Rothschild

Avui podria parlar-los d’una gran quantitat d’empreses que contenen aquest nom; de fet, i per ser més precisos, cognom. Doncs la nissaga familiar al llarg dels segles ha crescut i s’ha escampat arreu d’Europa, creant pròspers negocis allà on s’han establert.

Les principals branques de la família han fet arrels a Londres, París, Viena i Nàpols. Tot i així, la dinastia s’inicià a Frankfurt. Allí van crear un banc (fent honor al seu origen jueu), que els va generar una immensa fortuna. De fet, durant el segle XIX eren la família més rica del món, i al llarg del segle XX han mantingut un patrimoni de proporcions enormes. Molt possiblement, als lectors penedesencs els siguin familiars els noms que la família usa en alguns dels seus negocis vitivinícoles: Château Mouton Rothschild i Château La- fite Rothschild. Però malgrat que les empreses amb aquest aristocràtic nom inclouen ne- gocis ben diversos, cap altre té un pes tan important com la banca, bàsicament la banca d’inversió.

Diversos bancs de la família estan integrats en un grup anomenat, com no podia ser d’altra manera, Rothschild Group, amb la curiositat -per qualificar-ho d’alguna manera- que una part dels treballadors o ex-treballadors dels diferents bancs són o han estat parlamentaris, ministres, primers ministres, caps d’exèrcits i/o tenen títols nobiliaris.

Però, del que realment volia parlar-los avui és de la diferència entre la banca comercial i la banca d’inversió.

La banca comercial es dedica sobretot al negoci d’oferir préstecs, dipòsits d’estalvi a termi- ni, targetes de dèbit i crèdit, o més recentment assegurances.
La banca d’inversió es dedica sobretot al negoci de l’assessorament d’empreses en els pro- cessos de fusions i adquisicions (banca corporativa), a l’assessorament i gestió d’inversions en productes de major complexitat (banca privada), o també com a administradors d’emis- sions de bons de tot tipus.

Al llarg de la història, algunes lleis han procurat mantenir separats els dos tipus de negocis, per evitar que un mateix banc treballi oferint les dues branques al·legant que així s’eviten riscos de contagi d’un negoci a l’altre. Malgrat que aquesta separació s’ha dut a terme en països com els Estats Units (Glass-Steagal Act o Dodd-Frank Act), en la majoria no hi ha cap llei o normativa que ho prohibeixi estrictament.

Per ser precisos, tampoc hi ha cap estudi concloent que pugui afirmar que mantenir els dos tipus de negocis dins d’una mateixa institució financera sigui causa d’un major risc. Tot al contrari, hi ha diversos estudis que revelen que els bancs amb els dos negocis acostumen a ser més forts i segurs que si estiguessin separats, sigui quin sigui el negoci escollit. Sembla ser que la veritable raó de les lleis que propugnen segregar els negocis, ha estat evitar que els bancs siguin “massa” influents sobre els governs (i governants), més que no pas per raons purament financeres.