Néixer i créixer en temps de Covid-19

L’Helena Canela i el Faust Sánchez, amb el petit Liam i l’Emma
14/06/2021 - 22:36h

Tot i l’aturada de tot el món, la vida no ha deixat de fluir, i són moltes les parelles que han tingut fills i els han començat a criar en plena pandèmia

Ja fa més d’un any que el món va canviar amb l’arribada de la pandèmia de la Covid-19. Confinament, canvis en les relacions (la majoria de vegades, a través d’una pantalla), teletreball, distància, mascareta, desinfecció, ventilació… I tot un seguit de mesures que ja ens sabem de memòria.
Però, tot i que la pandèmia ha fet disminuir la natalitat a Espanya per diferents motius, hi ha moltes parelles a qui l’estat d’alarma els va agafar ja esperant un fill, i d’altres dones es van quedar embarassades aleshores. Però a partir del 14 de març, tot va canviar.

Per conèixer la seva experiència, aquesta setmana el 3d8 ha volgut parlar amb quatre parelles que han sigut pares fa uns mesos i que, per tant, han viscut gairebé tot l’embaràs en pandèmia i han començat a veure créixer els seus fills o filles, encara, en una situació diferent de la que segurament s’haurien imaginat mai.

Sense poder veure, encara, la família del pare
La Núria Vendrell té 37 anys i és de Vilafranca i, juntament amb la seva parella, Freddy Higuera, van ser pares el 13 d’agost d’una nena que es diu Mila. Vendrell explica que l’estat d’alarma els va agafar quan estava de 20 setmanes, pendent de l’ecografia del segon trimestre, i recorda les primeres setmanes com a “caòtiques”.

Vendrell és autònoma i fa classes de ioga, i la situació al principi li va resultar “complicada”. Malgrat tot, a banda de l’aspecte negatiu de quedar-se sense feina, amb el pas dels dies també va veure una part positiva: “Em vaig poder dedicar només a mi, cosa que segurament no hauria fet en una situació normal, en què hauria treballat fins a l’últim dia”. De fet, va aprofitar per llegir i formar-se molt.

Explica que li van fer totes les proves necessàries, però que la seva parella només va poder assistir a la primera, que va ser abans de l’estat d’alarma, i després va haver d’anar sola a totes. Tot i que l’experiència sanitària és correcta, va trobar a faltar poder compartir les proves amb ell.

Recorda que a l’agost, quan ja havia de donar a llum, hi havia més relaxació de les mesures perquè semblava que les dades anessin a millor i, per tant, va parir més tranquil·la, tot i que recorda que va ser estrany que ningú els pogués anar a visitar durant els tres dies que van ser a l’hospital. Assegura, però, que això va fer que experimentés un postpart “segurament més tranquil del que hauria tingut amb les visites”. Des de l’hospital els van demanar que tinguessin molta prudència a l’hora de tenir relació amb gent, i així ho van fer. Van fer moltes videotrucades i, si quedaven amb algú, era a distància i sempre complint totes les mesures.

Una de les parts més complicades de gestionar ha estat amb la família de la seva parella, ja que és colombià. La seva família havia de venir aquí a conèixer la Mila a l’estiu, cosa que no van poder fer.

Després van posposar-ho per a Nadal, però tampoc van poder venir, i tampoc creuen que puguin fer-ho aquest estiu. Així, la nena haurà complert un any i encara no haurà conegut la família del seu pare.

La Núria, somrient, explica que els veu gairebé cada dia per videotrucada, però que no és el mateix. I encara recorda com sempre deia que a la seva filla “no li deixaria mai un mòbil, i ara ja l’agafa amb menys d’un any”.
Al seu marit aquesta situació ja se li està fent molt difícil, i creuen que potser podran viatjar ells abans amb la nena que no pas la família de Colòmbia podrà venir a Espanya a conèixer-la.

Freddy Higuera i Núria Vendrell amb la seva filla, Mila

Pel que fa al creixement de la Mila, la Núria el defineix com a molt “solitari”, sense grups de criança, ni de lactància ni de res. “Ens hem intentat veure amb algunes mares, a l’exterior, perquè al final vols compartir neguits i experiències. I no tenir aquest suport presencial és el més difícil per a mi”, diu la Núria, que apunta que va descobrint de mica en mica recursos però també troba a faltar, per exemple, cursos de natació que li hauria agradat que la Mila fes des de ben petita.

