclamacions. I un segon focus que també cal tenir en compte, que és el que nosaltres mateixos, els presos, podem presentar a partir de les sentències del Tribunal Constitucional. Hi ha presos que ja han tingut resposta al seu recurs d’empara del Tribunal Constitucional i ja han pogut anar a Europa. En el meu cas encara no ho he fet perquè no tinc el recurs resolt, però crec que hi ha possibilitat reals que puguem tenir un pronunciament favorable del Tribunal Europeu de Drets Humans quant al procés que s’ha seguit en el judici.

Cuixart va afirma: “Ho tornarem a fer”. Ho tornarien a fer? I seria exactament igual?
La nostra determinació és seguir lluitant. Nosaltres ho vam intentar i hem après coses. I hi ha coses que segurament modificaríem, esclar.

Quines?
Jo crec que s’ha demostrat que el suport internacional és bàsic. No dic que no es treballés, però en cal més. I hem d’implicar tots els sectors de la societat catalana, i abordar-ho tot amb una absoluta unitat i lleialtat dels diferents actors polítics. Jo crec que el més important és un full de ruta definit amb tot això ben clar, i això ens fa falta. I per això diem que tenim la determinació de tornar-ho a fer. A la presó volien que demanéssim perdó, que estiguéssim agenollats… però no ho han aconseguit. Hem sortit amb les conviccions iguals (o encara més fortes) que quan vam entrar. Continuarem lluitant.

Com van veure els indults?
El primer que he de dir és que cap de nosaltres el va demanar, però evidentment el vam acceptar, sobretot, perquè som més útils fora que dins la presó. Però ens els donen perquè hi ha diferents informes, com ara el del Consell d’Europa (però no l’únic) que reclamava alliberar els presos i retirar les euroordres. Tot això va fer que el govern espanyol comencés a moure fitxa. No ho fan pas perquè els caiguem bé o pensin que hem canviat d’ideals (perquè no ho hem fet i ells ho saben) i tampoc tenen cap mena de ganes que res canviï, tal com han demostrat a la taula de negociació, que ens han negat ja parlar de determinades qüestions, com l’amnistia o el dret a l’autodeterminació. Així que la negociació no comença bé.

Vostè no creu en la taula, pel que dedueixo.
No, gens, perquè l’experiència demostra que no en traurem res, però, a més, en paraŀlel a la taula, la repressió està continuant amb, per exemple, la detenció de Puigdemont per una acció en la qual cada cop és més clar que hi va participar policia espanyola; el jutge Llarena, que continua fent tot el possible per l’extradició; tenim els CDRs acusats de terrorisme, a més d’alcaldes, gent que ha participat en protestes, la gent del tribunal de comptes, etc. Hi ha coses que són inexplicables. Hi ha una cosa òbvia: el primer que s’ha de negociar és el fi de la repressió i, a partir d’aquí, parlem. Però això no ha estat així.

Quina seria la seva estratègia?
A mi em sembla bé anar a seure, però és l’Estat qui ens ha d’explicar la proposta de l’Estat que estem esperant fa quatre anys… No n’espero gran cosa, però és l’única manera de forçar l’Estat a presentar la seva proposta. Cal que els escoltem perquè no podem perdre mai la bandera del diàleg. Ho intentarem els cops que faci falta, però en algun moment haurem de dir prou, perquè ens han aixecat massa la camisa. I en paraŀlel a la taula hem de començar a treballar per a una alternativa unitària amb totes les forces polítiques independentistes i de la societat civil. Per a mi, és el que cal treballar.

Ja per acabar, com veu la tasca del Govern català?
Crec que cal donar-los confiança. És una situació molt complicada perquè la repressió continua i, malgrat tot, des de l’Estat no hi ha una voluntat per acabar-la. Però, en paraŀlel a la feina que puguem fer des del carrer, jo crec que el Govern ha de governar i abordar problemes del país. La reivindicació nacional no està renyida amb una bona gestió del Govern de la Generalitat.

També et pot interessar

Comentaris