“Cuidar les emocions vol dir convertir-te en millor cuidador”

Xavier Montaner
Judit Benages
20/04/2021 - 19:12h

Entrevistem el neuropsicòleg clínic vilafranquí Xavier Montaner, que acaba de publicar el seu llibre ‘Me cuido, te cuido’

De tarannà tranquil i empàtic, el vilafranquí Xavier Montaner és neuropsicòleg clínic, professor del màster en Psicologia Clínica i Medicina Conductual de la UAB i professor associat del màster en Psicologia General Sanitària a la Universitat Abat Oliva. També és especialista en teràpia d’acceptació i compromís i postgraduat en Teràpia Racional Emotiva. I per si tot això fos poc, Muntaner té una consulta privada de psicologia i treballa com a neuropsicòleg clínic al Consorci Sociosanitari de Vilafranca. Ara ha volgut traslladar la seva experiència en un llibre anomenat ‘Me cuido, te cuido’, un títol suggerent amb molt de contingut a l’interior.

Quan va començar a gestar el llibre ‘Me cuido, te cuido’?
El 2017 vaig anar a Saragossa a presentar un treball científic i, en acabar, se’m va acostar un senyor que em va suggerir que en fes un llibre. I aleshores se’m va activar una tecla que, en el fons, feia temps que tenia dins.


Ja volia escriure?
Fa molts anys vaig fer de professor per a cuidadors de familiars d’Alzheimer. Al curs dedicava algunes sessions a la gestió de les emocions, i els alumnes em deien que aquella part era la que més els havia servit. La idea d’aquell senyor va propiciar que donés forma al que he anat aprenent durant anys.

El títol ja parla per si sol, oi?
Es podria dir que sí. I és que, ¿oi que no podries cuidar algú si tens, per exemple, el genoll trencat? Doncs tampoc ho pots fer si no estàs bé emocionalment. Cuidar les emocions vol dir convertir-te en millor cuidador, perquè quan un està molt enfadat costa molt cuidar.

Al llibre assegura que hi ha diferents tipus de cuidadors.
Jo n’he conegut de molts tipus. Hi ha, per exemple, els cuidadors cremats, que són aquells que no es deixen ni un minut per a ells. També tenim els que s’ho prenen com una font de creixement personal, i d’altres que acaben dins un pou de frustració i tristesa. Aquests últims són els que no tenen cap vida més enllà de cuidar. Està molt bé esforçar-te per cuidar, però no t’has d’oblidar de tu mateix.

Sembla un peix que es mossega la cua.
Per a qui no es cuida emocionalment, sí. El cansament porta a acabar la paciència, i això fa que cridis o t’enfadis amb el teu familiar. Després et sents culpable, i això fa que hi dediquis més hores, i tornes a acabar la paciència… Hem d’aprendre a tenir un temps per a nosaltres, encara que sigui una estona al dia, i aprendre a gestionar les emocions.

I com es fa, això, amb una persona dependent al costat?
Al llibre dono més de 50 exercicis i eines pràctiques. No es fa només llegint, aviso. És un llibre que convida a canviar coses perquè, si no, no canviaràs mai els resultats. I potser hi ha coses que no t’agradarà canviar al principi, però a llarg termini faran que tu estiguis millor i, així, que el teu familiar també ho estigui.

El primer és acceptar que la persona està malalta, oi?
I acceptar el deteriorament del teu familiar no vol dir resignar-te o queixar-te. Vol dir reconèixer que estem en una realitat que no ens agrada, i vol dir adaptar-se amb bona actitud a la situació. També cal conèixer la malaltia, perquè les persones amb demència sovint presenten comportaments o paraules agressives cap al cuidador, i en moltes ocasions això és un senyal que ho estan passant malament.

Parla de les tres ‘c’ del cuidador: coneixement, consciència i compromís.
La societat ens diu que hem de ser forts, però jo crec que hem de ser flexibles. Cal tenir coneixement de qualitat de la malaltia, dels professionals i dels serveis. També cal tenir consciència per reconèixer què està passant, i no funcionar amb pilot automàtic fins que petem. Finalment, cal compromís amb el tipus de persona que vols ser davant aquest. A vegades val la pena preguntar-te com voldries tractar el teu familiar si fos el seu últim dia de vida.

Això, en el dia a dia, és complicat…
Sí, esclar. En el dia a dia costa molt, mantenir aquesta actitud, però al llibre dono pautes que ajuden que els obstacles emocionals tinguin menys impacte. Darrere d’aquesta pregunta s’amaguen els valors que vols que t’acompanyin en el camí de cuidar.

Hi ha algun tipus de persona amb més perfil de cuidador?
A Catalunya, al 90% de les persones dependents les cuiden familiars, i gairebé tot són dones, sigui la cònjuge o les filles. A poc a poc, però, m’agradaria creure que això està canviant.

A la gent li costa demanar ajuda per cuidar?
Un tipus de cuidador que veiem molt és el que està sempre amb un somriure i mai vol ajuda. I, sobretot, no vol molestar els fills. I quan porten un temps cuidant sols poden acabar amb problemes físics i psicològics i amb el que denominem la síndrome del cuidador. La tasca de cuidador no es pot fer sol, i cal compartir ni que siguin petites coses, aquelles que costen més de fer…

Existeixen prou recursos públics per als cuidadors?
Sí que n’hi ha, tot i que en pandèmia n’hi ha menys. El que va millor són els centres de dia, ja que durant l’estona que el familiar està fent activitats estimulatives, el cuidador pot descansar o fer una mica la seva vida. El problema és que, amb la pandèmia, alguns dels centres de dia han hagut de tancar, però esperem que se’n vagin recuperant. També hi ha recursos d’ajuda a domicili, per exemple, que descarreguen de la feina a casa, o els grups d’ajuda mútua que tenen les associacions de familiars, que per a mi són importantíssims.

Com afecta les demències, la pandèmia?
Molt negativament. Els malalts passen moltes hores a casa, i això els comporta problemes de mobilitat, de manca d’estimulació i d’acceleració del deteriorament. La neurociència demostra que cal estar estimulats a través del contacte social, sobretot. I això la pandèmia ens ho ha pres.

També et pot interessar

Comentaris