Exxonmobil
Corporacions alfabètiques
Llull Casanova | Assessor financer
llcasanova@talentagestion.es
Molts dels lectors deuen recordar el personatge d’en JR Ewing a la sèrie Dallas. Era el cap d’una empresa petroliera de Texas; un home sense ètica, devot de fer créixer sense parar el patrimoni personal i de l’empresa que dirigia, per sobre de qualsevol altra consideració.
L’empresa que avui els comento podria ben ser el model on van emmirallar-se els guionistes de la sèrie, ja que al llarg de la seva dilatada trajectòria ha estat la protagonista d’incidents i escàndols variats i ben sonats.
Per situar-nos breument, la història d’Exxon i Mobil és la d’un retrobament. A finals del segle XIX, el senyor Rockefeller va crear l’imperi del petroli Standard Oil, amb diverses empreses filials de la matriu. Un parell d’aquestes filial van ser Exxon i Mobil. Per imperatiu judicial, l’empresa va haver de fragmentar-se en empreses independents i Exxon i Mobil van seguir camins separats durant vuitanta-vuit anys, fins que el 1999 van decidir fusionar-se i es va produir el citat retrobament en una mateixa empresa.
Mentre que Mobil no ha generat cap gran escàndol, Exxon s’ha vist involucrat en alguns dels més sonats, i s’ha guanyat l’animadversió perpètua de totes les entitats que vetllen pel medi ambient. Molt possiblement el primer gran cas el tinguin molt present en la memòria; va ser durant l’enorme vessament de petroli del vaixell de càrrega Exxon Valdez a les costes d’Alaska. La polèmica, més enllà del fet de transitar per costes amb un alt valor ecològic, va ser la lentitud amb què va actuar l’empresa i que va aguditzar el desastre.
Més recentment, han sortit a la llum documents que indiquen que Exxon podria haver amagat deliberadament evidències sobre el fet que la utilització d’energies fòssils (com el petroli) acceleren el canvi climàtic. A finals del 2016 es va iniciar una investigació que apuntava que l’empresa tenia informes elaborats per científics des de mitjans dels anys setanta, més d’una dècada abans que la opinió pública ho sabés de manera oficial a través de membres de la NASA, i van mantenir-ho en secret pels interessos de la companyia.
En definitiva, l’empresa mai s’ha destacat pel que es coneix com a responsabilitat social corporativa (RSC). Sota aquest llarg concepte s’engloba un ampli ventall d’actituds envers el medi ambient, els clients o la comunitat en què actua l’empresa. En poques paraules, és l’actuació de l’empresa sota unes premisses d’ètica globalment acceptades. La qüestió de la responsabilitat social corporativa ha guanyat molts adeptes en els darrers anys entre les empreses, pressionades per l’opinió pública i els mateixos consumidors. La demanda de més transparència en els seus negocis, o la compatibilitat del negoci amb la conservació del medi ambient, entre altres, han forçat algunes de les empreses més conegudes a escala mundial a prendre’s seriosament el concepte, per evitar perdre vendes.
Tot i així, diverses veus s’han alçat per denunciar que algunes de les empreses mantenen nivells diferents d’exigència en RSC segons el país on s’ubiqui la filial. De la mateixa manera, no voldria acabar l’article sense esmentar que hi ha veus contràries al fet que una empresa hagi de tenir RSC, amb noms tan iŀlustres com el Premi Nobel d’Economia de 1976, Milton Friedman.
