PricewaterhouseCoopers

En l’àmbit financer se’ls coneix com a Price a seques, suposo que per raons òbvies. Encara que ells preferixen utilitzar la fórmula PwC. No és l’única de les anomenades “4 grans” (big four) que, per raons comercials, amaguen el nom rere unes inicials; E&Y vol dir Ernst & Young, i KPMG, Klynveld Peat Marwick Goerdeler. L’única del selecte grup de les quatre grans audi- tores i consultores mundials que no utilitza inicials és Deloitte, que tot i així també té un llarg nom al darrere, Deloitte Touche Tohmatsu Limited.

Pot ser que no els diguin res aquests noms, però probablement sí el nom del que un dia va ser membre d’aquest selecte club (abans el grup era conegut com les big 5), Arthur Andersen. Va desaparèixer en bancarrota quan es va descobrir que estava involucrada en la falsificació de comptes i auditories en el cas Enron.

Però és que aquest grup de companyies va estar format per fins a vuit empreses. A partir dels anys setanta, una sèrie de fusions i adquisicions entre elles (cas a part d’Arthur Andersen), va deixar el mapa en el nombre actual. D’aquí la raó per la qual els noms actuals són tan extensos. Un dels principals negocis d’aquestes firmes és precisament el de les fusions i adquisicions (M&A en anglès, per mergers and acquisitions), que malgrat va patir un fort retrocés a partir de la recessió econòmica del 2008, sembla que s’està recuperant amb força.

Quan dues o més empreses decideixen crear-ne una de nova, s’esdevé una fusió. Si, en canvi, una empresa compra la totalitat d’accions o participacions d’una altra empresa, passant-ne atenir el control total, parlem d’una adquisició.

Es diu normalment que una fusió és fruit de la voluntat d’unir forces per part de tots els seus integrants, a diferència de quan un dels equips directius s’oposa a la unió, que normalment acaba amb una adquisició.

Per arribar a aquest punt, sigui una fusió o una adquisició, haurà calgut fer una sèrie de pas- sos que podem resumir en una valoració de les companyies (quant valen), una predicció dels ingressos futurs de la companyia resultant, i l’actualització d’aquests (agafar els ingressos fu- turs i valorar-los com si es cobressin tots ara). Si el valor actualitzat és més gran que el preu de compra o el valor per separat de cada empresa, es diu que l’operació crea valor i val la pena realitzar la fusió o l’adquisició.

En una ocasió m’advertia un alt directiu que havia viscut algunes fusions i adquisicions en prò- pia pell, que malgrat que els números sortissin positius, una operació d’aquest tipus mai aniria bé si el motiu que l’havia originat era estratègic i no econòmic. Volia dir que, si una empresa decidia adquirir-ne una altra o ajuntar-s’hi per un motiu estratègic (per exemple, per tenir presència en un país concret), a l’hora de fer les prediccions d’ingressos regnaria l’optimisme i els números serien més grans dels que la prudència faria pensar. El resultat ja l’imaginem tots: uns anys després de la fusió o l’adquisició, aquells ingressos desitjats (i mal predits) no arriben i l’operació és un fracàs.