“La lliçó ja està apresa”
El xef vilafranquí resident des de fa molts anys als Estats Units, Dani Olivella, explica com estan vivint la crisi sanitària al país
Molts penedesencs estan passant l’estat d’alarma fora del nostre territori ja que, molts d’ells, viuen en altres països ja sigui de forma temporal o més o menys definitiva. És el cas del xef vilafranquí Dani Olivella, que fa més de 30 anys que viu als Estats Units, on és el propietari de diversos restaurants, però que ve sovint a la vila a visitar la família i a formar part dels assaigs i actuacions dels Castellers de Vilafranca. Aquesta setmana recollim el seu testimoni, que ens explica com estan vivint allà la crisi sanitària.
“Al principi ens miràvem el coronavirus com un mal de la Xina, després com un mal d’Itàlia… però va caure aquí, als Estats Units, com una bomba. Sobretot a Nova York.
Jo, al principi, tenia notícies des de Milà del meu amic cuiner Diego Rossi, i després dels amics cuiners de Barcelona. Des del primer moment em vaig adonar de la gravetat de la situació, però no em pensava que esclataria d’aquesta manera.
Aquí, als Estats Units, tenim sort: com que hi ha molts estats i el país és tan gran, vivim tots ja de per si molt distanciats, i normalment anem a la feina amb el vehicle privat. Això, fora de la grans urbs com ara Nova York, San Francisco, Boston, Chicago i altres, on el transport públic és necessari per poder-se desplaçar al centre.
Els estats que van aplicar unes mesures fortes de distanciament social des del 15 de març i els llocs on la gent ha sigut cívica i ha respectat al màxim aquest distanciament social, l’epidèmia no ha arrasat tant com en altres llocs menys respectuosos amb aquest confinament.
Nosaltres ho hem portat força bé, ja que tenim una casa amb jardí i un porxo on hi ha una cistella de bàsquet, i hem pogut passar moltes hores jugant al vint-i-u. La meva dona Vanessa era l’encarregada d’entrar i sortir les primeres dues setmanes. La Lola, el Gael i jo estàvem tancats a casa, i la filla gran, la Talize, venia a veure’ns sovint però es desinfectava abans d’entrar. Jo estava fet pols: negoci tancat, menjar a la brossa, els 28 treballadors al carrer, factures per pagar… i un futur negre.
Amb els dies van permetre obrir per fer menjar per emportar. Ens vam animar i ens hi vam adaptar. Érem tres: la Vanessa al telèfon portant les comandes als cotxes, el Jose (el meu segon) i jo.
Cuinàvem, netejàvem calamars, anàvem a fer les compres amb cotxe, rentàvem plats, fregàvem el terra… Va ser maco tornar a la simplicitat. Mentrestant, vam demanar totes les ajudes que hi havia: Paycheck Protection Program (PPP), crèdits per a pimes, atur… Les línies telefòniques estaven coŀlapsades, com també internet. Amb els dies tot va anar quadrant. És complicat i t’has d’espavilar.
Ara ja cobrem l’atur. Per cert, he de dir que el govern ha sigut molt generós. Ahir també vam rebre de l’administració el PPP, que ens ajudarà a contractar molts dels treballadors.
El divendres dia 1 vam poder tornar a obrir a Texas amb una capacitat del 25%, encara que he de dir que ningú controla res i has de fer servir la lògica i el respecte als clients, que estan molt agraïts de poder tornar a sortir a prendre’s un còctel i menjar un bon àpat.
Ara, a veure com ens anem adaptant a la nova vida. Sigui com sigui, la lliçó ja està apresa.Espero i desitjo que molt aviat Vilafranca pugui tornar a ser una vila plena de vida, amb totes les seves activitats culturals i esportives.
Jo tenia un bitllet per al 15 de març per venir a veure la mare i em vaig quedar amb les ganes. Espero poder tornar aviat a veure els meus bons amics, sortir amb bicicleta pel Penedès i abraçar la família”.
