Tornada abans d’hora des d’Irlanda
La crisi del coronavirus ha agafat molts penedesencs de viatge, alguns dels quals ens han explicat tot el que han hagut de fer per poder tornar a casa
Viatges truncats pel Covid-19. Amb l’estat d’alarma decretat pel Govern de l’Estat, la gran majoria de penedesencs que eren fora de viatge han volgut tornar a casa abans del que tenien previst i han hagut de fer front a canceŀlacions de vols, canvis d’itinerari d’última hora, trucades a les ambaixades i consolats i els nervis de veure el tancament de l’espai aeri d’alguns països, cosa que els deixava sense gaires opcions per tornar a Espanya. Molts d’ells, doncs, han viscut autèntiques peripècies que poc s’haurien imaginat fa uns mesos. Alguns d’ells ens ho han volgut explicar en primera persona, com és el cas de la Cristina Brull de Sant Sadurní.
“A mitjans de gener de 2020 vaig viatjar cap a Dublín per viure amb una família irlandesa com a au-pair. Així doncs, a canvi de viure a casa seva i d’una petita paga setmanal, jo cuidava els nens al matí, de manera que podia aprendre anglès i descobrir el país a les tardes i els caps de setmana.
Quan el Covid-19 va arribar a l’Estat espanyol i va començar a expandir-se tan ràpidament, vaig començar a sentir molta incertesa. Però també estava tranquil·la, ja que parlava amb la meva família diàriament i sabia que en qualsevol moment podia tornar a casa, si calia, ja que les fronteres no estaven tancades. A Irlanda la situació era molt diferent que aquí, ja que hi havia pocs contagis pel virus. Així doncs, es van tancar les escoles, però no hi havia confinament.
Tot va canviar quan el dilluns 16 de març l’ambaixada espanyola, via Twitter, va recomanar als ciutadans de l’Estat que eren a Irlanda i que desitgessin tornar, ho fessin abans de les 24 h del 19 de març, ja que Irlanda tancaria les fronteres.
Així doncs, vaig parlar amb els meus pares (i amb amigues que estaven en la mateixa situació que jo) i vaig decidir que la millor opció era tornar a Catalunya, ja que no sabia fins quan duraria aquesta situació ni quan podria tornar de nou a casa. El sentiment d’angoixa de no poder tornar amb els meus si fes falta cada cop era més fort, i ja no estava tranquil·la quedant-me a allà. Així doncs, l’endemà vaig agafar l’avió, i a l’hora de sopar ja era a casa, de nou, amb els meus”.
