“La narrativa poètica de Wajdi Mouawad va molt més enllà de l’actor que es posa en boca les seves paraules”
Entrevistem l’actor Ernest Villegas que demà actua al Centre de Llorenç del Penedès
Demà dissabte (21h) arriba al Centre de Llorenç del Penedès Ernest Villegas amb ‘Un obús al cor’, una obra que ha tingut un gran èxit. Es tracta d’un monòleg de Wajdi Mouawad, canadenc d’origen libanès i un dels dramaturgs més representats al món. Ernest Villegas (Manlleu, 1973) és un actor de teatre, televisió i cinema. Una de les darreres obres en què ha treballat ha estat a la comèdia ‘Mala broma’, amb Anna Sahun i Òscar Muñoz, un text del dramaturg vilafranquí Jordi Casanovas. Les entrades per a l’obra es poden encarregar trucant al 607 260 840.
Quins són els seus orígens com a actor? Vostè vé del món amateur, oi?
Sí. Els meus orígens són al teatre amateur, al poble (Sant Miquel de Balenyà). Als 14 anys ens van donar les claus del teatre i ens van proposar allò tan típic de fer una obra per la festa major i els Pastorets per Nadal. I després, amb el pas del temps i de molts projectes amb la gent del poble, vaig començar a trobar el gust a això de fer teatre, i va ser quan vaig decidir baixar a Barcelona a estudiar a l’Institut del Teatre. A partir d’allà va naixent la idea que potser un dia acabaràs dedicant-te a això.
Quan, com i per què fa el pas a la professionalitat?
No hi ha una decisió concreta i conscient, ni un dia de dir: “Jo vull ser professional del teatre”. Bàsicament, jo volia formar-me, aprendre i veure i fer les coses des d’una altra perspectiva. No de deixar el món amateur, perquè tota la vida n’he fet. Ha estat la meva escola, per dir-ho d’alguna manera. Però sí que quan te’n vas a Barcelona comencen a aparèixer petites ofertes de feina professional i, sense saber ben bé per què, t’hi vas ficant dins. La primera oferta important a la meva vida va ser amb una productora de Mallorca, on vaig ser-hi dos anys fent el Somni d’una Nit d’Estiu i Nit de reis, de Shakespeare. Després, a la tornada a Barcelona, ja van anar apareixent altres projectes i vaig començar a treballar més o menys regularment.
Vostè ha crescut, principalment, a La Perla 29, sota el lideratge i direcció d’Oriol Broggi. Fins a quin punt s’hi sent encara lligat?
Amb La Perla 29 i l’Oriol Broggi he fet moltes coses, i no en parlo en passat! La Perla 29 forma part d’alguna cosa molt important a la meva vida. Amb l’Oriol sempre hi he treballat súper bé, ha crescut molt com a actor. La Perla és un gran lloc on treballar. Es fa molta família, es treballa molt en equip, i espero continuar essent-hi sempre. No vull que sigui passat, perquè hi ha un lligam d’amistat amb moltes persones, començant per l’Oriol i la Bet. M’hi han passat coses molt importants i espero que m’hi continuïn passant en el futur.
Quines són les feines teatrals de què guarda millor record?
De records i de bones experiències teatrals realment n’hi ha moltes… M’han marcat, per exemple, l’Obús al cor, el Jugar amb un tigre, que vaig fer amb la Carlota Subirós al Lliure, projectes al Nacional, obres amb el Ramon Simó i el Julio Manrique (La reina de la Bellesa de Leenane, per exemple)… em considero afortunat per moltes coses que he pogut fer, si bé sempre penses que el millor personatge que faràs és el que et proposaran a continuació.
A més de teatre, ha fet cinema i televisió amb personatges tan rellevants com el Manelic de ‘Terra Baixa’ o, més recentment, el mateix mossèn Cinto. Quin terreny és el seu: l’escenari o el plató?
Són dos mitjans diferents. Als actors ens agrada molt el directe, i el teatre demana un punt d’energia i d’implicació diferent respecte a la imatge, però al capdavall m’agrada tot: m’agrada el meu ofici, m’agrada la meva feina. La imatge és més ràpida i és més efímera. Un cop ho has fet i t’han dit: “bona!”, ja no ho tornes a fer mai més. En canvi, el teatre és aquell esforç de repetir al màxim nivell una vegada i una altra allò que has treballat, i t’has posat d’acord amb un director, amb uns companys per explicar una història. Hi ha els assaigs, un entrenament, i la gran feina de l’actor és la de fer-ho cada dia, repetir-ho al màxim nivell, tant pel que fa a l’emocionalitat com a l’explicació de la història d’una manera que has pactat prèviament. Això m’agrada molt, però em quedo amb les dues coses.
