“Les trucades”

Avatar
06/05/2020 - 11:00h

De Montserrat Carrasco González, 2n de Batxillerat del col·legi Sant Josep de Sant Sadurní

El 3 de vuit publica avui el darrer dels treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany es van rebre un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.

“El timbre del telèfon ressonava per les parets de tota la casa. No prenia per costum rebre trucades al fix, i així que em vaig acostar l’auricular a l’orella vaig balbucejar un “digui’m?” que va resultar un pèl sec i espaordit.
Vaig sentir un “Hola!” entusiasmat de retorn. Era la veu d’un noi jove, una veu dolça, greu i amb textura de caramel fos. Abans de penjar em va preguntar si sabia on era la Clara. Clara…? El nom em va voltar pel cap durant uns instants abans de dir-li que no coneixia ningú que s’ho digués. Li vaig dir que segurament s’havia equivocat de telèfon i que no, no coneixia cap noia que s’ho digués. Vaig penjar l’auricular després d’un educat i ensopit retorn d’adéus i gràcies.
No vaig pensar-hi més; sovint la gent s’equivoca de número quan telefonen.

PUBLICITAT

El dia següent, però, va tornar a sonar el telèfon. Estranyada, vaig apropar-me l’auricular i vaig oferir un altre “Digui’m?”, aquest cop més dinàmic i encuriosit.
Era la mateixa veu; aquella que sonava a gust de mel i de cafè mòlt. Va tornar a preguntar per la Clara, just com ho va fer el dia anterior. I altre cop li vaig dir que no.
Hi havia alguna cosa d’aquella veu que feia que les cames se’m desfessin, que em feia parar boja, que feia que volgués escoltar-la per sempre.
Vaig escopir un “com et dius?” sobtat i abans que pengés.
“Tomàs” Tomàs. Tomàs… La veu que m’havia enamorat prenia aquell nom. Li vaig respondre amb el meu nom i ens vam acomiadar. Quan vaig penjar el cor em bategava intensament.
El dia següent em vaig trobar esperant el so del timbre altre cop. Efectivament; primer el timbre, després la “Clara”. Aquesta seqüència es va repetir per una llarga suma de dies que desconec. Vaig respondre amb el seu nom en forma de pregunta, al qual ell em va contestar amb el meu. El cor tornava a bategar-me amb el meu nom sortint dels seus llavis. Sempre el deia amb un somriure. Ho sé perquè les paraules se li tornaven crispades i rialleres quan somreia i parlava.

Dia rere dia es repetia el patró. Sempre trucava sobre la mateixa hora; el timbre, la “Clara”, el Tomàs. En aquella veu vaig trobar calma, pau i compassió. Les nostres converses eren animades. Parlàvem de tot i de res alhora. Em trobava encisada pel seu parlar tendre. Em deixava explicar-li els meus problemes i preocupacions i parlar-li de la meva vida. Quan li preguntava jo, però, tractava d’evadir les preguntes. Únicament havia aconseguit esbrinar el seu nom i la seva edat, res més.

Quan li preguntava per la Clara… Bé, sempre buscava alguna excusa i acabava penjant. No m’importava sempre que pogués sentir la seva veu.
Qui podria ser aquella Clara? Quin to tenia? Tenia gust de maduixa? O més aviat de xocolata? Què passaria si li contestés que sí que hi havia la Clara? I vaig fer exactament això. Un dia, quan va preguntar per ella, com ja era rutina, vaig contestar-li segura i neutra: “Sí, sí que hi és”, al qual va respondre, amb una veu greu i estabornida: “Bé, gràcies” i penjà. No m’ho podia creure! I quan vaig intentar fer una passa per allunyar-me del telèfon vaig caure a terra desconcertada.

PUBLICITAT

El dia següent me’l vaig passar asseguda davant la tauleta del telèfon, sense moure’m. El meu cos em demanava ser alimentat i una mica de descans, però vaig ignorar les seves demandes durant la jornada sencera.
Vaig tractar de repetir-ho el dia següent, però em veia tremendament afeblida i vaig acabar apartant-me de l’aparell per menjar i dormir; sempre, però, tornant per fer guàrdia. En alguns instants les llàgrimes i el nus a la panxa retornaven, resultat de recordar la seva veu. Al cap d’uns dies van frenar. Em vaig tornar apàtica.
Després passaren diverses setmanes. Cadascuna era un pèl menys agra que l’anterior. Vaig tornar al meu estil de vida, però em veia atreta a l’aparell de comunicació cada cop que entrava a l’habitació, com si n’esperés alguna cosa, algun so.
El trobo a faltar.
El necessito.
(…)
Despenjo l’auricular del telèfon. Marco un número de telèfon desconegut. Passen uns segons i, de seguida, sento un “Digui’m?” com a resposta. És una veu suau i masculina.
Amb veu tremolosa i tímida aconsegueixo articular un “Què hi ha en Tomàs?”.


També et pot interessar

Comentaris