Amàlia Soler de Tord, l’immens patrimoni darrere el nom d’un carrer
L’article exposa alguns trets característics de la biografia d’Amàlia Soler, de la seva família i de les seves propietats
La història de Vilafranca del Penedès és plena de personatges dels quals tot sovint en sabem poc, malgrat que alguns formen part del nostre paisatge urbà. Els trobem en carrers i places. Qui van ser Amàlia Soler, Rafael Soler, els generals Vallès i Cortijo, el senyor Cortina i el doctor Badia? És clar que caldria generar estudis de molts altres personatges de la nostra ciutat i dels seus avantpassats. Per sort, Amàlia Soler de Tord ha tingut el seu llibre fruit de l’encàrrec i la confiança que la Fundació Amàlia Soler va fer a Daniel Sancho fa uns anys i que a l’abril del 2019 va veure la llum en format llibre. És una nova finestra per conèixer quelcom més sobre ella i per obrir la porta a la lectura de l’obra ‘Amàlia Soler de Tord (1837-1918). La família, la seva història i el llegat’, que es pot trobar a les llibreries de Vilafranca.
Amàlia Soler de Tord va néixer el 30 de maig de 1837 a Vilafranca. Els seus pares eren Rafael Soler Vallès i Maria Felisa de Tord i d’Olzinelles, que s’havien casat el 1835. El matrimoni va tenir en total tres fills: el primer, un nen nascut el març de 1836 mort al néixer i batejat per la llevadora. La segona, Amàlia Soler el 1837, i la tercera, Elvira, nascuda el gener de 1840.
Donya Amàlia va ser batejada l’endemà de néixer, el dia 31 de maig de 1837, a l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca, i els seus padrins foren Salvador Vallès i Brígida d’Olzinelles, que era la seva àvia materna.
Sabem que Amàlia Soler va fer capítols matrimonials per tal de contraure matrimoni amb Antoni de Sayol i Olzinelles, natural de Barcelona, el 1865, però l’enllaç no es va dur a terme per causes que desconeixem.
El seu matrimoni amb Josep Ferrer Sallés
Finalment, el 10 de juliol de 1869, Amàlia Soler va contraure matrimoni amb Josep Ferrer Sallés a l’església parroquial de Santa Maria del Pi de Barcelona. Josep Ferrer era nascut a la ciutat comtal, però la seva família era oriünda de Sant Sadurní d’Anoia. Tots dos vivien relativament a prop: Josep Ferrer, al carrer Fontanella, a prop de l’actual plaça de Catalunya, i Amàlia Soler al carrer Riera del Pi, actual carrer cardenal Casañas. Quan van casar-se anaren a viure al carrer Canuda número 2, cantonada amb la Rambla. Uns anys més tard, consta com a domicili familiar un pis del passeig de Gràcia número 70, que actualment és l’edifici de l’Hotel Majestic. Josep Ferrer va morir el 1889 i l’Amàlia va quedar viuda fins que li arribà la mort el 26 de desembre de 1918.
Els darrers anys de vida d’Amàlia Soler no van ser pas bons. El seu mal estat de salut fins i tot va ser recollit en unes notícies breus a les pàgines de La Vanguardia.
Amàlia Soler va morir sense deixar descendència. Va repartir la seva herència principalment a familiars, a l’Església catòlica i a les dones pobres de Vilafranca. Per tal de fer efectiu el seu llegat envers les dones pobres va establir que s’havia de crear una junta integrada pels rectors de les parròquies de Santa Maria i de la Santíssima Trinitat, l’alcalde de Vilafranca i el regidor síndic de l’ajuntament, el jutge municipal i els quatre majors contribuents de Vilafranca. Va establir que a casa seva s’hi havia d’ubicar un asil, però les condicions estructurals de l’edifici i de salubritat desaconsellaren fer-ho.
Les principals propietats d’Amàlia Soler
Amàlia Soler va rebre de part dels seus avantpassats un patrimoni immens. S’ha de tenir en compte que a les seves mans va anar a parar tot el patrimoni de la família Soler fruit de les compres realitzades des del segle XVII fins que ella, a la mort del seu pare el 1876, va ser-ne l’hereva.
De totes les propietats de la família Soler que va rebre donya Amàlia se’n podrien destacar tres: la casa del carrer Santa Maria, la finca Romaní de Sant Martí Sarroca i la partida del Celler del Soler a Vilafranca del Penedès.
La casa del carrer Santa Maria sembla que es va incorporar al patrimoni dels Soler l’any 1665 arran del matrimoni entre Josep Soler Artús (1639-1707) i Maria Rigual, vídua de Pere Miró, botiguer de draps, i filla de Bartomeu Rigual, calceter.
