“Les cançons són com les fotografies de la meva vida”

30/07/2021 - 10:00h

Entrevistem Lucas Dalman arran de la publicació del seu primer disc “Universal Love”

Ho tenia tot a punt però l’esclat de la pandèmia li va tallar la publicació del seu primer disc. Ara, un any i mig després, ha fet la presentació i alguns bolos festamajorencs amb molt d’èxit del treball Universal Love. Aquest jove vilafranquí, advocat de dia i músic de nit, va començar tocant el piano però també es va enamorar de l’orgue de Santa Maria. L’instrument que l’ha acabat d’introduir al rock català ha estat la guitarra elèctrica, la columna vertebral segons ell de tots els grups. És també cantant, guitarrista i pianista del grup penedesenc Trifasic. No es considera un VTV malgrat haver format part del Ball de les Gitanes durant quatre anys i ser membre actiu dels Castellers de Vilafranca des d’en fa 10.

Acaba de treure al mercat el seu primer disc, quines sensacions li han arribat?
Sincerament, ha superat amb escreix les expectatives que tenia. Jo he fet tot el procés productiu del disc, des del vessant musical com és compondre, gravar i editar fins a al màrqueting i de moure’m per xarxes socials i premsa. He trigat tres anys a fer-ho tot, però per mi ha estat una experiència fantàstica. Si a més, a la gent que l’escolta li agrada la sensació de plenitud és màxima.

“Universal love”, amor universal. Un títol amb alguna raó en concret?
Sí. Tot ve de quan jo acabo la carrera de Dret i me’n vaig a Londres a tocar al metro. Necessitava treballar, i fent de cambrer em vaig trobar en una ciutat molt dura on la tensió i la irritació diària estaven a flor de pell. Un dia vaig veure un vídeo del Will Smith on deia “la gent som com els camions de la brossa, anem amb la nostra i la tirem als altres”. Aquesta frase em va fer veure que tots portem un pes a sobre que sovint descarreguem en el nostre entorn. Quan vaig veure que el títol del vídeo era Universal Love em va inspirar empatia i comprensió, i des d’aquell moment vaig pensar que ja tenia el títol del disc.

Com li apareix la vena musical?
Mai ho he explicat però tinc un cosí que fent un estudi genealògic va descobrir que a la nostra família hi ha hagut músics des de finals del segle XVIII. Cap d’ells gran figura però sí que hi havia una gran dedicació per la música. A casa l’he respirat de ben petit perquè la meva àvia per part paterna tocava el piano i l’orgue, la meva mare la guitarra, el meu tiet el clarinet… Per coses de la vida vaig néixer a París i la meva mare sempre m’ha explicat que em posava molt els Beach Boys i el seu so d’alegria imagino s’ha acabat reflectint en les meves cançons.

Sent alguna predilecció pels Beatles?
A mi em va passar una cosa molt divertida que si algun dia escric un llibre ho explicaré. El meu tiet, que és escriptor, quan jo tenia deu anys va decidir anar-me donant cada mes un disc. Música dels anys setanta amb noms com Bob Dylan, Simon & Garfunkel, Beatles… A mesura que jo anava creixent la història de la música avançava amb Led Zeppelin, Genesis, Queen, The Who, Michael Jackson. Per mi, però, els Beatles, són els pares de tot, van ser els primers a tocar en un estadi, els primers a creuar l’Atlàntic i els primers a fer un tipus de cançó molt senzilla però amb una riquesa acollonant.

La música i la lletra porten la seva signatura?
Sí, si bé és cert que tot és en anglès en aquest primer disc on les cançons les vaig compondre quan estava a Londres, ara, pel següent disc pel qual estic treballant ja hi ha cançons en català i menys en anglès.

Cançons optimistes?
En general es podria dir que sí, tot i que també hi ha força espai per la nostàlgia. Al final, les cançons són com les fotografies de la meva vida. Cada moment important es pot acabar traduint en una melodia, en una lletra, per això hi ha espai per tot. El que és cert és que quan aconsegueixes plasmar quelcom que has viscut en una cançó la sensació de plenitud és màxima.

L’abril de l’any passat quan estàvem confinats se li va acudir cantar al terrat de casa als vespres. Quins records en guarda?
Van ser moments únics i irrepetibles. El meu objectiu era sortir a cantar perquè em sentia molt estressat a casa. Un dia vaig pujar al terrat amb la guitarra. Poc a poc van anar sortint els veïns i això em va animar a treure el micròfon i l’altaveu perquè em sentís més gent. Com que hi havia un silenci sepulcral, la música se sentia des de molts barris. Potser vaig fer 15 concerts. Tot i que al principi cantava cançons conegudes per la gent, al final vaig acabar tocant les melodies que anava component.

El confinament li va servir per compondre més.
Molt, malgrat que al principi del confinament em sentia bloquejat, un amic meu em va fer veure que havia de cantar les meves cançons i quan vaig veure que la gent s’animava molt més, aquest feedback em va donar per compondre més cançons en català.

El nom artístic entenc que el que ha fet és capgirar la u per la n.
Totalment. Això ve, però, que un dia estava a Londres i vaig demanar unes entrades per internet per un musical i quan me les van donar al cognom hi posava Lucas Dalman i un amic em va fer veure que podia ser un bon nom artístic i així va ser.

S’acosta la festa major de Vilafranca que malauradament no serà la que tots hem gaudit sempre?
No, un any més tornarà a ser una festa major ‘atípica’ en tots els sentits. Després d’haver-la viscut ballant amb les Gitanes o vestint la camisa dels Castellers de Vilafranca, qui sap, potser algún dia la podré viure com a músic en algún dels escenaris de la vila!

Acabo, les maduixes són la seva fruita preferida?
La maduixa és una fruita que per mi evoca frescor, desenfadament i naturalitat. La vaig agafar perquè gravant el vídeo de la cançó Strawberry Sea em transmetia tot això.

També et pot interessar

Comentaris