“Tothom em deia que no podria canviar la meva vida. Ara tinc clar que si vols, pots”

Eva López
30/05/2019 - 19:21h

L’Amin Sheikh és un dels milers de nens que han crescut sense llar a l’Índia. Amb només 5 anys va marxar de casa fugint dels maltractaments del seu padrastre, i fins als 8 va viure sol en una estació de Bombai. Va aconseguir canviar el seu destí, i ara ha recollit en un llibre la seva experiència. Amb els diners que n’ha tret ha construït un cafè biblioteca a l’Índia, on treballen nens del carrer.

Com va a parar un nen de només cinc anys al carrer?
El meu pare era alcohòlic. La meva mare el va deixar i es va casar amb un home que ens maltractava a les meves germanes i a mi. Just abans de marxar de casa treballava en una Tea Shop. Un dia vaig trencar les tasses i per por a les represàlies no vaig tornar.

I va començar la seva vida al carrer.
No tenia on anar. Vaig acabar en una estació de la ciutat de Bombai on hi havia desenes de nens com jo, i també moltes famílies. Vaig passar-hi tres anys, envoltat de tota mena de coses, la majoria gens bones (somriu).

Fins que la seva vida va canviar.
Un dia estava assegut a les escales de l’estació, i va aparèixer la germana Seraphine que em va dur a Snehasadan, una casa per a nens sense llar. Hi vam anar la meva germana i jo. A partir d’aleshores tot va ser diferent. Amb 17 anys vaig començar a treballar pel famós artistaEustace Fernandes. Li feia de xofer, de cuiner, de ‘noi per tot’, vaja. Amb els anys es va convertir en un pare, per mi.

Li va obrir les portes al món.
Quan vaig fer 23 anys em va preguntar què volia de regal per Nadal. Li vaig dir que viatjar a Barcelona. Em va mirar, i em va dir que no. Vaig plorar durant hores. A la nit, em va mirar i em va donar una carta. Em desitjava bones festes, i hi deia que el meu desig es faria realitat.

I per què Barcelona?
Durant els anys en què vaig treballar per aquest home, vaig tenir molt de contacte amb gent catalana, i tots ells eren persones molt especials. Em tractaven de tu a tu. Mai em van fer sentir diferent, ni inferior. No els importava a què em dedicava. Em feien petons per saludar-me, eren afectuosos. Volia estar al lloc d’on venia aquella gent tan amable.

I què hi va veure a Catalunya?
Vaig passar 45 dies al país, i no em creia què veia. Tot és tan diferent… no hi havia milers de persones vivint al carrer, el mar és blau, no hi ha soroll. No ets conscient que vius a l’infern fins que veus que hi ha paradisos com aquest. Viatjar t’ensenya coses que no pots aprendre als llibres.

Doncs nosaltres no parem de queixar-nos.
Quan la teva vida està plena de coses dolentes, qualsevol petita alegria es converteix automàticament en una dosi d’esperança. Quan tot és bo, una cosa que no va bé et catapulta a una depressió.

Sempre culpem el món del què ens passa.
A l’Índia, quan explicava a algú que volia canviar de vida, es reien de mi. Em deien que un xofer no pot ser amo del seu destí. Ara tinc clar que si vols, pots. Només cal proposar-s’ho. Els canvis reals no cauen del cel, han de sortir d’un mateix. No pots esperar que els altres els facin per tu.

PUBLICITAT

Vostè ha aconseguit canviar la seva vida.
Sí, jo ho he fet. Sempre havia somiat tenir un cafè biblioteca a Bombai, i l’he pogut construir. Gràcies al que he recaptat amb el meu llibre La vida és la vida. Jo sóc gràcies a tu, ara podem ajudar desenes de nens del carrer a forjar-se un nou camí. La majoria no tenen opcions per construir una nova realitat i juntament amb la meva dona Sara (veïna de Llorenç del Penedès), els donem suport per intentar-ho. A més, tenim un pis on poden viure uns quants d’aquests joves, amb accés a l’educació i a la sanitat.

Ha estat difícil abocar la seva experiència en un llibre?
Els infants que viuen una situació com la meva, queden marcats per tota la vida. No hi ha cap nen que sigui capaç d’assimilar una situació com aquesta. Jo he optat per explicar-la, donar-la a conèixer, i que la gent sàpiga què passa al meu país. He volgut donar veu als milers de nens que no poden alçar-la. Només així puc aconseguir suport per ajudar-los.

El seu cas pot ser un exemple per a molts d’ells.
L’única cosa que vull que aprenguin, és que si jo he pogut canviar la meva vida, ells també poden. Sé que el que jo faig no canviarà el món, però si puc fer només que un d’aquests joves tingui un futur diferent, ja em sento satisfet

També et pot interessar

Comentaris