En els capítols matrimonials realitzats fruits d’aquest enllaç consta l’aportació de Maria Rigual com a dot al matrimoni d’una casa amb dos portals al carrer de la Cort. Quan va morir el fill de tots dos, Pere Soler Rigual, el 1765, el seu fill, Josep Anton Soler Ràfols, va fer un inventari dels béns que eren del seu pare per saber quines propietats tenia. En aquest inventari consta la casa principal situada al carrer de Santa Maria, amb dos portals al carrer, fent cantonada amb el carrer de la Cort on hi havia també altres dos portals. Al costat d’aquesta casa, Pere Soler també tenia una altra edificació, un forn de pa, que tocava a un carreró que donava al darrere del campanar, i una altra casa al seu costat, amb façana al carrer de la Cort, anomenada la casa del Bassó. A part, també consta que tenia dues cases més: una casa amb hort a la rambla de Nostra Senyora davant del portal de Sant Joan i una altra amb hort al raval de Sant Francesc, a la Rambla.
L’any 1879, tres anys després de morir Rafael Soler, la seva filla Amàlia i Josep Ferrer van fer enderrocar aquestes propietats situades a la confluència del carrer de la Cort amb el carrer de Sant Maria per construir un majestuós edifici que és el mateix que ha arribat fins als nostres dies. L’autor dels plànols va ser Josep Grau, el qual projectà un edifici amb planta baixa amb locals comercials i entresòl, un primer pis d’una alçada considerable i un segon pis d’alçada menor, coronant-se amb una balustrada a la part superior de l’edifici.
La finca Romaní va ser una de les joies de la corona de la família Soler i va ser propietat de la Fundació Amàlia Soler fins fa unes quantes dècades. Aquesta finca situada al terme municipal de Sant Martí Sarroca va ser incorporada al patrimoni de la família Soler arran del matrimoni celebrat entre Pere Soler Rigual i Maria Ràfols Fontanals.
Pere Soler Rigual havia contret matrimoni primerament amb Eulàlia Llaurador Vilanaperlas, filla de Josep Llaurador i de Çatorra i de Maria Vilanaperlas. El seu pare era natural de Vilafranca i exercia de notari a la ciutat de Barcelona, on primer era escrivent del notari Ramon Vilanaperlas, el seu sogre. A part, va ser conseller de Barcelona durant la Guerra de Successió, sent conseller en cap Rafael Casanova. Es casaren el 25 de novembre de 1703. El matrimoni durà poc més d’un mes perquè ella va morir el 27 de desembre del mateix any. No van transcórrer ni tres anys que Pere Soler va tornar a casar-se. En aquesta ocasió ho va fer amb Maria Ràfols Fontanals, el 1706. En el moment de casar-se, Maria era filla única i el seu pare havia mort. Per tant, Maria Ràfols va aportar com a dot al matrimoni la finca de Romaní. Ens consta que quan Amàlia Soler va rebre la finca, aquesta constava de 16 hectàrees i 87 àrees i era terra campa, vinya i bosc d’alzines i pinars.
La tercera gran propietat –i força significativa– d’Amàlia Soler era la partida del Celler del Soler, que anava des del carrer del Migdia, el carrer Santa Digna i la carretera de Vilanova, entre el carrer General Cortijo i el carrer de l’Ateneu, fins bona part del barri de la Girada. Aquest terreny rebia el nom d’un edifici, de mida rectangular, que estava situat a l’actual estació d’autobusos, a tocar a la carretera de Vilanova, que tenia funció de celler. La denominació del Celler del Soler va derivar al nom del Cellerot i va estar en peus fins al tombant de la dècada de 1980 a la de 1990.
Aquesta partida de terra va començar a ser urbanitzada per Rafael Soler a partir de 1871. Va observar la necessitat de creixement de la trama urbana de Vilafranca cap aquella zona, delimitada per la via del ferrocarril, del qual ell va vendre una part dels terrenys per a la seva construcció que es va posar en funcionament el 1865. A més, Rafael Soler també era accionista de la companyia del ferrocarril. Aquesta porció de terreny oferia moltes possibilitats per a Vilafranca: disponibilitat de sòl urbanitzable a tocar al centre de la ciutat, amb continuació de la trama urbana, proper a un nus de comunicacions: carretera nacional, carretera a Vilanova i l’estació del tren. Per tant, s’obria la possibilitat de facilitar la construcció d’habitatges i també de magatzems.
El panteó del cementiri
Com es va fer aquest desenvolupament urbà? Rafael Soler –i posteriorment Amàlia Soler a partir de la mort del seu pare el 1876– va fer establiments de censos. El propietari del terreny cedia l’ús d’aquest a canvi d’un import anual, una espècie de lloguer que podia ser en diners o en espècies (ous, gallines, etc.). L’amo del terreny mantenia la seva propietat i deixava construir al terreny amb qui establia el cens. Quan es produïa una transmissió del cens a una altra persona, el propietari del terreny sempre rebia un percentatge de la transacció econòmica. Això sempre era així, tant si es tractava de la venda d’una casa, terreny, solar o magatzem.
Per tant, el que fan Rafael Soler i la seva filla Amàlia en la gestió del patrimoni era establir censos. No perdien la propietat i cada any obtenien uns ingressos de manera periòdica i, tal com s’ha dit, rebien uns diners cada vegada que es transmetia la propietat.
