“Els familiars dels morts per Covid-19 passaran un dol molt més complicat del que és habitual”

L’infermera Núria Jiménez, a l’esquerra, amb l’auxiliar de clínica Toñi Pinilla.
Eva López
03/04/2020 - 14:00h

Entrevistem Núria Jiménez Sapés, infermera gelidenca especialitzada en dol. És impulsora del projecte Indol i treballa a l’Hospital General de Catalunya

Núria Jiménez és infermera i viu a Gelida. Des de fa uns mesos lidera el projecte Indol, una entitat que ajuda les persones que han perdut algú estimat a passar l’etapa de dol. Ara és un dels milers de sanitaris que combat a primera línia el nou coronavirus. Treballa a l’Hospital General de Catalunya, on conviu cada dia amb malalts de Covid-19. Tot i que al llarg de la seva carrera professional ha lidiat de prop amb la mort, assegura que la letalitat de la pandèmia també la supera a ella. Malgrat tot, es continua asseient al peu del llit dels malalts infectats per acompanyar-los, ara que les seves famílies no hi poden ser presents.

Em sembla que aquesta és de les poques vegades que no sé com començar una entrevista…
És normal. Aquesta situació ens està superant a tots.

A vostè també?
Sí, esclar, a mi també. Fa anys vaig treballar a l’Esperit Sant, on hi havia malalts terminals, i veia morir dues o tres persones al dia. Però això que està passant ara és massa bèstia. Els sanitaris estem acostumats a un degoteig de morts constant, però no amb les xifres que s’estan registrant. Jo ja ni miro quants són… Tinc companys que passen el dia plorant.

Si els professionals se senten desbordats, no vull ni pensar com estan les famílies dels malalts i els difunts.
Si la malaltia d’una persona estimada ja no és fàcil en una situació normal, imagina’t en aquesta tessitura… No poder veure els que estan ingressats o acompanyar-los en aquests moment és molt dur. A més, no s’està donant informació a les famílies. Els serveis estan saturats, no s’arriba a tot. La gent sap que té algú a l’hospital, sap que potser s’està morint, i en molts casos no hi poden comunicar.

PUBLICITAT

Quina angoixa…
Sí. En genera tant a les famílies com als malalts. Els darrers dies tots els pacients amb els quals he treballat són malalts de Covid-19. Molts s’han mort, i ho han fet sense algú estimat a prop. Això no hauria de passar. No s’haurien de deixar morir les persones soles. Nosaltres, a l’hospital, hem deixat passar alguns acompanyants. Vestits amb els EPIs de seguretat i mantenint distàncies prudencials.

Així i tot, no poder fer una abraçada a algú que estimes i saps que morirà no ha de ser fàcil.
No, però menys ho és no poder-lo ni veure. A una persona que s’està morint, només que li puguis tocar els peus ja és un senyal. Sap que ets allà. Que no marxarà sol. El contacte físic, encara que sigui mínim, és molt necessari. Dona molta pau. I no només quan ets al final de la vida, sinó que també ajuda a la recuperació de molts malalts.

Les infermeres supliu aquesta mancança?
No a tot arreu. L’acompanyament al final de la vida no és un gest gaire estès. Hi ha centres, com l’Hospital General de Catalunya, on ja es treballa des de fa temps, però no s’ha implantat a tots els hospitals. A més, hi ha professionals que tenen por d’encomanar-se. Jo no puc fer una altra cosa. Si sé que un pacient meu és al final de la vida, he d’estar amb ell. Faig el mateix que voldria per a mi i per als meus.

Hi ha molta gent gran als hospitals.
Moltíssima. N’hi ha molts que estan intubats i que sabem que no se’n sortiran. Els metges ho saben, i els aguanten dies i dies. No els volen deixar marxar. Es resisteixen. I s’estan destinant molts esforços i hores de treball a persones que saps que no remuntaran.

Per què?
Perquè la nostra cultura no està preparada per a la mort. No volem que la gent que estimem marxi.

Seran durs els dols de la gent que perdi alguna persona estimada durant la pandèmia?
Sí, perquè els dols que s’estan fent són ficticis. La gent no s’acaba de creure el que està passant. Hi haurà molts dols mal resolts que amb el temps es convertiran en altres patologies.

I com es pot resoldre?
És complicat. S’ha de deixar passar el temps, mantenir el contacte amb els que estimes i fent una mica el que et vingui de gust. No forçar a res.
La manca de relacions socials pot ser un hàndicap en aquests moments.
I tant! Però hi ha maneres de relacionar-se a través de les noves tecnologies. S’ha d’intentar no perdre el contacte.

I els grups de dol?
N’hi ha molts, com Indol, que s’han hagut d’aturar per la situació, però estic segura que una vegada tot això acabi n’afloraran molts més, perquè hi ha molta gent que està passant per aquest mal tràngol, i necessitarà qui l’acompanyi.

Comentaris