“No dubtaria gens a tornar a pujar al vaixell ara mateix”
Pascual Fernández, que va viatjar a l’‘Hondius’ al març, diu que les mesures d’higiene són extremes
El vilafranquí Pascual Fernández ha volgut relatar al 3d8 la seva experiència a bord de l’Hondius, el vaixell de creuers d’expedició tristament cèlebre pel brot d’hantavirus que ha viscut. Ell hi va viatjar del 20 al 31 de març, en la travessia anterior de la que ha patit la malaltia, i considera que va ser “un viatge extraordinari, el viatge de la nostra vida”.
“Les mesures d’higiene són extremes” pel fet d’accedir a un territori protegit com és l’Antàrtida, assegura aquest fotògraf submarí que aquest mes de març ha pogut fer realitat el seu objectiu de bussejar al continent gelat. Amb Buceo Navarra, el grup de busseig al qual pertany, fa 16 anys va bussejar al Pol Nord, i l’objectiu següent era bussejar a l’Antàrtida. I per fer-ho, “necessitàvem un vaixell especialitzat en expedicions a l’Antàrtida”, i per mitjà d’una agència de viatges especialitzats van contractar el creuer amb el vaixell Hondius. El seu viatge va ser diferent del que s’ha fet famós. “Nosaltres vam fer primer turisme a Buenos Aires i després vam baixar a Ushuaia i hi vam estar dos dies, i llavors vam embarcar”. El creuer només visitava l’Antàrtida, sense cap escala. “En aquest vaixell hi ha 24 places reservades per a bussejadors”, explica Fernández. La resta dels passatgers del creuer visiten l’Antàrtida “per veure balenes, foques, pingüins, les aus de la zona…”, continua.
Revisió dels antecedents mèdics per pujar a bord
Pascual Fernández explica que per poder contractar el viatge havien de presentar certificats mèdics; “no podíem fer el viatge si patíem malalties cardíaques o si havíem tingut una malaltia pulmonar, perquè vas a un lloc on les temperatures són extremes. Nosaltres hi vam estar al voltant dels -15 graus, i l’aigua estava a 0 graus”. Tot i que el vaixell està habilitat amb un equip mèdic i un petit quiròfan, “el viatge des d’Ushuaia a l’Antàrtida dura dos dies i mig de navegació; qualsevol problema greu que tinguis allà, no hi ha solució en dos dies i mig”.
La higiene, una prioritat
Del vaixell en si, Fernández explica que “estava impoŀlut, impecable. Té una sala de màquines més neta que molts restaurants que he visitat. Cada dia es netejaven les cabines, els banys, es canviaven les tovalloles; hidrogel per tot arreu, perquè tothom que surt a l’exterior, en entrar es desinfecti”. Quan tornaven de terra, els passatgers havien de passar per una mena de “túnel de rentat”, i les sabates s’havien de posar en una safata amb líquid desinfectant.
Pascual Fernández, tècnic de telecomunicacions però apassionat de la fotografia submarina, vol deixar clar que l’Hondius no és un creuer de luxe: “És un vaixell ben condicionat, sí, amb bones cabines i bon servei, però no és un vaixell de luxe. Jo estava en una cabina amb quatre persones, i quan hi érem tots, no ens podíem bellugar gaire, i això que les maletes estaven en un altre lloc. No deixa de ser un vaixell”.
En el seu cas, va estar estalviant prop de tres anys per poder fer el viatge, però desmenteix el preu que alguns mitjans han publicat. “Em va costar 8.000 euros, que no és barat perquè vas a l’Antàrtida, però no és el mateix viatge que han fet ells [els viatgers del creuer afectat], perquè a l’Antàrtida no hi va qualsevol viatge”, assegura.
Submarinista d’interior
Pascual Fernández es va aficionar als programes de Jacques Cousteau, l’oceanògraf francès, de jovenet. “Amb 14 o 15 anys el veia per la tele i pensava, mare meva, el que fa aquest home”. Anys després, continua explicant,“vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge a Indonèsia, i allà vaig fer un bateig de busseig”, explica. Quan va tornar, va anar directament a Voramar, un centre de busseig ja desaparegut que hi havia a Vilafranca; va començar a bussejar i es va treure el títol. I d’aquí a unir-ho amb la fotografia, a la qual ja es dedicava, va ser un pas natural. “Tenia una empresa amb un soci, ell era fotògraf de natura i m’hi va introduir, i quan vaig començar a bussejar vaig dir, per què no fer fotografia submarina?”.
Fa anys, després del seu viatge al Pol Nord, va fer una exposició a la capella de Sant Joan de Vilafranca amb les fotos que hi va fer. Ara espera poder triar entre les seves més de 9.000 fotos d’aquest viatge i les 13.000 d’un company per preparar una altra exposició. Tot i això, reconeix que no viu de la fotografia submarina. “Tothom et demana fotos, sense pagar”. Aquest vilafranquí és un dels molts aficionats al busseig de la capital de l’Alt Penedès. Per a ells, no tenir accés directe al mar no és un obstacle per gaudir-ne.