Amàlia Soler va morir el 26 de desembre de 1918. La família Soler disposava des de 1750 d’un vas –o sepulcre– situat a l’interior de l’església parroquial de Santa Maria, a la capella de la Mare de Déu del Roser. El va obtenir Pere Soler Rigual, notari de professió, de manera gratuïta, de part de Carles de Moner i de Pons, de la vila d’Isona, que havia heretat de la seva àvia Magdalena de Moner i de Miret. El primer enterrament d’un Soler va ser Maria Ràfols, esposa de Pere Soler Rigual
Construït el cementiri de Vilafranca, als afores de la ciutat, sobre l’antic convent dels frares caputxins, el 9 d’agost de 1885, Elvira Soler de Tord, germana de l’Amàlia, va demanar formalment el permís per poder edificar un panteó familiar. El terreny assenyalat tenia 22 pams d’ample per 30 de llarg. Al panteó s’hi accedeix gràcies a una escala d’obra tapada per una llosa de marbre que porta a una petita sala amb sis nínxols, tres per banda. El panteó va ser construït per l’empresa barcelonina J. Zamora e Hijo, del carrer Sant Pere número 34.
A l’interior del panteó es troben les restes de l’Amàlia Soler, del seu espòs, Josep Ferrer Sallés, de la seva germana Elvira, del seu espòs Pelayo Ramiro Armesto, i dels pares de l’Amàlia i de l’Elvira, Rafael Soler i Felisa de Tord.
La propietat del panteó va quedar en mans d’una familiar de la branca materna, Dolors Parés Castelltord. Una de les seves filles va fer donació del panteó a l’Asil Inglada Via de Vilafranca. L’any 2018, la fundació Inglada Via va cedir gratuïtament a la Fundació Amàlia Soler la seva propietat.
Aquest estiu passat, la Fundació Amàlia Soler ha practicat diverses reformes de consolidació i restauració del panteó. En aquest procés, per tal d’identificar qui hi havia enterrat, es volia aprofitar una làpida situada al peu de l’escultura de l’àngel que portava la inscripció d’Asil Inglada Via. En donar-li la volta, s’observà que constava la inscripció de la sepultura de Rafael Soler i Felisa de Tord. Actualment, s’hi pot veure la làpida original situada al seu lloc. Segons sembla, la làpida de marbre d’accés a l’interior del panteó serà renovada i s’hi farà una inscripció relativa a l’existència al seu interior de les despulles d’Amàlia Soler i els seus familiars.
Elvira Soler i Pelayo Armesto, una mort al mateix temps
Tal com s’ha dit, Amàlia Soler va morir el 26 de desembre de 1918. Ho va fer sent vídua de Josep Ferrer Sallés, que havia traspassat l’any 1889. Quedaven únicament com a familiars directes la seva germana i el seu cunyat. La seva germana Elvira, usufructuària dels seus béns, va morir el dia 7 de gener de 1924, a les 10 del matí. El seu estimat espòs, Pelayo Ramiro Armesto, ho feu l’endemà, el dia 8, a les 10 de la nit. Ho feren després de 54 anys junts de vida matrimonial. ¿La defunció de Pelayo va ser una mort de mal d’amors, després de tants anys de vida conjunta? Qui sap!
Els retrats
L’any 1889, el pintor barceloní Francesc Masriera va pintar un quadre de gran format del marit d’Amàlia Soler, Josep Ferrer Sallés. Ell ja era difunt (va morir el 2 de gener d’aquell any) i, de ben segur, el retrat el devia fer seguint una fotografia. L’any 1890, el mateix pintor va fer el quadre d’Amàlia Soler. Les pintures són propietat de la fundació Amàlia Soler i estan en dipòsit a Vinseum, situats al magatzem de reserva. Però aquests no van ser els dos únics retrats que foren pintats per Francesc Masriera del matrimoni Ferrer Soler. Va fer dos retrats de bust molt més petits que els dos majestuosos quadres, pintats l’any 1890, que són a la residència d’avis situada a l’antic hospital Fundació Ferrer Sallés de Sant Sadurní d’Anoia. Josep Ferrer va fer donació d’un terreny i d’una important suma econòmica per a la construcció de l’hospital de Sant Sadurní. Aquí la raó de la donació dels dos quadres. Segons el testament d’Amàlia Soler, els quadres foren donats a l’hospital amb els mobles del seu despatx, consistent en un escriptori, les cadires i un prestatge de llibres.
L’autor dels retrats va ser Francesc Masriera i Manovens. Nascut a Barcelona el 1842, va dedicar-se professionalment a la pintura, a l’orfebreria i a l’escriptura. Una part important de la seva obra pictòrica són retrats, els quals majoritàriament eren de membres de la burgesia barcelonina. També va pintar quadres de temàtica africana i orientals, així com acadèmics i anecdòtics. Formava part d’una nissaga d’artistes procedents de Sant Andreu de Llavaneres.