Pel que fa a la part social, es van trobant amb gent “però per grups i sempre amb mascareta, cosa que la Mila ja està habituada a veure. Ella riu, suposo que dedueix que l’altra persona li somriu”, apunta, al mateix temps que reconeix que no sap com reaccionarà quan comenci a veure gent sense mascareta.

Oposicions amb dues filles petites i en plena pandèmia
La Júlia Muntané té 31 anys i és de Vilafranca i, juntament amb el Guillem Huguet, són pares de dues nenes: la Sira, nascuda el març del 2019, i la Lara, nascuda el 26 d’octubre del 2020 i, per tant, en plena pandèmia.
L’estat d’alarma va agafar Muntané al principi de l’embaràs i va ser, segons afirma, “un xoc” al qual es va anar habituant a mesura que passaven les setmanes. L’estiu li va passar ràpid perquè les mesures estaven més relaxades i, al setembre, de nou tot es va anar complicant.

Però per si estar embarassada en plena pandèmia, amb una nena molt petita, fos poc, la Júlia s’estava preparant per a unes oposicions que s’havien de celebrar al mes de juny. Després les van ajornar al setembre i, finalment, fins al gener del 2021. La situació, doncs, no era gens fàcil i, de fet, ara, amb perspectiva, defineix aquell període com “molt intens”. Malgrat tot, el seu esforç va valdre la pena, ja que va aprovar les oposicions gràcies, assegura, a molta ajuda familiar.

Dels primers mesos de confinament el que recorda és la sensació “d’aïllament i de solitud” que va tenir, ja no només pel poc contacte social amb família o amics, sinó també perquè no va poder tenir cap relació presencial amb altres mares per compartir dubtes i angoixes, ja que, segons diu, tot i que ella ja tenia una filla, “cada nen és diferent i, per tant, és com començar de zero”.

Júlia Muntané amb la seva parella, Guillem Huguet, i les seves filles: la Sira i la Lara

El part va ser induït a Sant Joan de Deu i tot va anar bé, amb la PCR reglamentària 48 hores abans. La part negativa? Parir amb mascareta.
Un cop van poder sortir de l’hospital, des del centre sanitari els van recomanar que procuressin que ningú veiés la petita i que fessin com un grup bombolla “en el qual no entrés ni sortís ningú”.

Ella reconeix que la seva bombolla va ser una mica més ampliada perquè la van fer amb els avis, però que els va anar a veure molt poca gent, a banda d’ells. Pel que fa a no poder rebre visites a l’hospital, la Júlia reconeix somrient que “no està tan malament”: “Estàs molt més tranquil”, afirma.
Als amics els han anat veient a l’aire lliure, molt a poc a poc, amb grups i sempre amb mascareta. “La gent té ganes de conèixer-la i nosaltres també que la coneguin, però al principi ens feia molta por. Ara ja és més grandeta i la situació està una mica més tranquil·la, i això fa que ja estiguem una mica més relaxats”, afirma la Júlia, que diu que, al cap i a la fi, el que s’ha de fer és “adaptar-se. No hi ha més remei”.

Anys d’espera… per parir en plena pandèmia
La Míriam Sellarès té 39 anys i també és vilafranquina. Després de més de 8 anys intentant quedar-se embarassada, finalment ho va aconseguir l’any passat. Li van fer l’ecografia de les 20 setmanes just el dijous 12 de març, dos dies abans de decretar-se l’estat d’alarma.

Recorda que la ginecòloga li va dir que estigués tranquil·la, que no passava res. Però quan va tornar a l’escola on treballa com a mestra d’educació infantil, els van anunciar que l’endemà el centre tancaria per la pandèmia. Recorda perfectament el pensament que va tenir: “¿Tants anys esperant i ara no podré gaudir de l’embaràs com voldria, com ha fet tothom? No es pot esperar una mica?”.

Finalment, com tothom, va haver de passar tres mesos tancada a casa. El seu marit, Sergi Vidal, anava a treballar cada dia, i recorda el malestar que sentien cada cop que arribava perquè havien de desinfectar-ho tot.
L’angoixa li creixia cada dia perquè veia que la situació no acabava, sinó que cada cop anava a pitjor. No sortia per a res, i cada cop que havia d’entrar a l’hospital per una visita mèdica sentia “pànic”. Quan tornava a casa, el xou començava de nou amb la dutxa, la desinfecció de tot, les rentadores, etc.

El confinament li va provocar problemes físics, com ara tenir els peus inflats. Se sentia atrofiada i no tenia més remei, diu, que caminar pel passadís amunt i avall.

