Mor als 82 anys el vilafranquí Josep Sala Mañé
Va ser un dels fundadors i també primer cap de colla dels Castellers de Barcelona i va dedicar tota la seva vida al fet casteller
Aquest dilluns a la nit ha mort a Vilafranca per Covid-19 als 82 anys d’edat Josep Sala i Mañé, qui va ser fundador dels Castellers de Barcelona i també el primer cap de colla de l’entitat. Sala va rebre l’any 2015 el Premi a la Trajectòria, lliurat a la Nit de Castells per “una intensa vida dedicada als castells, primer com a component dels Castellers de Vilafranca i, després, com a membre fundador dels Castellers de Barcelona, entitat de la qual ha esdevingut un referent”. L’any 2003 va ser administrador de la festa major de Vilafranca i sempre ha estat vinculat a diverses entitats de la vila com ara la Confraria de Sant Raimon o Amnistia Internacional. També va ser fundador i membre actiu de Vilafranca en Comú.
Josep Sala va néixer a Vilafranca l’any 1938 i de ben petit ja va començar a pujar amb els Castellers de Vilafranca. El seu avi, però, era vendrellenc, i, per tant, va ser un dels vilafranquins que va pujar amb els Nens del Vendrell en els anys de col·laboració entre les dues colles. “Erets dels Castellers de Vilafranca, però també pujaves als Nens, t’hi trobaves còmode i ara compartir castellers de tronc i canalla seria impossible, però com hi ha tants efectius tampoc faria falta”, solia comentar Sala en les entrevistes.
Quan era jove la família de Sala es va traslladar a Barcelona i el 1958 va fundar el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, que va desaparèixer cinc anys més tard però va ser la base dels Castellers de Barcelona, que Sala i altres vilafranquins residents a la capital catalana, com els Durich o Grases, van fundar el 1969.
El vilafranquí va ser el primer cap de colla dels Castellers de Barcelona, un càrrec que va ocupar fins el 1976 i durant mitja temporada del 1986. Sota les ordres de Sala, els Castellers de Barcelona es van convertir en la primera i encara actualment única colla no vallenca en actuar a la Plaça del Blat, un fet que en les entrevistes sempre recordava com a ben especial. Va ser el Firagost del 1972 i hi van fer una clàssica de 7.
La família vol fer públic el següent text de comiat, el qual Josep Sala va escriure fa unes setmanes: “Fa temps que penso que quan marxi d’aquest món, he de ser jo que m’acomiadi. En comptes de les esqueles habituals, prefereixo deixar escrites unes paraules adreçades als altres. Ben mirat, els escrits que veus de vegades, com si pogués llegir-los qui se n’ha anat, no tenen receptor.
Bé, doncs, família, amics, companys, coneguts i desconeguts, el temps que hem conviscut ha estat bé. Potser una mica curt… De tota manera, com que en aquest món hi estem de pas, ja podíem comptar-hi, que aniríem passant. Segur que m’hauran quedat coses per fer, perquè aquest món és tan ric i divers, i interessant, que no hi ha temps per a tot el que ens pot atraure. Però vaja, Déu n’hi do el que he pogut fer. Tot i que algunes coses potser les faria d’una altra manera, en general la valoració que faig del meu pas pel món és: ‘Déu n’hi do’”.
