Roberto Labandera (PSC) deixarà el Parlament després de tretze anys
Després de tretze anys al Parlament de Catalunya com a diputat, el vilafranquí Roberto Labandera ha dit prou. En tot aquest temps s’ha dedicat a la política sectorial d’infraestructures, urbanisme, educació i planejament territorial i a la tasca de diputat territorial que fa de tot i que passa des de saber com va el tren fins a saber com va la guarderia. El 3 de vuit ha entrevistat Roberto Labandera.
– I per què arriba ara l’adéu parlamentari de Roberto Labandera?
La meva decisió era acabar la legislatura però davant els esdeveniments i amb la renovació em vaig posar a disposició del partit. Aquestes són unes eleccions complicades i amb un nou candidat. I no hem d’oblidar-nos que jo venia d’un equip amb el president Pasqual Maragall que va portar el PSC al govern amb la continuïtat del president Montilla.
– Quin balanç en fa de tot aquest temps al Parlament de Catalunya?
Ha estat un llarg període d’aprenentatge amb quatre legislatures molt intenses. La primera perquè va ser el final de l’etapa de Pujol i la de la transició política. Les dues de govern amb el pacte de les esquerres i la tercera amb l’inici d’un procés polític a Catalunya que serà molt important. Però també un procés de dedicació a les necessitats de la gent, de com fer créixer els serveis públics al nostre territori per donar resposta a les seves prioritats i en l’àmbit nacional articular polítiques en la mateixa línia. A mi m’ha correspost defensar tota la política d’intervenció del govern de les esquerres en matèria territorial a la qual s’ha fet una tasca importantíssima. He tingut mestres extraordinaris com el Quim Nadal, el Manel Nadal, o l’Oriol Nel·lo amb qui he treballat de forma molt directa. Ha estat un procés molt ric.
– Podria destacar la part més positiva de tot aquest viatge i la més negativa si n’hi ha alguna?
Crec que la positiva és estar en tots aquells processos en matèria d’inversions i programes que s’han pogut tirar endavant en la línia de la cohesió social i territorial. La major satisfacció no m’ha vingut dels grans sinó dels petits resultats. M’ha agradat sempre la política de proximitat i quan he vist que algun municipi petit acabava tenint un consultori mèdic que li feia falta ha estat un tema de satisfacció. A Vilafranca, em va alegrar molt quan es va aprovar la Llei de Barris de l’Espirall, un tema pel qual hi havíem lluitat molt malgrat ara estigui aturat o l’acabament dels jutjats de Vilafranca o la construcció de la C-15, temes on hi he estat implicat i els he viscut de molt a prop. Negatiu és tot allò que et queda al tinter, sobretot el fet que pel tema de la crisi s’impedís que Vilafranca no pogués tenir un segon ambulatori, malgrat que ara tot apunta que el 2014 serà una realitat. I la segona ha estat el fet que el ciutadà de carrer no hagi percebut d’una manera real la tasca del polític, per mi això ha estat com una frustració. Potser no hem sabut explicar-nos prou bé i dol el divorci que patim avui dia polítics i ciutadans. Cada vegada que veig una pancarta amb el lema “no ens representen” jo sento una rebel•lió interna molt forta.
– El PSC és notícia aquests dies arran del nou partit que està impulsant el sector catalanista. Què hi té a dir vostè?
Dins del partit sempre hi han conviscut diverses sensibilitats. Em nego acceptar el fet que diguin que se’n van els catalanistes, perquè jo mateix m’hi sento molt, he vingut de fora i he après una llengua i defenso la cultura catalana perquè els he sentit com a propis. Una altra cosa és que després sobre l’encaix de Catalunya a Espanya alguns companys de partit creguin que la fórmula del federalisme no sigui la correcta pel futur. Jo crec en aquesta utopia de l’Espanya federal, crec que haurem de trobar altres companys de viatge amb la resta de pobles d’Espanya i no estic d’acord amb els companys que marxen. A l’interior del PSC hi ha moltíssimes possibilitats de fer aquesta feina i penso que la crisi del PSC en bona part és la crisi del conjunt de l’esquerra que no hem estat capaços de generar feina per totes aquelles persones que ens ho demanaven i això s’està patint de forma clara no només a Catalunya sinó també en el conjunt d’Europa, és una qüestió que em dol.
– I ara per on passa el seu futur?
He demanat el meu reingrés a l’Ajuntament de Vilafranca en les properes setmanes. Sempre he cregut que la vida de la política institucional és un període que pot ser llarg i tretze anys no són pocs tot i que quan es parla de la limitació de mandats en el legislatiu no n’hi hauria d’haver, en l’executiu potser sí. Tornaré a la meva feina.
Abans de l’etapa parlamentària Roberto Labandera havia estat també tretze anys –des de l’any 1986- a l’Ajuntament vilafranquí no n’era el cap de Promoció Econòmica i Treball i aleshores estava en procés de canvi per una gerència de Comerç aprovada per la comissió de govern. En els propers dies es definirà la seva feina que ben probablement començarà a principis del 2013. Labandera acaba l’entrevista dient que a l’Ajuntament hi té “molts grans amics” i que la vida municipal li agrada “molt”. Allà es retrobarà amb Pere Regull, l’alcalde actual amb qui els dos darrers anys havia tingut alguns desacords polítics. Ell està convençut que l’esperit democràtic passa per “assenyalar el que és bo i el que no està bé” i que espera que els responsables polítics “trobin que la meva feina sigui útil per Vilafranca” i té molt clar que mai portarà “la confrontació ideològica a la feina”. D’una manera o altra Labandera, als seus 58 anys, de ben segur seguirà lligat a la política d’esquerres, però ara ja des d’un segon pla.
