“Legalitzar l’eutanàsia és una manera de dignificar la mort”
Isabel Alonso ha estat tota la vida professora d’Història i ha exercit en diferents bandes del món. Ara fa un temps, quan es va jubilar, va començar a formar part de l’Associació Dret a Morir Dignament (ADMD) perquè una amiga n’era sòcia i buscaven professores voluntàries. Abans de jubilar-se, la mort de la seva mare ja la va fer reflexionar i, després, es va anar implicant tant amb l’entitat, que ja fa tres anys que n’és presidenta. Alonso ha estat aquesta setmana a la residència Mare Ràfols de Vilafranca per parlar del document de voluntats anticipades, una xerrada que va captar l’interès de bona part de residents, familiars i també gent de fora del centre.
Com va viure la mort de la seva mare?
Va morir després de patir Alzheimer durant deu anys. Va ser un procés molt dur perquè mai havíem parlat del tema de la mort i molt menys havíem pres decisions al respecte. El meu pare va morir molts anys abans al seu llit, acompanyat dels seus fills, jo li donava la mà just en aquell moment… En canvi, la meva mare va morir als 92 anys i l’últim horror va ser veure que li posaven una sonda d’alimentació nasogàstrica. Estic a favor d’aquestes decisions mèdiques si permeten salvar una persona que després tindrà dignitat però no a gent que comença el seu procés d’agonia cap a la mort, perquè se li allarga. Crec que la meva mare no va morir dignament i això em va fer reflexionar molt…
Com va néixer l’Associació Dret a Morir Dignament?
El 1983, el diari ‘El País’ va publicar una carta al director de Miguel A. Lerma en la qual va mostrar el seu interès per formar una associació per a reivindicar el dret a la lliure disponibilitat de la pròpia vida a Espanya. Demanava que la gent s’hi posés en contacte i el van escriure 200 persones i, entre tots, van crear l’associació. No va ser fàcil la crear-la perquè el Ministeri de l’Interior va denegar la inscripció al registre nacional d’associacions amb l’argument que incorria en el delicte d’inducció al suïcidi. Però l’entitat va recórrer la decisió i, finalment, el 1984 el Ministeri de l’Interior va canviar la seva decisió i la va inscriure.
En quins eixos es basa l’entitat?
Defensem la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan pateix un deteriorament irreversible i un sofriment insuportable. Treballem en el foment del document de voluntats anticipades, la legalització de l’eutanàsia i també lluitem per un canvi de mentalitat de la ciutadania, tot i que s’ha de tenir en compte que en l’última enquesta feta el febrer del 2017 un 84% dels enquestats es van manifestar a favor de l’eutanàsia. Creiem en aquesta pràctica com una manera de dignificar la mort.
No pas com una obligació….
És clar. Volem l’eutanàsia com un dret, no com una obligació. Pensa que en els països on és legal, com ara Holanda, Bèlgica o Luxemburg, només la tiren endavant un 4% de les persones i, per tant, és una pràctica molt minoritària. Però volem que hi hagi l’opció.
Com està a Espanya el procés de legalització de l’eutanàsia?
Des del cas de Ramón Sampedro, el 1993, s’han presentat una quinzena de propostes de legalització de l’eutanàsia al Congrés dels Diputats. Va ser un cas que va portar aquest tema al debat públic i va ajudar molt a què la gent reflexionés, igual que han fet altres casos mediàtics. El 2017 va ser el primer cop que van entrar a tràmit dues propostes per legalitzar l’eutanàsia, una que va arribar del Parlament de Catalunya i l’altra del PSOE. Però la majoria de la Mesa del Congrés és del PP i Ciutadans i aquests ho bloquegen. Si no tinguéssim majoria, ho tindríem a tocar.
Quin canvi suposaria per a la ciutadania la legalització de l’eutanàsia?
Rebaixar el nivell de patiment i tenir la llibertat plena per decidir què fem amb la nostra vida quan estem en fase de deteriorament irreversible. Hi ha situacions molt dramàtiques en les quals estalviaríem molt dolor. Ara passa, en certa manera, com passava amb l’avortament: o es fa de forma clandestina, o marxen a un altre país o continuen amb una vida que no volen.
Em parlava abans del document de voluntats anticipades. Què és exactament?
És la veu d’aquells que ja no poden parlar. És la voluntat d’una persona quan ja no es pot expressar ni pensar amb claredat perquè s’està morint. El document de voluntats anticipades està disponible als Centres d’Atenció Primària de la xarxa de Salut pública de Catalunya. Aquest document és legal des de l’any 2000 a Catalunya i el que s’hi fa constar preval a l’hora de prescriure tractaments mèdics o farmacològics quan el pacient no pot expressar-se ni decidir per sí mateix.
S’ha perdut la por a fer aquest tipus de documents?
Continua sent un tema tabú, però la gent ha d’entendre que no perquè no es parli del tema no es morirà. Si reflexionem i decidim què volem, morirem millor i morirem tal com som nosaltres. Pensa que quan estem malalts ja és habitual que ens tractin com una cosa i no com una persona i això encara empitjora si es tracta de l’última etapa de la vida. Cal una mort digna i que sigui la persona malalta qui decideixi com vol morir. No ho han de fer ni els metges ni la seva família. Així el procés de mort serà més serè i adequat als seus valors.
