“Els grans textos de pensament literari mostren l’ambigüitat de la vida. Una vida no ambigua no és una vida humana”
Entrevistem el filòsof Joan-Carles Mèlich que aquest divendres serà present al VilaPensa
Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) serà aquest vespre a l’auditori de Vinseum de Vilafranca en una de les sessions del festival VilaPensa. A partir de les 19 h conversarà al costat de la periodista i escriptora Anna Punsoda al voltant del debat que generarà l’enunciat de l’acte, “Desig, luxúria i enveja”. Mèlich és doctor en filosofia i lletres per la UAB, on exerceix de professor titular de Filosofia de l’educació. El 3d8 ha conversat amb ell.
Desig, luxúria i enveja. Tres paraules que ja per si mateixes donen molt de joc?
Sí, totalment. Sobretot la primera, que per mi és la més important. Per què és tan crucial des del meu punt de vista la paraula desig? Doncs perquè allò que ens constitueix com a humans és justament el desig. No és l’única cosa, perquè som humans per altres coses i justament al VilaPensa el que explicaré és que hi ha altres aspectes de l’ésser humà rellevants, però no hi hauria ésser humà si no hi hagués desig. Els animals, pròpiament, no desitgen. Tenen apetències. L’animal té gana i menja i ja està, és tot molt instintiu, i això no és pròpiament el desig. El desig, com jo l’entenc, és una força vers l’exterior, és a dir, ens expulsa de nosaltres mateixos vers el desconegut. A més a més, el desig no depèn de nosaltres. Un no desitja de qui s’enamora, més aviat s’enamora de qui no hauria d’enamorar-se. Jo puc decidir si casar-me o no, si tinc fills o no, fins i tot si tinc relacions sexuals, que seria la luxúria com a plaer desenfrenat, però enamorar-me no ho decideixo jo. Això té a veure amb la indisponibilitat del desig.
Vostè defensa la filosofia narrativa i no pas la metafísica. M’ho pot explicar?
Hi ha un tipus de filosofia que és la que ha dominat el món occidental, als nostres instituts, a les nostres escoles, com és la filosofia metafísica, que presenta grans sistemes filosòfics: Plató, Aristòtil, Descartes, Kant, grans autors que són sistemes tancats i que tenen resposta per a tot. Et donen una interpretació molt tancada del món. Però després crec també que existeix un altre tipus de filosofia que no ha estat gaire ben vista en termes generals per la nostra educació, que és això que jo anomeno filosofia literària i que no és només aquella que apareix en els grans textos de la literatura sinó que també hi ha alguna sèrie de filòsofs com Michel de Montaigne i Nietzsche, dos exemples d’aquesta filosofia assagística i poètica que no intenten oferir-te un sistema sinó que desperten interrogants, et deixen perplex i el que et mostren és la saviesa de l’incert i que en definitiva no et resolen la pregunta, sinó que encara te’n generen més. Aleshores, això també es troba en els grans textos de la literatura, com a les tragèdies gregues, a Shakespeare, als grans novel·listes contemporanis com ara Kafka, Virginia Wolf, Tolstoi, Dostoievsky, Marcel Proust… Si la filosofia només l’anem a buscar en els textos de Plató i Aristòtil crec que veiem un tipus de filosofia que d’alguna manera ens allunya d’allò més important de la vida, que és l’ambigüitat. Els grans textos de pensament literari mostren l’ambigüitat de la vida. Una vida no ambigua no és una vida humana.
És del parer que la filosofia té avui dia prou lectors?
Li diria que, d’una banda, la filosofia darrerament s’ha posat bastant de moda. La sèrie de TV3 Merlí n’ha estat una de les culpables, i últimament es fan programes televisius de filosofia. Ara, la qüestió no s’hauria d’abordar tant per aquí sinó sobretot per dir quin tipus de filosofia llegeix la gent, i em temo que tot sovint el tipus de filosofia que la gent consumeix s’acosta perillosament a l’autoajuda. Cada vegada veig més a les llibreries que les editorials publiquen textos de forma explícita o implícita que en el fons són textos d’autoajuda. Em preocupa molt aquesta filosofia, perquè si alguna cosa no és la filosofia, sigui del tipus que sigui, és l’autoajuda. La filosofia t’ha de fer pensar, t’ha de qüestionar, t’ha d’inquietar… L’autoajuda s’acosta més a la guia, al manual d’instruccions. Vivim en un món on això s’ha posat de moda i el manual d’instruccions sempre acaba amb algunes preguntes freqüents. La vida no té manual d’instruccions, viure és arriscar-se.
Què aporten els seus llibres als lectors?
Sempre m’ha interessat molt la pregunta sobre què és l’existència humana. En què consisteix? Intento respondre a la pregunta però també que els meus lectors se la facin. Jo no defujo la resposta. Faig la pregunta i dono algunes respostes. Per mi existir és com llegir, és sortir enfora. Avui en dia vivim en un món del viatge interior, de la meditació de l’anar cap endins. D’això se’n fan molts tallers. Jo sóc un defensor del sortir de tu, del viatge exterior, i això ho veig a les meves classes de la facultat, on els alumnes de seguida em pregunten si poden donar la seva opinió. El més important no és la teva opinió sinó que escoltis el que aquella persona t’està dient. Defenso que existir és ocupar-te del món, sortir de tu mateix. Kafka diu: en la lluita entre tu i el món, defensa el món. El món és més important que tu. La meva filosofia és una defensa de l’exterioritat, i l’altra, la qüestió de l’ètica; no de la moral, que és important, però l’ètica és la resposta aquí i ara a un altre que et qüestiona i que tu no saps ben bé com respondre, i a vegades la resposta concreta ara i aquí comporta transgredir la moral.
Quins han estat els seus mestres?
N’hi diré dos. El primer, l’Octavi Fullat; ell va ser el meu director de tesi i el meu professor a la universitat. Va marcar molt la primera etapa de la meva vida. El meu segon mestre –que mai el vaig tenir de professor, però que el vaig descobrir treballant al seu costat– és el Lluís Duch, monjo de Montserrat que fa uns tres anys va morir. Un dels pensadors més importants que ha donat Catalunya en els últims anys. Respecte a la filosofia, n’hi ha hagut molts. Primer, Sòfocles ha estat molt rellevant per a mi; he après molt rellegint les tragèdies, i després Nietzsche, que ha estat un dels grans pensadors, i més tard Kafka. M’he passat molt temps llegint-lo. Algunes novel·les me les he llegit moltes vegades i sempre em fa pensar molt. De jove vaig tenir un professor de literatura a l’escola que em va fer estimar-la molt i vaig llegir Kafka amb 16 anys i sempre hi torno.