Per què emprèn ‘Un obús al cor’? És una iniciativa seva o li ve de fora?
L’Obús al cor neix de la voluntat de fer un monòleg. En parlo un dia amb l’Oriol Broggi i és ell qui em proposa l’obra. Jo me la llegeixo, m’agrada molt i començo a llançar bombes. La primera al mateix Oriol, per si me la volia dirigir. Ell ja havia fet diverses obres del mateix autor (Incendis, Cels, Boscos…) i em va dir que sí. Això, i el fet d’haver-hi una empresa com La Perla 29 al darrere, va fer que m’atrevís a emprendre aquest viatge de solitud que és el monòleg, però que m’ha donat grans satisfaccions.
L’èxit aclaparador d’‘Incendis’ té a veure en l’elecció d’una altra obra de Mouawad, el mateix autor?
No vaig decidir fer aquest text perquè fos del Mouawad, sinó perquè em vaig enamorar de les paraules. Òbviament, després se’m va fer evident que el text era d’ell perquè contenia aquesta poesia dolorosíssima que et colpeix i que va fer que m’enamorés d’un text que explicava moltes coses. Coses que et remouen i que remouen i que tens ganes d’explicar des de dalt d’un escenari perquè la història és preciosa.
Què hi trobarà l’espectador que el vingui a veure el dissabte al Centre de Llorenç?
La gent que vingui a veure l’Obús al cor trobarà la història del Wahab, un noi que fa un viatge interior important després de rebre una trucada on li diuen que la seva mare no està bé. Llavors ell va cap a l’hospital i durant tot el trajecte des de casa seva es replanteja les relacions amb els pares, el record de la seva infantesa viscuda al Líban –cal recordar que Mouawad és un autor libanès exiliat al Quebec– i reviu els temes recurrents en l’autor: les relacions amb els pares, la guerra, els conflictes emocionals que el pertorben. És una peça dolorosa, trista, però d’una bellesa excepcional. La narrativa poètica de Wajdi Mouawad va molt més enllà de l’actor que es posa en boca les seves paraules. Paraules que traspassen i arriben al fons de l’ànima.
Tinc entès que és més una autèntica representació teatral d’un sol actor que no un simple monòleg. Hi està d’acord?
Jo crec que no és un simple monòleg. No ho és perquè el text és imponent, perquè la forma que els dos directors van donar a l’espectacle va molt més enllà que un simple monòleg. És una obra de teatre, una comunió entre actor i espectadors, un projecte que va créixer, tot i que inicialment havia de ser una coseta més petita. Per exemple, quan ho vam fer en el format de la Biblioteca de Catalunya, va passar de ser un petit espectacle a un de gran. Un gran espectacle; això sí, d’un actor sol, mal m’està el dir-ho [riu].
Al final, cansat i tot, farà un col·loqui amb els espectadors, un esforç extra. Per què el fa? El tema dona per a molt, oi?
És una tendència cada vegada més freqüent que els teatres demanin fer un col·loqui amb els espectadors. I està bé, per explicar d’on neix el projecte, qui és el Wajdi Mouawad, de què parla, què exposa, com ha estat aquest viatge que és l’Obús al cor. És fer més intensa la connexió entre espectadors i actor. Són 20 minuts o fins a mitja hora de punt de trobada entre l’espectador i l’intèrpret, i està molt bé.
Per acabar: projectes de futur. Un ocellet ens ha dit que, entre d’altres, treballarà en el següent projecte de Dagoll Dagom…
Doncs sí. Dilluns vam començar els assajos de T’estimo si he begut, una coproducció de Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal dirigida pel David Selvas. Són uns contes de l’Empar Moliner, molt àcids i amb força mala llet. Un projecte nou, un viatge que comencem i que em fa molta il·lusió, pel David Selvas, amb qui ja havíem treballats junts. És un bon amic i m’agrada molt el que fa, des d’on mira, des d’on li agrada plantejar les coses… Per tant, sí, som allà, a punt d’encetar una aventura nova.
