“Es diu que les dones trans som valentes, però el que fem és lluitar per ser felices”
Entrevistem la barcelonina Sandra Vilaseca, que ens explica la seva experiència com a dona castellera trans
Sandra Vilaseca José té 40 anys, viu al barri del Poblenou de Barcelona i és membre dels Castellers de Barcelona. Vilaseca és una dona trans que té una vinculació molt estreta amb Vilafranca, ja que va actuar-hi per primer cop com a dona amb la seva colla el març del 2019, concretament en la diada Heroïnes Anònimes, organitzada pels Xicots. A més, fa uns dies va fer el seu segon pilar de quatre com a segons a la mateixa plaça. Quan li preguntem sobre les seves dades personals, ens diu el seu nom, l’edat, la professió… I acaba exclamant: “I la meva vida ha millorat molt gràcies al trànsit”. Clar com l’aigua.
Quan es va adonar que era una dona?
Amb 15 anys, però fins als 37 no vaig fer el trànsit. Vaig passar l’adolescència sense sentir-me integrada ni en el coŀlectiu ni en l’espai al qual se suposava que havia de pertànyer, i em sentia estranya. Les meves companyes evolucionaven hormonalment amb la pubertat, cosa que les dones trans no fem. I jo sempre dic que ara, amb la multitud d’hormones que prenc, estic vivint la meva segona adolescència.
Però tenia clar el que era? O pensava que potser, en ser adolescent, estava barrejant coses? Tenia conflictes interns?
Jo ho tenia claríssim, però això no treu que tingués inseguretat i conflictes interns molt grans. De fet, vaig tenir tres intents de suïcidi, com passa molt en aquests casos. Són moments de crisi personal enorme, tot i que jo sempre dic que he tingut la sort de poder transitar perfectament.
Suposo que això també va ser gràcies al suport que va tenir. Com s’ho va prendre la gent del seu entorn?
Sí que vaig tenir una bona acollida, sí. He de dir que els primers d’assabentar-se que començava el trànsit van ser els companys de la colla castellera, que també és família, i ho van saber una setmana abans que la família de sang. El suport, sobretot els primers dies, és molt important, ja que són moments molt durs perquè, en certa manera, hi ha un dol, petit o gran. Però estem disposades a assumir-lo, perquè el que fem és guanyar en felicitat. A mi sempre em diuen que soc una dona valenta, però sempre responc que el que faig és lluitar per ser feliç. Sembla fàcil, però no ho és.
Com va rebre la colla castellera la notícia del seu trànsit?
Recordo molt dues reaccions molt oposades. La primera és quan em vaig pintar per primer cop les ungles i, l’endemà, tota la canalla de la colla va venir amb les ungles pintades com a senyal de suport. Va ser molt emocionant. L’altra és que la mare d’un dels infants de la colla em va preguntar si aniria a assaig amb minifaldilles i talons, a partir d’aleshores…
Un comentari totalment fora de lloc.
Sí, és clar. Però una colla castellera és una mostra de la societat, que és transversal i, per tant, et trobes gent molt acollidora i d’altra que no ho és.
Ha canviat alguna posició a la colla des que ha fet el trànsit a dona?
Sí. De fet, ja no participo en les soques dels castells perquè no tinc prou força perquè em posin els peus a sobre, i també he començat a fer de primeres mans. A més, des que vaig començar a transitar he fet dos pilars de quatre, un dels quals a Vilafranca fa uns dies.
La societat comprèn cada cop més la realitat de les persones trans?
Jo crec que l’evolució és positiva, però molta gent encara desconeix la realitat que vivim, com ara el fet que només 2 de cada 10 tenim feina. Jo ara treballo en un supermercat on m’han tractat molt bé, però abans d’aquesta feina en vaig perdre dues per la pressió del món transfòbic. A més, hi ha molta gent que quan veu una dona tan alta –perquè normalment les dones trans som altes–, també els genera rebuig.
En el seu actual lloc de treball no ha tingut problemes?
Alguns, però amb els clients, ja que alguns no volen que els serveixi jo o em masculinitzen el nom expressament, ja que a la placa es veu perfectament que posa que em dic Sandra. Però això no és nou, i la societat és així. Jo crec que quan una dona trans ocupi un càrrec de molta responsabilitat, com ara de presidenta del Govern, presidenta del Parlament o ministra, aleshores el món veurà que existim i les coses canviaran. I no crec que sigui una utopia, sinó que en algun moment passarà. La gent es pensa que el trànsit és fàcil i, sobretot, que el fem per gust. Però no és així. El que fem, repeteixo, és lluitar per poder ser felices.
I el tractament hormonal no és fàcil.
Gens. El trànsit és pas un caprici, sinó que ho fem per adequar el nostre cos als nostres sentiments, i per això necessitem metges que ens acompanyin en aquest camí. Encara ara, les persones trans estem catalogades com si tinguéssim un problema de salut mental, i això és una vergonya. Però tard o d’hora canviarà.