Després de tants anys d’espera, havia d’anar a totes les proves sola, cosa que li generava neguit “per si em deien que alguna cosa no anava bé”. Per sort, tot va anar sobre el previst, i va donar a llum a la Bet el 31 de juliol a l’Hospital de Vilafranca, centre amb el qual està molt satisfeta.
Tot i que alguna de les mares amb qui hem parlat van sentir fins i tot cert alleugeriment pel fet de no rebre visites a l’hospital, a la Míriam i al Sergi no els va passar això, sinó al contrari.

Míriam Sellarès i Sergi Vidal, amb la seva filla Bet

Així, els va entristir no poder rebre la família i amics íntims. De fet, la Míriam reconeix que aquesta és una de les coses que més li han costat de pair. Ara bé, recorda que una infermera li va explicar que els nadons, des que no reben visites acabats de néixer no ploren tant.
A partir d’aquell moment, van actuar amb molta precaució, sobretot durant el primer mes, en què no van veure ningú, tret dels avis. Això la va afectar molt, emocionalment, ja que el que vol és que el seu entorn pugui gaudir de la seva filla amb normalitat. Encara ara, si es troben amb algú és a l’aire lliure. “Això és sagrat”, clou.

Un part natural a la banyera de casa
La vilafranquina Helena Canela té 34 anys i és mestra d’educació especial. Va saber que estava embarassada per segona vegada per Reis del 2020. Ella i el seu marit, Faust Sánchez, ja eren pares d’una nena, l’Emma, que ara té 6 anys. Just abans de l’estat d’alarma van començar a anunciar l’embaràs, però el confinament total els va agafar quan encara no ho havien dit a tothom.

Els primers 50 dies tancats a casa per a l’Helena van ser “molt durs”, ja que l’Emma acabava de fer 5 anys i tot es va sumar a la incertesa que, des de la banda del professorat, tenien a les escoles sobre com podien arribar a les famílies. A més, encara no se li notava la panxa i, per tant, en certa manera, encara no era gaire conscient de l’embaràs, motiu pel qual va viure aquelles setmanes amb molt d’estrès.

Un cop van poder sortir al carrer, recorda que aquells dies li van donar “una mica d’aire”. Però no només pel fet d’estar embarassada, sinó perquè ella sempre ha estat “un cul inquiet”, i realment el confinament domiciliari estricte se li va fer molt dur.

Canela comenta que emocionalment el que més li va costar va ser no poder compartir les proves mèdiques amb el Faust i l’Emma. Recorda que el dia que li van anunciar el sexe de la criatura, li van deixar fer una videotrucada en directe per tal que l’anunci fos per als tres, però reconeix que “no va ser el mateix”. A més, apunta que encara té molt present l’angoixa que li provocava haver d’anar al metge amb dues mascaretes, gairebé sola pel carrer, etc.

Fins que va arribar el dia del part. Un part molt diferent dels que hem explicat fins ara. I és que l’Helena va portar al món el Liam de manera natural, a la banyera de casa seva, acompanyada per la seva família. La seva mare és llevadora i havia acompanyat una bona amiga que es dedica precisament als parts naturals. I van ser elles les que van atendre l’Helena durant tot el procés.

La vilafranquina explica que ja s’ho havia plantejat amb l’Emma, però finalment no s’havia decidit. I la pandèmia va fer que amb el Liam fes el pas endavant. “L’Emma no hauria pogut venir a l’hospital a conèixer el seu germà, jo hauria d’haver parit amb mascareta i amb moltes restriccions… Tot això em va donar una empenta”, explica.

Després de molta preparació, el Liam va néixer el 18 de setembre, casualment el mateix dia que el Faust. A les 21.30h del dia 17 van iniciar-se unes contraccions que ja no van parar. Els pares van posar l’Emma a dormir i van començar a preparar tot el que tenien estudiat per al part.

L’Helena va entrar a la banyera a la 1.45 de la matinada i el Liam va néixer, perfectament sa, 15 minuts després. D’aquella experiència tan “brutal” en recorda molts detalls, com ara que va fer parar l’aigua de l’aixeta de la banyera perquè li molestava i que, de cop, es va posar a cridar “com un animal”.

“Amb aquests crits, van saber que el nen ja estava sortint. I dit i fet: vaig tenir tres contraccions amb tres crits incontrolats i va néixer”, explica, encara ara emocionada, al mateix temps que afegeix que en l’últim crit van anar a despertar l’Emma, que va aparèixer plorant perquè es pensava que la seva mare s’havia fet mal. Quan li van explicar que no li passava res i que estava contenta, l’Emma va deixar de plorar, i al cap de pocs segons va conèixer el seu germà.

