“Els infants i joves desperten l’instint de protecció, però tenen molta capacitat d’adaptar-se”
Entrevistem Francisco Moruno Arena, psiquiatra infantil coordinador del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Vilafranca
Portem sis setmanes confinats. Com afecta la situació a la canalla i joves, en general?
Tal com passa a tothom, comença a ser pesat en funció de les circumstàncies personals, però des del punt de vista de la salut mental, sis setmanes no sembla un període prou llarg per deixar una empremta significativa per tota la vida a nivell psicològic. Alguns enyoren l’estil de vida perdut, sobretot veure companys i relacions significatives, així com l’exercici físic. Altres ho porten millor i altres estan molt ben adaptats. Els infants i joves sempre desperten l’instint de protecció, però tenen molta capacitat d’adaptació.
Quina és l’afectació per trams d’edat?
Els més petits són els que més capacitat tenen per adaptar-se. Durant la primera infància l’instint de jugar és un motor molt potent. Tenen molta imaginació i energia, i experimenten. Una capsa de sabates pot ser una joguina espectacular, i l’entorn més prosaic pot ser molt interessant. Acostumen a repetir jocs, cançons, pel·lícules… En la infància tardana poden començar a centrar-se en feines més inteŀlectuals i ocupar part del dia en tasques escolars, jocs de taula, etc. o poden centrar-se en la relació amb els altres. Els adolescents travessen un període de canvis a nivell hormonal i cerebral que comporta inestabilitat emocional, crisi identitària i cert desordre.
Quin tram ho porta millor i quin ho porta pitjor? Per què?
Crec que fins als 12 o 13 anys ho porten millor, ja que el seu ritme circadiari està més ordenat, i els seus interessos i inquietuds estan més a l’abast. Els adolescents ho porten pitjor perquè comencen a pensar en la necessitat de relacions significatives fora de casa i tenen interessos més enllà de l’entorn domiciliari. A més, moltes vegades conviuen amb una sensació d’insatisfacció i inseguretat relacionada amb l’edat que pot complicar-se i portar a més conflictes de convivència.
El confinament els deixarà seqüeles?
No crec que, de moment, sigui prou llarg per deixar seqüeles. Recuperarem els hàbits i les sensacions, i la identitat està preservada. El que personalment penso que és pitjor és la incertesa i la sensació d’indefensió vers el futur, aspecte que crec que afecta més els adults.
Com se’ls ha d’explicar als més petits per què no es pot sortir al carrer? Com han de gestionar la por?
El missatge ha de ser coherent per a tothom, petits i grans. S’ha d’adaptar el missatge en la forma però no en el contingut o en el fons. Hem de ser honestos. La situació és greu, i del que fem en depèn la vida de moltes persones. La por és natural i necessària, forma part de la vida. S’ha d’acompanyar i ajudar a gestionar-la, com qualsevol altra emoció, per tal que tingui la influència adequada envers els sentiments, pensaments i conductes, sense que les envaeixi, però formant-ne part. No l’hem d’amagar.
Quins són els principals problemes que pot tenir la canalla confinada? Creu que, en general, passen massa hores davant la pantalla?
Els problemes són la manca d’activitat física i les relacions interpersonal in vivo. A nivell intel·lectual tenim molt accés a l’estimulació. Jo crec que precisament la pantalla ara ens està salvant. La qüestió és si després trobarem una vida més interessant que substitueixi la pantalla. En general, soc més de pensar que la manca de vida més interessant és més responsable de l’addicció que la pantalla en si mateixa. El repte per a la societat és oferir coses millors. Jo plantejaria aquesta batalla quan acabi el confinament. Ara, molt sovint, la pantalla és una aliada.
Quins consells donaria per dur a terme un bon confinament amb canalla a casa?
Hem d’establir activitats que siguin “marcadores de context”. És de dia o de nit? Avui és un dia normal? És festiu? És el dia abans d’un festiu, és primavera, estiu…? Som animals de costums i necessitem rutines. Per tant, que cadascú vagi dissenyant la seva tenint en compte aquests principis. Cuidem-nos i cuidem els cuidadors dels nens. Cal tenir molta paciència i energia amb ells. Són el millor que tenim, però també són molt exigents i no acostumen a pensar a cuidar-nos. No dediqueu tot el temps als nens. El que els dediqueu ha de ser de qualitat, amb paciència, energia i ganes.
Se’ls demana massa, als pares? Ara sembla que han de fer també de mestres.
Trobo que moltes vegades som massa exigents amb els altres. Els pares hauríem de posar la serenor, sentit comú i valentia per ajudar i fer treballar els nostres fills fins on puguem, sense tornar-nos bojos. Estem al mig d’una pandèmia. Potser les notes no són el més important, ara.
Quina opinió li mereixen els plans de desconfinament dels menors presentats per la Generalitat i l’Estat?
Crec que és un tema per als experts en epidemiologia i salut pública, però penso que els nens s’han de tenir en compte, així com els adults i la gent gran.
