“La vida a París no és fàcil per a una cantant de blues. Hi ha molt nivell i una competència ferotge”
Entrevistem la cantant, compositori i productora vilafranquina Cecilya Mestres.
Cecilya Mestres (Vilafranca del Penedès, 1992) és cantant, compositora i productora que actualment resideix a París. El 2021 produeix el seu primer disc en solitari sota el títol Cherry Blossom, amb cançons pròpies compostes amb el guitarrista Rodolphe Dumont. Quatre anys més tard arriba el segon àlbum, Back in 1955, amb cançons retro rhythm’n’blues. A l’abril d’aquest any arriba el tercer disc, Parisian Mambo, proclamat disc del mes d’abril per la UK Independent Blues Broadcasters Association i disc de la setmana per Rolling Stones France. Un disc que ha rebut una excel·lent acollida per part de la premsa internacional especialitzada.
A l’abril va treure el seu tercer disc de la mà del segell mític de blues francès Dixiefrog.
Parisian Mambo és un títol que vol descriure qui soc i per què París m’ha fet créixer com a cantant, compositora i com a tot. Mambo, perquè les meves arrels són llatines. Un àlbum amb música retro dels anys cinquanta, però amb un so modern amb cançons pròpies de blues, rhythm and blues, booggie i alguns temes llatins. És tota la música que he fet en aquests últims deu anys. I el tercer disc que he fet amb el meu guitarrista, Rodolphe Dumont.
En els seus inicis musicals de quins grups va formar part?
En la meva etapa d’adolescent vaig fer teatre musical a Barcelona, a l’escola Eòlia. També vaig estudiar a l’escola Clau de Sons de Vilafranca. Després vaig col·laborar com a cantant amb el Johnny Rodon. La meva carrera universitària va passar per Mataró i allà vaig formar grups amb gent del Maresme.
Explica que descobreix el blues a Mallorca.
Vaig marxar a Mallorca perquè volia viure de la música i aquí era impossible. Tocava al carrer i allò em va permetre conèixer molts músics, i una persona em va deixar un disc de Sun Records, una discogràfica nord-americana amb música dels anys cinquanta i em vaig adonar que em representava i que era la música, aquell estil que jo volia cantar. A partir d’aquí tot va ser blues i rock and roll.
Fa uns anys va participar en el programa ‘La Voz’ de Tele5. Com ho recorda?
Em va ajudar, perquè em va donar a conèixer, però no era el lloc per a mi. Recordo que em van donar una cançó coneguda, però jo hi vaig anar a cantar un blues i em van agafar igualment.
Aquella experiència li va obrir algunes portes?
Doncs va fer que la gent de blues de l’Escola de Blues de Buenos Aires em conegués i em va permetre poder fer una gira de quaranta-cinc dies per l’Argentina l’any següent. Vaig adonar-me que malgrat que a Mallorca em guanyava bé la vida cantant en esdeveniments i hotels de luxe, no era el que més desitjava artísticament, allò no era el que jo volia, i aquella gira em va fer obrir els ulls.
I com és que la vida la porta a París?
Des de petita sempre havia volgut viure a París però tenia la barrera de la llengua i que no coneixia a ningú. Quan vaig tornar de l’Argentina el guitarrista Nacho Ladisa feia una gira per Europa. A Viena vaig fer amistat amb un músic que s’acabava de traslladar a la capital francesa i em va dir que el meu estil de música hi encaixava perfectament. Ho tenia tot pactat per tornar a Mallorca, però abans vaig anar un mes a París i d’allà ja no em vaig moure. D’això ja en fa sis anys. I un mes després d’estar a París ja tenia el meu primer concert.
Què ha trobat a París que no ha trobat a Ses Illes?
Públic entregat. Gent que li agrada aquest tipus de música. I músics especialitzats en aquest gènere que m’han permès continuar la carrera musical com jo volia. La vida a París no és fàcil per a una cantant de blues, perquè hi ha molt nivell i una competència molt alta. Ara estic fent el que havia somiat des de petita, ser cantant.
Fa dos anys va rebre el premi a la millor cantant de blues al programa anglès ‘The Blues Lounge Radio Show’. Expliqui’m.
Encara no sé ni com va passar, perquè a mi no m’agraden els concursos. Em vaig veure a la llista de candidats al costat d’artistes angleses i nord-americanes conegudes i ho vaig posar al Facebook per si algú em volia votar. No m’ho esperava, però la gent em va votar i vaig guanyar. Va ser una sorpresa molt bonica.
Vostè també va participar al festival Viva Las Vegas, el més gran del món de rock’n’roll clàssic.
Era un somni. Em vaig sentir una afortunada.