Helena Canela i Faust Sánchez, amb els seus dos fills: l’Emma i el Liam

Aquella nit van dormir feliços tots tres. L’Helena va tenir una recuperació física molt millor que amb l’Emma, però emocionalment no va estar tan bé. I la pandèmia en té bona part de culpa.

L’Helena qualifica les seves emocions “com una muntanya russa”. “El primer mes després de néixer el Liam estava com en un núvol, però després, quan vaig baixar, em va costar remuntar, i ara encara em costa”.

Canela tenia moltes ganes d’explicar l’experiència que havien viscut i que amics i familiars coneguessin el Liam, però no va poder ser de la manera en què s’havia imaginat. “El Nadal va ser un punt d’inflexió molt gran, perquè no ens vam trobar amb ningú tret dels més propers de casa”, apunta la jove, que afirma que sent “un buit” que va intentant omplir amb petites trobades en grups, però que està cansada que tot hagi de ser “amb límits i restriccions”. “Vull fer alguna cosa més que quedar-me a casa i fer de mare”, sentencia.

“S’hauria de trobar alternativa a parir amb mascareta”

Totes les dones que han hagut de parir durant la pandèmia en un hospital i, per tant, ho han fet amb mascareta, coincideixen a demanar que es busqui una alternativa. Júlia Muntaner defineix l’experiència com a “horrible”, i creu que s’hauria d’intentar buscar una solució per a les dones que hagin de donar a llum en els propers mesos, tot i que entén que hi hagi d’haver molta precaució. Igualment, Míriam Sellarès apunta que aquell moment va ser “terrible” i, de fet, explica que ella va dir que si no li deixaven treure uns segons la mascareta, es desmaiaria. “El cos no pot agafar l’aire que pertoca en un moment com el de parir; no és natural”, afirma, al mateix temps que lamenta que gairebé totes les fotos que tinguin amb la seva filla acabada de néixer siguin, també, amb mascareta.

Lleuger descens de parts a l’Hospital de l’Alt Penedès

Amb la pandèmia, la natalitat ha baixat una mica a l’Hospital Comarcal. Així, si l’any 2019 es van comptabilitzar 493 parts, l’any passat se’n van registrar 483, deu menys que l’any anterior. A més, 74 d’aquests parts van venir del Garraf, ja que es van produir durant el temps en què l’Hospital de Vilafranca va centralitzar-los com a mesura per lluitar contra la Covid-19 de manera més segura.

Segons explica el cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’hospital, el doctor Jordi Borràs, amb la pandèmia el servei es va haver d’adaptar immediatament “d’un dia per l’altre” i van deixar el seu espai a urgències i cures intensives per traslladar-se a una altra zona de l’hospital on poguessin estar més segurs. “Vam fer un pla de contingència en poques hores, amb un trasllat de mobles fet pràcticament, i de manera literal, entre tots”, apunta el doctor.

Borràs explica que durant aquest temps de pandèmia, tot i que les primeres visites sí que eren telefòniques, a les embarassades a partir del tercer trimestre se’ls han fet exactament les mateixes proves que abans de la Covid-19 però amb algunes limitacions com, sobretot a l’inici de la pandèmia, el fet d’haver d’anar a l’hospital soles.

Malgrat tot, el ginecòleg apunta que de mica en mica després ja s’hi ha deixat portar l’acompanyant, tot i que s’ha de quedar fora de la consulta durant la prova. Després entra al despatx i se’ls explica a tots dos el resultat.
Borràs apunta que, sobretot al principi, tenien molta incertesa sobre com la Covid-19 podia afectar a les embarassades i que, amb el temps, s’ha vist que, afortunadament, no afectava d’una manera tan greu com es pensaven.

El servei d’Obstetrícia i Ginecologia va recuperar de nou la seva ubicació tradicional ara fa un any, cosa que va significar un alleugeriment, i ara intenten relaxar algunes mesures, tot i que de manera molt progressiva i encara amb les màximes precaucions.

Preguntat per si es preveu buscar alguna alternativa a un part amb mascareta, Borràs reconeix que és molt difícil, perquè a l’hora de parir “es bufa molt” i, tot i que entén que és molest, apunta que és el que s’ha de fer és evitar la transmissió de la Covid-19 i, per tant, cal encara una mica més de paciència. “És una de les coses que més tardaran a desaparèixer”, clou el doctor.

Finalment, com a novetat, des de fa uns dies, les mares que donin a llum per cesària no urgent a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, poden estar acompanyades durant el procés quirúrgic per la persona que elles escullin.

També et pot interessar

Comentaris